Els dits de la bruixa. Tamara Romero
realitat. Com en altres obres de l’autora, la narració es troba sempre sota la influència dels somnis. Això no es deu únicament als ambients inquietants o els detalls fantasiosos, sinó que també és resultat de la tria de paraules: quan anomena un riu Adrenalina, una ciutat Clau Rovellada o un llac Verdura —aquests dos últims exemples a Brújula y murciélago—, sembla que l’autora recorri a la inspiració surrealista, o al que té més a mà, de la mateixa manera que el cervell oníric recupera els materials del dia a dia i els incorpora al somni. També fa l’efecte que la narració se situa en un territori inexacte i no se li pot reclamar que funcioni segons les regles d’un univers ordinari. Som en terra de meravelles i pot passar qualsevol cosa.
7. Si existeix la quimera literària que els anglòfons anomenen «bizarro» és perquè hi ha una generació lectora capaç de rebre-la i, fins i tot, reclamar-la com a pròpia. Des de ben petits que hem estat radiats per tota mena de productes de caràcter fantàstic/fantacientífic que abordaven la qüestió de l’Estrany —amb E majúscula—. Hem conegut l’Estrany arreu, perquè formava part del nostre dia a dia: l’hem vist a les pantalles, l’hem llegit en llibres i còmics i l’hem experimentat amb les nostres joguines i videojocs. Som nadius estranys. El nostre mainstream infantil era ple d’alienígenes, orcs, planetes excèntrics i aparicions fantasmals, i per això no ens ha d’estranyar que tot plegat reaparegui processat pels creadors d’avui dia, que els gèneres es barregin, i que no quedi clara la frontera entre l’homenatge conscient i el pastitx per intuïció... Som nadius estranys, una generació estranya, i el més normal és que Tamara Romero sigui una de les nostres escriptores.
1.
VOLÀTIL
La capsa negra romania al fons del forat. Vaig agafar un grapat de brutícia i la vaig deixar relliscar cap a baix, a sobre de la tapa de fusta negra i brillant. La sorra fluïa entre els meus dits com un corrent oceànic pentinant un escull de coral. En pocs segons havia cobert completament la capsa i el forat va minvar fins que pràcticament em vaig convèncer que no havia existit mai.
Ja dempeus vaig afegir-hi més sorra amb les botes, i després vaig pressionar amb la sola sobre la terra. Vaig donar un cop d’ull al terreny, buscant evidències d’algun element aliè a l’ecosistema. Res de sospitós. Vaig trobar una pedra de la mida d’una llebre i la vaig col·locar a sobre. Incorporat de nou, a punt de tornar a la cabana, un llambreig metàl·lic que provenia del riu em va cridar l’atenció.
Vaig observar tranquil·lament els diferents elements: l’espurneig metàl·lic, uns cabells vermells transformats en lava que morien a l’aigua, un vestit blanc que formava núvols humits per sobre de les males herbes. De cop i volta, com la sacsejada d’una porta que pica fort, el meu cap va unificar aquestes imatges flotants i llavors vaig ser-ne conscient: era ella. Jeia entre els joncs. Una aparició terrible. Després d’un moment de terror, em vaig girar, sense saber exactament què havia de fer. Era una dona jove, de pell blanca i cabells de foc, enfosquits pel cabal del riu. Estava inconscient. O morta. Tenia els llavis de color porpra.
El corrent del riu Adrenalina l’havia portat fins allà. Vaig ajustar-me el guant de cuir dret per treure-la de l’aigua, agafant-la per les espatlles i estirant-la cap a la vora del riu. Un floc dels cabells vermells se li enredà amb un jonc. El vaig arrencar amb fúria des de l’arrel i la vaig arrossegar fins a la terra ferma.
Sostenint-li la barbeta entre els dits, vaig obrir-li la boca i vaig escoltar el seu cos. No respirava. Però la meva Ofèlia no era morta. Un feble pèndol de pols se li aferrava al coll i em colpejava els dits coberts de fang. Vaig tornar a obrir-li els llavis i vaig respirar amb força a la seva gola.
Dos.
Tres.
