Els dits de la bruixa. Tamara Romero
petit robot blanc va somriure, mentre recolzava la barbeta sobre els braços marmoris.
—Saps on ets? —li vaig preguntar.
Va sacsejar el cap. Els cabells vermells de la Misadora començaven a encendre’s de nou, com les brases esquerdades de la xemeneia. Començà a colpejar la tassa amb els dits de metall, i això va erosionar la meva paciència.
—No.
—Et trobes a Aletheia, 34 56. Són gairebé tres hores de distància des de Ruva, vorejant el riu. Per tant has navegat molt per arribar fins aquí. Has estat inconscient tot aquest temps?
—Ja t’ho he dit. No recordo res —va respondre.
Vaig desviar els ulls cap a la brillantor metàl·lica de les seves mans i ella se’n va adonar de seguida.
—T’agraden els meus dits d’acer? —va preguntar, allargant la mà sobre la taula.
—Què et va passar? —Era una pregunta automàtica, realment no necessitava resposta.
—Me’ls van tallar fa dos dies. Tenia un anell d’amalis. Com que estàs tan segur que soc una bruixa… no ho amagaré. Pren la meva sinceritat com a gest d’agraïment per treure’m del riu. Vaig negar-me a treure’m l’anell i ells van estirar i estirar, però no se’n van sortir. Em van col·locar el braç a sobre d’una soca al bosc i em van extirpar els dits, i l’anell, òbviament. Però vaig aconseguir escapar.
La Misadora es recolzà a la cadira i begué la infusió que havia portat el meu petit robot blanc. Tenia un aspecte indefens, embolicada a la manta. La bruixa es va fixar en la nina. Encara no confiava en nosaltres. Probablement feia bé.
§§§
Les anomenaven bruixes, però ningú sabia exactament què eren. Moltes van arribar a Aletheia arrossegant altres dones des de la ciutat fins als boscos. No només a Aletheia, sinó a les ciutats de tota Yimla, el nombre de dones havia minvat.
Les bruixes també s’infiltraven als bordells de la ciutat, que ara eren plens d’homes recentment solters. I molts pagarien més per anar-se’n al llit amb una bruixa i veure com els cabells de colors se’ls tornaven salvatges, perquè a la nit una bruixa no només té el cos nu, sinó una condició nua. En aquestes habitacions convergien el cel i l’infern, l’èxtasi i la foscor.
El govern va prohibir el contacte sexual amb aquestes dones, però això només va fer més sòlid l’estatus de les prostitutes bruixes com a fruita prohibida a ulls dels homes de Yimla, que tornaven nit rere nit als seus llits.
Però la fruita cau més ràpidament del ventre d’una bruixa que d’una dona yimlana. Un home que freqüentés aquestes dones de sobte podria trobar un bastard dins d’un cistell a la porta de casa. L’impuls d’ofegar-lo al riu normalment era vençut pel curiós poder dels cabells colorits dels nadons, fills de la vergonya d’un home i de la passió desenfrenada i il·legal, representada per aquells flocs de pèl blau.
Les dones de Yimla, per tant, estaven desapareixent i les bruixes començaven a colonitzar casa seva amb aquests infants. Arran del temor d’una explosió demogràfica, el govern va decidir una política sense precedents d’extermini de bruixes.
Les dones que havien estat al costat de les seves famílies, tenint cura dels fills o dels marits, evitaven tant sí com no parlar de les bruixes de Yimla, temien sentir la crida d’amalis i veure’s obligades a abandonar tot el que tenien per enfrontar-se a la natura. Però quan van començar els exterminis, aquella mena d’holocaust, moltes dones de Yimla es van unir en defensa de les bruixes.
La majoria dels homes havia après a estimar els seus fills bruixots, curiosos i intel·ligents, i es van revoltar també contra aquestes mesures incomprensibles. Finalment es va garantir una amnistia a la descendència de bruixes i yimlans. (Poderosos interessos empresarials també van lluitar contra la llei; les vendes de robots de companyia s’havien quadruplicat en els últims quinze anys, ja que els homes solters necessitaven ajuda per escolaritzar i tenir cura dels infants.)
Aquest procés es mantingué al marge de la mirada pública, però les històries de terror es filtraven pels camps d’extermini als boscos, alguns d’apòcrifs, alguns de visiblement certs, com els soldats que duien els dits de les bruixes, guarnits amb anells d’amalis, al voltant del coll com si fossin trofeus macabres.
Milers de bruixes van intentar desesperadament mantenir un perfil baix, amagant les seves pedres d’amalis i cobrint-se els cabells amb turbants, i durant tres dècades van romandre als boscos.
La vida tecnificada i còmoda de les ciutats no era per a elles. Vivien soles, com animals. Algunes bruixes es dedicaven a l’alquímia, una antiga tradició dels boscos.
Redra, la madame de Sense Màcula, n’havia estat una, i des del seu prostíbul va organitzar nombroses tornades al bosc. Els yimlans no estaven segurs de què passava als boscos ni de com s’organitzaven socialment.
Fa temps, durant la meva recerca, vaig llegir que hi havia hagut grups de dones a Eraya durant mil·lennis. Caçaven, vivien soles i abandonaven els fills.
Les Bruixes de Yimla, com es coneixien les dones que havien deixat les ciutats, eren un misteri absolut. Així doncs, vaig començar a estudiar la manera tan insòlita que tenien de comportar-se. I ara, un cop més, en tenia una davant meu, asseguda a la meva taula, tangible com una estàtua de sal, tornant a trencar el silenci.
La Misadora em va mirar als ulls.
—Volàtil, em deixaries quedar-me amb tu uns dies? Necessito pensar una mica. El corrent de l’Adrenalina m’ha portat fins a la porta de casa teva. Soc aquí per alguna raó.
El mínim que podia fer per la bruixa vermella, després de tot, era permetre que es quedés un temps a casa.
2.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.