Adeu fantasmes. Nadia Terranova
fruita de massapà, intacta perquè era tan dolça que feia vomitar. Per atipar-te només calia mirar-ne la perfecció: esculpida i acolorida amb for-ma de figa de moro, de grans de raïm i de talls de síndria. Que fos la meva mare qui fes el paper dels morts i fes tota la comèdia no feia que aquella visita nocturna resultés menys verídica. Aquesta era la mort que jo coneixia fins als tretze anys: una línia recta i cega que tenia a veure amb l’herència i l’inevitable pas del temps, un lloc d’on les persones només tornen un cop l’any per una festa, un fet desafortunat però, al cap i a la fi, fèrtil. Era així, i no em feia por.
Després, un dematí, el meu pare va desaparèixer.
No com els avis que ja s’havien fet grans abans que jo nasqués, no com quan un accident o un infart posen fi a una vida. La mort és un punt tancat, mentre que la desaparició és la falta de punt, d’un signe o altre de puntuació al final de les paraules. Qui desapareix redissenya el temps i per a qui sobreviu comença un cercle d’obsessions. El meu pare, aquell matí, havia decidit esfumar-se, va tancar la porta davant meu i de la mare, que no ens vam merèixer cap comiat ni explicació. Després d’unes quantes setmanes d’immobilitat al llit matrimonial, s’havia aixecat, havia aturat el despertador a les sis i setze i havia sortit de casa per no tornar mai més.
A un quart de vuit em vaig llevar per anar a escola, aleshores estava acabant la segona etapa, i vaig anar al lavabo a dutxar-me després de creuar el passadís com havia fet tota la vida, com el travesso encara ara d’adulta: amb calces, samarreta, descalça i tres quartes parts de mi encara endormiscades. A la taula de la cuina hi havia la llet i les torrades, però passant per davant de l’habitació gran vaig notar una absència (la insuficiència d’un lloc, el seu no ser suficient: ni l’habitació presó havia aconseguit frenar-lo). Feia temps que el meu pare llanguia entre els llençols, amb un dolor psíquic, del qual ningú m’explicava res, però jo n’intuïa moltes coses. Sabia que era allà, i que després de l’escola faria veure que havia dinat amb ell. Sabia que no menjaria i sabia que donaria una altra versió dels fets, tant a mi mateixa com a la mare. Però aquell matí, en l’acte de no mirar hi havia una percepció d’irrevocabilitat.
M’he preguntat moltes vegades si aquesta reconstrucció és un relat que em vaig inventar després, afegint el que vaig descobrir a la tarda, és a dir, que el meu pare se n’havia anat, però aquella sensació falsa va acabar essent més certa que la mateixa veritat. La memòria és un acte creatiu: tria, construeix, decideix i exclou. La ficció de la memòria és el joc més pur que tenim. De tornada cap a casa, des del fons del carrer vaig sentir la fúria que hi havia a casa, la vaig notar tan bon punt vaig trencar la cantonada, i també els plors de la meva mare. Cridava el nom del meu pare. Encara no havia entrat que ja va començar a escridassar-me i atacar-me: el teu pare ha marxat, el teu pare ens ha deixat. Tot i que a la comissaria ens havien dit que havíem d’esperar setanta-dues hores per denunciar la seva absència, ella no volia esperar ni un dia per fer-me saber allò que ella ja sabia, allò que totes dues sabíem: un home deprimit s’havia allunyat conscientment i per sempre de la vida i de nosaltres dues.
Així, a tretze anys em vaig convertir en la filla d’un desaparegut: els morts de veritat es moren, els enterren i els ploren, mentre que el meu pare va desaparèixer de la nit al dia. I per a ell no hi hauria cap 2 de novembre ni cap calendari, no en tindria més, i la meva mare i jo tampoc. Aquell any no vam celebrar el Dia de Difunts i els avis no ens van venir a visitar. Com a recompensa, a mi em va venir la regla per primer cop justament el dia 2. Pel que fa a la casa, es va convertir en un lloc sagrat on el meu pare podia tornar en qualsevol moment, i ara la mare se la volia vendre. Què se’n faria, el dia que es presentés a la porta, fos com a viu, com a zombi o com a fantasma, reclamant la seva meitat del llit i el seu lloc a taula?