Amb el quart alè de vida, es va despertar escopint aigua i proferint un crit d’agonia que em va traspassar les entranyes com un llamp que destrossa un arbre.
Jo ja havia sentit aquest crit abans.
La vaig ajudar a aixecar-se. Tremolava com un animal mullat i indefens, i em va agafar el braç amb aquells dits freds, que eren de metall real. Quatre dígits protètics articulats que van empresonar la meva pell, gairebé punxant-la.
—Pots parlar? —li vaig preguntar. Havia de saber per què el riu m’havia tornat aquesta dona, transportada pels corrents gelats de l’Adrenalina, gairebé fins a la porta de la meva cabana, com un soldadet de plom, mig metàl·lica, mig humana—. Què t’ha passat?
No va respondre. Només em va mirar i em va tornar a estrènyer el braç amb les seves urpes d’acer minúscules.
—Anem cap a casa. Vine amb mi. T’has d’eixugar i descansar.
Vaig passar el seu braç pel voltant del meu coll.
L’Ombres, la meva nina robot, havia sortit per interceptar-nos. Potser va veure des de la finestra com havia rescatat la dona del vestit blanc. Jo no havia tingut cap companyia a la cabana des que vaig comprar l’Ombres per ajudar-me a casa. Era un robot articulat de ceràmica. Feia gairebé un metre d’alçada, i era tímida i silenciosa. Probablement no havia vist cap dona humana des que la van activar. No l’havia portat mai a la ciutat i de fet, durant molt de temps, el fill de l’Isaac havia sigut l’únic visitant que venia de tant en tant, quan em portava la llet de tauró que necessitava per al meu tractament. Altres homes anaven a tot arreu amb les seves nines robòtiques, però jo sempre m’estimava més deixar-la a casa.
L’Ombres també semblava preocupada en veure la nouvinguda. Em va llançar una mirada interrogant abans d’acompanyar-nos a dins de la cabana, alhora que s’apartava els rínxols sintètics de la cara i saltava de pedra en pedra pel camí.
Un cop a dins, vaig apagar el foc mentre l’Ombres es movia per la cuina, preparant una tetera. Em vaig asseure en una de les cadires que hi havia prop de la taula, després d’oferir una manta neta a la dona. Ja tornava a respirar amb normalitat.
—Quines són les teves coordenades?— li vaig preguntar, intentant confirmar les sospites que tenia.
—Ruva, 27 18. Gràcies per treure’m del riu. Si no hagués estat per tu, ja seria morta.
—Ruva?
Ruva era el bosc de bruixes més gran de la regió. L’Ombres es va acostar amb una tassa de te fumejant, i la va col·locar entre les mans de la dona. Tot seguit la va reconfortar abraçant-la per les espatlles, per sobre de la manta. La nina es tombà i segué amb nosaltres en una de les cadires, davant meu i a la dreta de la nostra convidada.
—Tens una nina fantàstica— va dir la dona, amb un gran somriure—. La meva és rebel i tossuda, i no la trobo mai quan la necessito. Es perd al bosc i desapareix durant dies sencers. Potser algun dia podries ajudar-me a aconseguir-ne una com aquesta.
Em va mirar mentre introduïa amb poca traça els dits de metall al mànec de la tassa, l’aixecava en direcció a la boca i es prenia el te d’ametlles. Quan va desplaçar la mirada cap a les parets, sens dubte intentant ubicar-se al nou entorn, vaig insistir en la qüestió que ella havia eludit abans.
—Les bruixes no tenen nines robot —vaig dir—. Perquè ets una bruixa, oi? Pensava que ja no n’hi havia, en aquesta zona. Com pots imaginar, no arriba gaire gent surant per l’Adrenalina.
Em va mirar.
—Ja sé què penses. Creus que he intentat suïcidar-me saltant al riu i també creus que, quan t’ho he agraït, no era sincera perquè has frustrat el meu objectiu final.
La resposta, defensiva i mossegadora al mateix temps, em va irritar.
—Però no és pas així —continuà—. La veritat és que no recordo què ha passat ni com he arribat fins aquí. Buscava larves