100 coses que cal saber dels virus. Daniel Closa
els mars recollint mostres d’aigua i analitzant el que hi trobava. El que van descobrir van ser 200.000 tipus de virus diferents. Pràcticament tots desconeguts fins aleshores. I, pel que fa a terra ferma, un estudi fet l’any 2016, prenent mostres de milers de localitzacions d’arreu del planeta, va descobrir 85.000 noves espècies de virus.
Una cosa important que cal tenir en compte és que la majoria dels que hem descobert són virus que afecten només els bacteris. Això tampoc resulta estrany si pensem que el planeta també està ple a vessar de bacteris. Els virus infecten allò que tenen més a l’abast i resulta que per cada cèl·lula animal o vegetal hi ha milions de bacteris. Al capdavall, al món microscòpic imperen les mateixes regles de predació que al món macroscòpic. Hi ha depredadors i preses, paràsits i simbionts, espècies dominants i rareses evolutives.
En tot cas, la percepció que tenim és que, si continuem buscant, continuarem descobrint milers de nous tipus de virus. I, per això, la conclusió és que encara som lluny de tenir el perfil complet del “viroma” del planeta.
17 / 100
CLASSIFICAR VIRUS
Classificar animals o plantes resulta complicat, però entenedor. Podem mirar si fa fotosíntesi o no per decidir si el fiquem a la categoria d’animals o de plantes. Si és un animal, podem fixar-nos si té el cos dividit en dues meitats més o menys simètriques o si presenta estructura en forma radial, com les meduses. Tindrem en compte si pon ous o si els embrions maduren dins el cos de la mare. Ens fixarem si s’alimenta de vegetals o d’altres animals. Si és una planta que fa flors o que no en fa.
El cas dels bacteris ja resulta més complicat, però podem fixar-nos en coses com la forma i com l’estructura de la paret bacteriana. També és molt rellevant el metabolisme. Si necessita oxigen o no per sobreviure, si pot degradar diferents compostos o no pot fer-ho. Finalment, es pot mirar l’ambient on viuen. Si resisteix temperatures molt altes o salinitats extremes…
En el cas dels virus, també es fan servir sistemes basats en característiques que els defineixen. El problema és que unes entitats tan simples presenten poques característiques, de manera que el que es fa servir són sobretot dues coses. El tipus de material genètic que tenen i la forma de la càpsula que els envolta.
Segons el material genètic, tenim virus DNA i virus RNA. I, filant més prim, trobem els DNA de doble cadena i els de cadena senzilla. També en els RNA n’hi ha de cadena doble i de cadena senzilla. En realitat, és una mica més complicat, ja que, a causa d’uns detalls tècnics en què ara no cal entrar, hi ha uns quants grups més. Això és perquè els RNA de cadena senzilla poden ser positius o negatius i, a més, també hi ha els que es “retrotranscriuen”.
Pot semblar que els investigadors tenen una certa obsessió amb el material genètic, però és que, per un organisme que l’únic que fa és copiar el seu genoma, el fet que aquest sigui DNA o RNA i de cadena doble o simple és, probablement, el fet que condiciona més marcadament el que pot fer. Recordem que un virus és, essencialment, una mica de material genètic envoltat de proteïna.
D’altra banda, també es classifiquen depenent de la càpsida, la “capsa” de proteïnes que envolta el material genètic. Depenent de com sigui, tenim virus amb càpsida icosaèdrica, helicoide o complexa. Aquesta última és, simplement, una combinació de les dues anteriors.
Finalment, hi ha virus nus, que només tenen el material genètic ficat dins una càpsida, i virus envolts, en els quals, a més, hi ha una membrana que ho envolta tot.
I, finalment, s’agafa la seqüència genètica, es comparen les unes amb les altres i es poden establir classificacions per proximitat evolutiva. Això permet comparar molt fàcilment, però dificulta catalogar, ja que tenen tantes variacions, mutacions i canvis que al final el que hi ha és un grapat de diferents versions de la mateixa seqüència i no sempre és fàcil decidir on posar límits entre espècies, varietats i soques. No ho és en els organismes grossos, però aquesta dificultat és molt més gran en els virus.
