Els llegats. Lluís Calvo Guardiola
per allargar el seu poder i controlar el desordre. Ataülf acabà convertint-se, irònicament, en una de les poques possibilitats que Roma tingué de perpetuar-se, cosa que constitueix una bona lliçó. Tot això, de tota manera, ens ajuda més aviat poc, perquè encara ens caldrà esperar uns quants segles per constatar la ruptura de la continuïtat temporal.
El mot temps ve del llatí tempus: moment, estat temporal. El sentit original remet a una fracció en la línia temporal, no pas a l’extensió duradora. D’aquí la seva relació amb les estacions de l’any i el temps atmosfèric. L’arrel indoeuropea és temp: estendre’s, expandir-se, estirar. Tradició, en canvi, ve del llatí traditio, que vol dir lliurament. En català tenim un bonic mot, tempsut, que es refereix a una persona o un animal vell. Podríem ampliar-ne la definició i afirmar que els tempsuts actuals són els qui es plantegen les clivelles, els trencaments i les esquerdes.
Walter Benjamin és encara relativament jove –passa dels quaranta– quan escriu «Erfahrung und Armut» («Experiència i pobresa») (1933) i «Der Erzähler» («El narrador») (1936). En tots dos textos es planteja la qüestió de la transmissió del passat, tot constatant que, des de sempre, els més grans havien transferit l’experiència als més joves. El filòsof ens parla de les històries que els avis explicaven als nens a la vora del foc. Les enyora, les reivindica i en voldria sentir els mormols des de la brisa immemorial dels ancestres, entre el crepitar dels buscalls al dedins de les cases flairoses de sopa calenta i la placidesa remorosa dels vespres hivernencs amb flameta de quinqué. Benjamin és un tempsut no pas perquè sigui vell, sinó perquè coneix el pes del temps en la difusió del coneixement. I en tots dos escrits –que contenen frases i asseveracions gairebé idèntiques– manifiesta que cada cop costa més trobar algú que pugui explicar alguna cosa com cal (rechtschaffen). I com si es tractés d’un fenomen borsari, Benjamin afegeix que la cotització de l’experiència ha caigut. ¿El motiu? La interrupció del testimoni per part de la gent que tornava de la Primera Guerra Mundial. Ben senzill: allò era inenarrable i ningú tenia ganes d’explicar-ho. En lloc de tornar més rics en experiències comunicables, els combatents retornaven més empobrits. Es tracta d’una situació que després de la Segona Guerra Mundial es repetí de manera més crua i virulenta. Molts sobrevivents dels camps d’extermini manifestaven un estat d’ànim idèntic i una mateixa incapacitat de narrar el que havia succeït. La pregunta sobre com podrien explicar l’horror i fer-lo avinent és una constant en les narracions dels testimonis. També després de la Guerra Civil el silenci es va imposar a moltes llars, fins al punt que de determinades coses no se’n podia parlar.
Hannah Arendt esbossa una variant d’aquesta tesi quan remarca que els règims totalitaris han creat situacions que no s’havien vist mai abans, i així han generat uns crims que no poden ser jutjats pels estàndards de la moral tradicional, situada dins els marcs de la legalitat habitual. D’aquesta manera es va perdre la fe en la tradició i en el caràcter indestructible del món. Tot podia canviar, llavors, sobtadament. ¿I la veritat? Doncs bé, les veritats forçoses s’han reemplaçat –d’acord amb Arendt– per allò que es considera més important o bé més interessant, amb la qual cosa s’ha perdut «la coherència de la veritat» (tot emprant, aquí, els mots de Benjamin). La veritat posseïa un secret i la revelació d’aquest secret anava acompanyada d’una autoritat. La interrupció del llegat implica també la nostra desconnexió de la veritat i de la saviesa, així com del caràcter universal dels pressupòsits que fem servir habitualment. Aquest fet ha provocat, segons Arendt, que es trenqui la continuïtat de la història occidental i que s’hagi esberlat la tradició. Caldria bascular tota l’estona damunt d’aquesta trencadissa. Serà un eco, una constatació que moltes veus han reduplicat des de fa gairebé un segle.