L’olor de cafè cremat em va transportar al present, vaig clavar els ulls a la paret de la cuina, l’única de la casa confrontant amb una altra casa. Hi havia viscut una família de cristians evangèlics que feien molt de xivarri. A la nit, la mare i jo els sentíem cantar. I quietes al sofà com si fóssim objectes decoratius, miràvem la televisió, atrapades en nosaltres mateixes, simulant que estàvem senceres, com si sempre haguéssim estat nosaltres dues soles, nosaltres dues i prou. Canten, pensava amb els ulls clavats al telenotícies. Provava d’imaginar-me set persones intentant alabar Déu al voltant d’una taula. Germans, germanes, una mare i també un adult, el pare, aquella paraula ara tan dolorosa.
–Has cremat el cafè –em va dir la mare tot entrant a la cuina amb una bossa plena de verdures.
Vaig pensar: el meu pare va desaparèixer fa vint-i-tres anys.
–T’havia preparat la cafetera elèctrica.
Vaig pensar: va desaparèixer en el no-res i després, al cap d’un temps, ja no en vam parlar més.
–Havia posat la nota al bec com em feia l’àvia a mi.
Vaig pensar: per què no en vam parlar més? –Fa gaire que t’has despertat?
Vaig pensar: per què no n’has parlat més?
–A les onze venen els paletes a fer l’última inspecció.
Vaig pensar mirant-me les cames més avall de la samarreta: m’està dient que em posi alguna cosa per tapar-me.
–Has començat a triar les coses que vols guardar? Li vaig dir:
–De les meves coses, no n’has de tocar res.
Han passat vint-i-tres anys, vaig pensar. Què he fet durant aquests vint-i-tres anys, on he estat, a qui he escoltat. Al meu costat hi podria haver una desconeguda de vint-i-tres anys que hagués nascut el dia que ell va marxar, i al costat una nena de tretze anys, clavada en aquella edat per sempre més. Vaig mirar la noia, vaig mirar la nena. La nena no creixia. No creixeria mai. Es quedaria immòbil mirant-me mentre estigués a la casa.
–Ja són aquí! –va cridar la mare des del rebedor. Em vaig posar uns pantalons verds que havien sigut d’un xandall i vaig buscar un mirall per arreglar-me els cabells. Vaig trobar un tros de vidre brut amb el dibuix d’una flor a cada costat, l’havia pintat amb les meves cosines i després havíem baixat al Passeig Marítim a vendre objectes en una paradeta. Veníem flascons de perfum de les nostres mares, ties, àvies, algun mirall, braçalets –tot espolsat, rentat i decorat amb les nostres mans adolescents. Jo, aleshores, traginava un dolor al pit que em cremava i que encara no havia explotat, una bola ardent.
Em vaig arreglar els cabells al mirall, amb les mans, cap a un costat, i va vibrar el telèfon. «Com va?», em va demanar la pantalla, «dona’m notícies quan puguis». Em va semblar que el sostre tremolava una mica.
Vaig deixar el telèfon sota el coixí i vaig sortir de l’habitació.
Al rebedor hi havia un noi de vint anys i un senyor de seixanta parlant amb la mare.
–El senyor De Salvo –me’l va presentar ella amb un somriure–, i aquest és el seu fill, en Nikos. És que la seva mare és grega.
De cop, la lleugera exaltació de la veu de la mare ens va fer existir a tots: a mi, a ells, al reclinatori de noguera i al paraigüer ple de runa.
–Grega, interessant –deixant anar una paraula rere l’altra a l’atzar i portant aquell pare i aquell fill cap a l’abisme del menjador–. Grega d’on?
Al cap de dues dècades, un altre pare entrava a casa nostra, al servei de la meva mare. La bola petita em va tornar a cremar al pit.
–De Creta –va respondre en Nikos. Va topar contra un munt de jocs de taula antics que hi havia en una cantonada i el de l’oca va caure a terra.
–Vigili –vaig dir enrabiada seguint les fitxes que rodaven per sota les cadires, i ens vam ajupir a recollir-les.
–Deixa, deixa, ja ho faig jo. –L’havia tractat de vostè i ell m’havia respost tutejant-me, no hi havia manera que aprengués a imposar l’autoritat de les jerarquies.
Mentrestant, el senyor va explicar a la meva mare la diferència entre aïllament tèrmic i acústic, i la mare va respondre