100 coses que cal saber dels virus. Daniel Closa
massa baixes i altres massa elevades. També n’hi ha que no entenen que una planta com l’arròs tingui gairebé el doble de gens que nosaltres, però obliden que la clau no és la quantitat bruta, sinó la sofisticació amb què les coses es coordinen.
En tot cas, per a animals i plantes parlem de desenes de milers de gens. Què passa amb els microbis? Doncs aquests tenen menys complexitat estructural i, per tant, les xifres baixen notablement. El bacteri més ben conegut segurament és Escherichia coli, un habitant de la nostra microbiota. El seu genoma està fet per 4.300 gens. Si voleu fer pa o cervesa, us farà falta el llevat Saccharomyces cerevisiæ, que conté gairebé 6.000 gens. I el bacil que causa la tuberculosi, Mycobacterium tuberculosis, té un genoma amb prop de 4.000 gens.
Els organismes vius amb els genoma més senzill que coneixem són bacteris paràsits. Un és Mycoplama genitalium, que només conté 525 gens. Però el rècord, per ara, el té Nasuia deltocephalinicola, un bacteri paràsit de les amebes que només necessita 169 gens.
Però continuen sent xifres grans si ho comparem amb els genomes del virus. Aquí sí que anem a la mínima expressió de la informació genètica. Per exemple, el virus de la grip està fet únicament per onze gens, el de la sida en té nou, la mateixa xifra que el SARS-CoV-2, mentre que el de la pòlio en té deu. Cal dir que els virus són els campions de les excepcions i també s’han trobat virus gegants amb molts gens, però en general el parasitisme estricte dels virus els ha permès portar la simplicitat genètica fins a la màxima expressió.
09 / 100
VIUS? INANIMATS? NO VIUS?
Una discussió eterna i que acostuma a caure als exàmens dels estudiants de biologia fa referència a l’encert o no de catalogar els virus com a éssers vius. Perquè, efectivament, es reprodueixen. Un dia tens un virus i poques setmanes després pots tenir tot un planeta ple de gent infectada. I no són uns elements inerts, ja que poden causar malalties. A més, tenen el mateix material genètic i amb el mateix codi genètic que la resta d’organismes. És cert que, a més del clàssic DNA, també poden emprar l’RNA, però no s’han inventat cap molècula nova.
D’altra banda, en realitat, els virus per si mateixos no fan res. Per multiplicar-se deixen que la cèl·lula que han parasitat ho faci tot. Ells no tenen metabolisme, no generen residus, no consumeixen res, no envelleixen… Si només féssim cas del fet que es poden multiplicar, potser també hauríem de ficar els cristalls de sal dins del grup dels éssers vius. Fins i tot podríem considerar que els cromosomes estan vius, ja que, igual que els virus, tenen material genètic i aconsegueixen fer còpies d’ells mateixos fent servir la maquinària bioquímica de la cèl·lula.
Aleshores…?
El problema amb els virus és que són massa complexos per catalogar-los com a productes inerts i massa simples per ficar-los al sac dels éssers vius.
Però en realitat aquest és un típic exemple dels problemes que ens generem els humans amb la mania de fer classificacions estrictes. Classificar ens ajuda a entendre el món que ens envolta, però no hem d’oblidar que les classificacions són conceptes inventats pels humans i que la natura és massa complexa per poder establir categories que no tinguin cap excepció.
Malgrat que podem tenir claríssima la diferència entre el dia i la nit, sabem que hi ha una estona en què el Sol ja s’ha post però encara hi ha massa llum per considerar que hem entrat a la nit. Hem hagut d’establir un nou concepte, el crepuscle, per a aquella breu franja de temps en què ja hem deixat el dia però encara no hem entrat a la nit. Sabem que pot ploure i també que pot nevar, però de vegades cau aiguaneu, un punt intermedi entre els dos fenòmens.
