Els dits de la bruixa. Tamara Romero
/section>
Crèdits:
Els dits de la bruixa
Col·lecció Catxap
Títol original: Her Fingers
Primera edició: juliol de 2020
© dels textos: Tamara Romero, 2012
© del pròleg: Víctor García Tur, 2020
© de la il·lustració de coberta: Cristina Cid, 2020
© de l’edició: Mai Més, 2020
www.maimes.cat
Maquetació i disseny: Mai Més
Correcció: Maria Camps
Galerades: Ariadna Sanz i Antonio Torrubia
ISBN: 978-84-121600-8-6
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la
reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través d’internet i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.
NOTA DE L’AUTORA
A les mans hi teniu el que fins feia poc ja considerava una raresa. Els dits de la bruixa, un conte sobre les seqüeles d’una dictadura, és el primer text de ficció que vaig escriure fa gairebé quinze anys i que ara recuperem, per primer cop en català, gràcies a la iniciativa i la confiança de Mai Més.
Més enllà del contingut, del que en el fons ens interessa, que per mi sempre és la història i els personatges, aquesta nouvelle té un recorregut singular.
Després que la primera versió que en vaig fer, en castellà, dormís al meu disc dur durant uns anys, l’any 2012 vaig veure una crida molt interessant d’una editorial americana que m’encantava: Eraserhead Press. Buscaven manuscrits breus de noves autores, d’aquells que no encaixen enlloc. De seguida vaig recordar Els dits de la bruixa. Aquell primer experiment narratiu inclassificable.
No m’havia plantejat mai publicar-la perquè la popularitat de la novel·la curta és, com sabeu, força recent, però seguint un impuls que no sabria justificar vaig posar-me en contacte amb un dels editors i, sorprenentment, em va demanar els primers capítols en anglès. Com a lectora habitual en aquesta llengua, vaig acceptar el repte i, després de rebre llum verda, al cap d’un parell de mesos tenia llest el manuscrit definitiu.
No és una manera normal de moure’s en el mercat editorial, ni de començar a publicar, però jo no he seguit mai el camí habitual. I el fet és que, al cap de menys d’un any, ja tenia el meu primer llibre a les mans a Portland, als Estats Units: Her Fingers.
Tinc tendència a oblidar-me per complet de les històries que escric un cop estan publicades. No les rellegeixo mai. Es queden a les mans dels lectors i jo començo a treballar en algun projecte nou. Per això, en rebre la proposta de reescriure Her Fingers en català, vaig tenir alguns dubtes. Què em trobaria? Quedaria horroritzada? Òbviament, ja no soc l’escriptora que era quan començava. Però molts anys i un grapat de llibres després, he decidit enfrontar-me un altre cop al meu primer text i retrobar-me amb l’escriptura en català.
He volgut respectar al màxim aquella escriptora del passat, el seu barroquisme i la seva incontinència amb les idees, i durant el camí m’he trobat amb una història que, malgrat tot, continua funcionant i conservant la màgia. Aquí comença la segona vida de la bruixa Misadora, i ara torna a ser vostra.
Tamara Romero
Maig de 2020, Barcelona
Pròleg de Víctor García Tur
EL DOLOR I LA PRIMAVERA
(UNA LITERATURA PER ALS NASCUTS AL PLANETA FREAK)
1. Si existeix la deformació literària que els anglòfons anomenen «bizarro» —de vegades ho dubto, i sembla que tot ha estat un somni—, si existeix de veres, Tamara Romero n’és l’ambaixadora. Ella, abans que ningú, llegia la gent de la comunitat bizarra nord-americana, s’hi relacionava i escrivia alhora. De seguida que aquí es va formar una colla entusiasta i Orciny Press va donar senyals de vida, Romero va ser inclosa a l’antologia Bienvenidos al bizarro, al costat de Carlton Melick III i Jeremy Robert Johnson, i va prologar el Fantasma de la Laura Lee Bahr... No és cap casualitat que Els dits de la bruixa fos publicada primerament en anglès a la casa gran del bizarrisme: Eraserhead Press, editorial de Portland (Oregon).
2. ¿I, doncs, en què consisteix el tal Bizarro? Lluny d’esgotar la llista d’ingredients que el componen, val a dir que es tracta d’una mescla al·lucinant d’irrealismes, esclats gore, terror adolescent i terror adult, porno barat, sèrie B i sèrie Z, foscor lynchiana i coloraines pop, manga absurd i anime malsà, còmic underground, videojocs demencials, creepypastes, coses que no hauries d’haver vist al 4chan, angoixes de Franz Kafka, deliris de Philip K. Dick, adjectius d’H. P. Lovecraft, sàtires de Chuck Palahniuck, aventures de Finn i Jack, famílies Unheimlich, espectacles de freaks i monstres, animals mutants, animals que de lluny semblen mosques... Tots aquests components dispars poden amalgamar-se, o no, en una ficció bizarra. És un subgènere procliu a la imaginació més estrafolària, uns cops més fi i d’altres més brutal, més líric o més irreverent segons qui el manegi, però sempre abocat al rampell fantàstic i a la sorpresa —a causa de les invencions i les combinacions insòlites que aporta—. En tot cas, és un brot de la literatura producte de l’abús de drogues vàries, entre les quals cal destacar la televisió i internet (per a més informació, vegeu el punt 7).
3. Si existeix l’anomalia literària que els anglòfons anomenen «bizarro» i volem establir un cànon pioner —no necessàriament responsable del que ha vingut després, però sí precursor— faríem bé de citar, entre d’altres, Dr. Bloodmoney, or How We Got Along After the Bomb de Philip K. Dick, Blown de Philip José Farmer, El gusano máximo de la vida misma d’Alberto Laiseca i, ja que hi som i serem, La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.
4. Els dits de la bruixa pot ser considerat un conte llarg o una novel·la curta, com vulgueu, però és evident que l’extensió no és impediment perquè Romero hi faci rutllar un món fascinant regit per lleis pròpies. L’autora hi fusiona fantasia i ciència-ficció d’una manera molt similar a com ho resolia Ursula K. Le Guin a Rocannon’s World. Així, llegim sobre dones que són tractades de bruixes perquè fugen de ciutat i d’un Estat opressor (pleonasme), un bosc d’arbres que secreten una droga que calma les penes, robots quasihumans i adolescents quasibiònics —hi ha un penis artificial, algú pregunta «¿com és?», algú respon «fred i calent al mateix temps»—. Seguint la tradició dickiana, a Els dits de la bruixa ens esperen animals híbrids, com els peixesquirols i els cignellops, que porten instal·lada una càmera, drogues sintètiques que un màrqueting oportú ha batejat amb el nom d’Everest o Astronauta, i la possibilitat —força desitjable— d’evadir-se saltant a d’altres dimensions.
5. Si existeix la parafília literària que els anglòfons anomenen «bizarro», Tamara