Adeu fantasmes. Nadia Terranova
Adeu fantasmes
NADIA TERRANOVA
ADEU FANTASMES
Traducció de Judith Jordà
Títol original: Addio fantasmi
© Nadia Terranova, 2018
Publicat a Itàlia per Giulio Einaudi editore, Torí, 2018
Publicat d’acord amb Nadia Terranova juntament amb l’agència literària
Mala Testa Lit. Ag. i The Ella Sher Literary Agency
Primera edició: setembre del 2020
© de la traducció: Judith Jordà, 2020
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
Impressió: Romanyà Valls
Maquetació: EdicTal
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-122546-0-0
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.
Tots els drets reservats.
TAULA
Els nius només es fan on hi ha brutícia
La vida és un tancar i obrir d’ulls
Coses terribles com si fossin normals, i potser a l’inrevés
La infelicitat no era la regla de tothom, sinó l’excepció de casa nostra
als supervivents
Sempre tenia la sensació que nosaltres érem una família estranya de gent que no era ni rica ni pobra, molt més rica que els pobres i molt més pobra que els rics, amb un jardí que era una cosa de rics, però amb un lavabo fosc on hi creixien fongs.
NATALIA GINZBURG, Infantesa
Un matí de mitjans de setembre la mare em va trucar per dir-me que al cap d’uns dies començarien les obres del sostre de casa nostra. I em va dir això exactament: nostra. Però jo ja tenia de feia temps una altra casa en una altra ciutat de la qual m’havia d’ocupar, una casa que havia llogat amb una altra persona; ja no hi havia cap altra casa que pogués anomenar nostra, aquella etiqueta s’havia esfumat quan en vaig marxar i amb el pas dels anys en vaig netejar els records amb una violència del tot refinada. Sí, ja sabia que el sostre s’estava desplomant –havia començat a desplomar-se quan vaig néixer i no havia parat d’esquerdar-se i de ploure pols i runa durant tot el temps que vaig viure allà dins– però jo no n’era responsable de cap manera, no tenim la culpa d’heretar coses que no volem heretar i que ja hem rebutjat. Escrivia per a la ràdio falses històries reals que havien rebut una popularitat inesperada, tenia un home, una feina, una ciutat diferent, nits noves i un altre ritme.
La mare em va dir que sempre s’havia hagut d’ocupar dels problemes ella tota sola i que la casa li suposava una càrrega feixuga, que ja estava cansada. Arreglar el sostre, que era pla i enrajolat i que també servia de terrat, seria la seva última mostra de generositat, perquè evidentment no podia posar la casa en venda, atrotinada com estava, per després comprar-se’n una altra de més petita i en bon estat. Em va dir que hi havia una empresa que arreglaria els esfondraments provocats pel mal temps, el mal aïllament i antigues reformes dels veïns, mentre a casa nostra –i ho va tornar a repetir: nostra– a sota del sostre, a sota dels peus i la feina dels