Doncs els virus són, precisament, en aquella franja difosa entre els conceptes de viu i inanimat. Que als humans ens molesti el fet de no poder-los fer encaixar en les categories que ens agraden els és ben igual, als virus i a la natura en general. A les pel·lícules de zombis o de vampirs es parla dels “no morts” per descriure les víctimes que, malgrat que haurien d’estar mortes, fan algunes coses que no encaixen en el concepte de mort, encara que definitivament tampoc no es poden considerar vives. Doncs els virus serien una mena de zombis microscòpics “no vius”. És cert que fan coses, però dir que són éssers vius seria molt exagerat.
En tot cas, vius o no, el que necessitem és entendre’ls per poder combatre’ls quan causen malalties. També per poder aprofitar-los quan ens interessi. En realitat, debatre si els virus són vius o no només és una discussió estrictament acadèmica i gairebé filosòfica.
10 / 100
COM ES MATA ALLÒ QUE NO ESTÀ VIU?
Si un virus no el podem considerar estrictament un ésser viu, apareix un problema que deixa de ser conceptual per esdevenir del tot pràctic. Com ho fem per matar una cosa que no està viva? Perquè, davant d’una malaltia vírica, el que volem és matar, esclafar, destruir, desintegrar i fer desaparèixer el maleït virus, igual que fem amb els bacteris.
Doncs la veritat és que resulta més difícil del que sembla. Com que els virus no tenen cap mena de metabolisme, no podem actuar buscant medicaments que interfereixin algunes de les seves funcions, tal com ho fem amb altres microbis. Són uns punyeters paràsits que aprofiten les funcions de les nostres cèl·lules per reproduir-se, de manera que per destruir la seva maquinària de reproducció caldria destruir la nostra maquinària cel·lular. Mala idea!
Sí que podem, per exemple, intentar impedir-ne l’entrada a les cèl·lules. Així evitem que progressi la malaltia, i molts medicaments van per aquesta línia, però en realitat no matem el virus.
Per eliminar un virus, el que cal fer és desmuntar-ne l’estructura. Un virus no deixa de ser un entramat de proteïnes i àcids nucleics adequadament organitzats. Unes peces que, a més, s’associen espontàniament per formar una estructura específica gràcies a la forma i les característiques de les càrregues elèctriques que tenen per la superfície. Si separem les peces, la funcionalitat es perd i el virus queda destruït, sempre que no es pugui tornar a autoacoblar.
Per aconseguir-ho, el que ens cal és alterar les proteïnes que formen la càpsida. Si encaixen entre elles és perquè les càrregues elèctriques dels àtoms que les formen estan ben ordenades, de manera que les càrregues positives queden al costat de les negatives i es mantenen unides. Si alterem aquestes càrregues, les unions es desfan i tot es desmunta. Això ho podem aconseguir de maneres diferents. Productes àcids o alcalins canvien la distribució de càrregues i alteren les proteïnes de manera efectiva. És genial per destruir els virus que pugui haver-hi en una superfície, però, és clar, no serveix per als que ja tenim dins el cos. És evident que tot el que destrueixi les proteïnes del virus també destruirà les nostres proteïnes.
La calor també pot servir. Recordem que, a mesura que augmenta la temperatura, el que passa és que les molècules vibren més intensament. Si la vibració és prou gran, arriba un moment en què el moviment supera la força d’atracció entre les molècules, les proteïnes se separen i, de nou, l’estructura de la càpsida vírica es desfà. Una vegada més, això pot servir per esterilitzar objectes contaminats amb el virus, però és inútil quan el virus el tenim a dins. Durant la pandèmia de la Covid-19, n’hi havia que defensaven prendre begudes calentes, ja que l’escalfor pot destruir el virus. Oblidaven que abans mataríem les nostres cèl·lules que no pas el virus.
Tot plegat indica que és relativament fàcil eliminar un virus mentre està en una superfície, però resulta molt complicat fer-ho quan el tenim dins el cos. O, almenys, és complicat fer-ho sense destruir les nostres cèl·lules.
11 / 100
ELS VIRUS I LA GEOMETRIA DE PLATÓ
Pels voltants de l’any 360 abans de Crist, Plató va escriure Timeu, un dels seus coneguts diàlegs, en què reflexionava sobre la naturalesa