18 / 100
VIRUS DNA
Els més senzills, per entendre com s’ho fan per multiplicar-se, són els virus que fan servir DNA com a material genètic. Més que res perquè és el mateix que tenen les nostres cèl·lules, de manera que l’únic que han de fer és ficar-se dins la cèl·lula i deixar que la maquinària de copiar DNA que tenim els faci la feina.
Sembla senzill, oi?
Doncs no ho és tant. Amb els virus tot són detalls amagats. El problema que tenen és que, quan un virus entra dins d’una cèl·lula, es troba al citoplasma, però la maquinària per copiar el DNA està situada junt amb el DNA, dins el nucli de la cèl·lula. De manera que el virus se les ha d’empescar per viatjar fins al nucli. Això ho fan a través d’uns porus que hi ha a la membrana que forma el nucli, com sempre, aprofitant els sistemes de transport de la mateixa cèl·lula.
Quan arriba dins el nucli, la càpsida ja es pot desmuntar i el DNA començarà a multiplicar-se una vegada i una altra, fent servir uns enzims de la cèl·lula, anomenats DNA-polimerases. En realitat, per copiar el DNA calen moltes proteïnes i el procés és molt complex, però a la cèl·lula li és igual quin DNA tingui al davant. Ella fa còpies i prou.
Hi ha alguns virus que no tenen les dues cadenes del DNA. Amb una de sola ja en tenen prou. Això, però, no és cap problema, ja que quan entren dins la cèl·lula, aquesta fabrica la cadena complementària per reconstruir la doble hèlix i ja pot començar a fer còpies de la manera normal.
D’altra banda, a part del DNA, al virus també li cal que es fabriquin les seves proteïnes. Les de la càpsida, algunes que té a dins per empaquetar el DNA, ocasionalment algunes que actuen inhibint les defenses de les cèl·lules i sovint n’hi ha algunes que encara no sabem quina funció tenen. El virus necessita que es fabriquin totes i en grans quantitats.
Però tampoc no hi ha cap problema. La maquinària cel·lular encarregada de fer RNA i de fabricar proteïnes a partir de l’RNA es posa a disposició del virus i li fa la feina. Amb el temps, la cèl·lula s’anirà omplint de proteïnes i de DNA del virus, de manera que al final només caldrà que s’empaquetin convenientment totes les còpies del virus que es puguin construir. Hi ha un munt de detalls sobre com es mouen les proteïnes per la cèl·lula, com s’inhibeixen enzims que podrien degradar-les o com surt del DNA víric del nucli que són objecte d’investigació, ja que serien punts on es podria actuar amb algun fàrmac per tallar la producció de més virus i aturar la progressió de la malaltia.
Però de moment encara no tenim manera de frenar-lo i, quan ja hi ha molts virus, comencen a anar sortint de la cèl·lula per encaminar-se cap a altres cèl·lules on aniran repetint el procés sense aturador.
19 / 100
VIRUS RNA
Quan els investigadors van trobar-se que alguns virus feien servir RNA com a material genètic, va resultar una sorpresa important. L’RNA del virus podia fer-se servir per promoure la fabricació de noves proteïnes, però com aconseguien fer més còpies de l’RNA? L’enzim que fan servir les nostres cèl·lules per fabricar l’RNA s’anomena RNA-polimerasa, però només serveix per fer còpies a partir d’un motlle de DNA.
En realitat, el seu desconcert hauria d’haver sigut encara més gran, ja que els virus se les han empescades de diferents maneres per solucionar-ho. Ara sabem que entre els gens vírics n’hi ha que serveixen per fabricar una RNA-polimerasa que fa les còpies directament a partir de l’RNA. Hi ha detalls més tècnics, que fan passar una bona estona als investigadors i que els permeten separar categories de virus RNA de cadena directa, de cadena inversa o bicatenaris, però no canvien l’essència del sistema.
És un sistema ràpid i eficient, però que està sotmès a més errors que el sistema de la cèl·lula. Els