Així doncs, el canvi que van experimentar els qui van viure les atrocitats de la primera gran confrontació bèl·lica del segle XX va fer que la realitat traumàtica superés la capacitat humana de narrar els fets. La transmissió i la història oral –no pas a través dels llibres sobre la Primera Guerra Mundial, que Benjamin reconeix que van proliferar de manera portentosa– es van interrompre de manera dolorosa. I tot plegat conté aquesta conclusió addicional: una experiència traumàtica i excessiva en tots els sentits no redobla pas la nostra potència explicativa, sinó que l’empobreix. Poc abans d’entrar a fons en un altre àmbit –l’anàlisi de l’escriptor Nikolai Leskov–, Benjamin remarca el valor de l’experiència que es transmet de boca en boca i la font en què han pouat (geschöpft) tots els narradors. El pensador avança la configuració de la nostra societat actual, com ben pocs van fer-ho, en afirmar que el nou estil de comunicar-se es basa en la informació. Però el caràcter plausible que ha de tenir aquesta última és del tot incompatible amb els prodigis, la invenció i la fantasia. Com més informació tenim, més pobres som en històries veritablement memorables.
Benjamin, tanmateix, encara va escriure un altre text sobre l’art de narrar –aquesta qüestió fou important i recurrent al llarg de la seva obra– en què lamenta que l’art d’explicar històries s’estigui acabant. Es tracta de l’apunt titulat «Das Taschentuch» («El mocador»), en què Benjamin reflexiona tot esperant que el vaixell Bellver el dugui de Barcelona a Eivissa. El filòsof contempla la ciutat de Barcelona des de la coberta, prop del pont de comandament, i es pregunta per què s’està esgotant l’art d’explicar històries. La seva resposta és que la narració anava unida, tradicionalment, a les activitats quotidianes, senzilles i habituals. D’aquesta manera, mentre algú explicava una història al mateix temps teixia un jersei, pelava patates o feia alguna altra feina (i com recordo, jo mateix, durant la meva infantesa, escenes d’aquest tipus, esdevingudes a Barcelona o al Pallars!). Tot plegat estava lligat, de manera indestriable, a l’avorriment, el qual ja no té cabuda en el nostre món contemporani. Les activitats vinculades a l’avorriment han caigut en desús i amb elles ha desaparegut l’art d’explicar històries. El filòsof ho té ben clar: qui no s’avorreix no pot narrar. Perquè hi hagi històries es requereix el treball, l’ordre i la subordinació (Arbeit, Ordnung und Unterordnung). Narrar no només és un art, sinó també un mèrit i fins i tot un ofici. Però en el vaixell, Benjamin coneix el Capità O…, que ell mateix defineix com «el primer i tal vegada l’últim narrador amb qui he ensopegat a la meva vida». El tall amb la tradició és també un tall amb les històries que s’hi relliguen.
La badiella és el cordó umbilical. Una paraula preciosa que esdevé el fil que es pot tallar en qualsevol moment i que allibera l’infant. Sempre, però, hi haurà una mare que reclamarà el deute no satisfet. El passat no és sinó aquest desfasament, aquest no encara que exigeix el pagament d’un deute basat en el lligam, el qual no ha estat satisfet ni podrà ser-ho mai, i més encara si arriba l’oblit. Heròdot ho deixa ben clar en la Història, escrita el segle v aC: el narrador vol escriure el seu relat perquè, amb el temps, els fets humans no caiguin en l’oblit. Per això l’entreforc de la decisió ens parla de momificar l’ahir per tal de convertir-lo en un mort que es vivifica des del present. Un cop el lligam es trenca a causa de la mort, la badiella ha de ser necessàriament simbòlica. Un enllaç que ens uneix al que vam ser i al que va esdevenir-se.
L’impacte del passat també és físic. L’arruga, el dolor i la deformació, però al mateix temps la retina que sap entomar les imatges i les retorna al present. La retina del temps transcorregut és selectiva. George Steiner afirma que estem regits per les imatges passades en forma de construccions simbòliques que queden impreses en la nostra sensibilitat. El seu dictat és clàssic: tot allò que regeix la societat i li atorga autoritat arriba del passat. En Steiner trobem el lament per la pèrdua de l’alta cultura que s’esvaeix, víctima de la «crisi de valors», del «desassossec» o de la «violència» que imperen arreu. Com tants d’altres, tem que la civilització resti confinada en petites illes de «conservació arcaica».
LA TRANSMISSIÓ ELITISTA.
QUAN ELS BÀRBARS AMENACEN LA FORTALESA
A Europa hi havia una cultura que es podria definir com a austrohongaresa, pròpia d’aquell imperi idealitzat on convivien pobles i llengües diferents i en què