Víctor Català, l'escriptora emmascarada. Margarida Casacuberta
internes, de les veus meravellosament remotes de la preexistència de l’avior, del germen i de l’entranya de totes les coses; les veus del nostre passat-tenebra, pare del nostre present fúlgid i enlluernador; les veus de l’enllà d’enllà de la vida coneguda... i també el batec incert, l’extremitud, el gemec ofegat de la vida no nada, de la vida que va a revelar-se, esberlant dolorosament l’esclofolla materna. És en aquest silenci august de la solitud, en son ombra nocturnal, on nimba el pressentiment, l’auguri sapientíssim, guiatge i ensinistrament de la futura ciència certa, de les veritats esdevenidores. I entre els ordres de veus en la solitud —les del passat, les del pervindre— l’ànima es troba més acompanyada que enmig de la companyia més dilecta o més nombrosa.
I, amb tot, l’home modern, acorralat, obsedit pels afalacs i encisaments de la companyia, hi davalla poques vegades a les seves solituds silencioses, i poques vegades les escolta les veus que li venen del lluny incert, inconegut, de les bandes de l’origen i de la fe... Rarament li escau la ventura de sentir-se viure a si mateix en totes les coses i a totes les coses vivint amb ell. Deixa, per contra, que els dies fugin sobre son cap com voleiades d’ocells de pas, que soscavin el roquer de l’existència, mateix que corrents sordes, les ocurrències del menut viure quotidià, i entre aquell vol ineficaç i aquesta destrucció apagada, entre aquell no guany i aquesta pèrdua, l’esperit sovint renyit amb son destí, estrany a si mateix, exiliat de son centre real i propi, se li morfon i acluca, xorc, improductiu, amortallat en vida.
Oh, petit amic, que encara estàs en temps de desfer les marrades, de rescabalar-te dels passos perduts, no et deixis encadenar per la dolça enartadora, i qualque volta —quan et sentis massa afeblit i vacil·lant, massa poruc de ser tu mateix i de tot el que et volta—, fuig dels seus braços rosats i lluminosos i refugia’t en l’ombra propícia i sagrada de la teva solitud! Jo et responc que no hi ha bany més plaent i restaurador que ella per a qui no sia una pura bestieta del Senyor.
La solitud, una emersoniana confiança en si mateix i una cambra pròpia: heus aquí els ingredients bàsics de la creació literària i artística en el context de la modernitat. Perquè l’escriptor no parlarà, quan parli dels altres, sinó de si mateix. La lluita per arribar ser un mateix, per part de Víctor Català, es converteix en un dels motius recurrents de la correspondència de l’escriptora amb Maragall. El 19 de febrer de 1903, Víctor Català li ho escrivia literalment:
Veig que en aquesta llarguíssima carta no he fet més que parlar de mi i li prego que em dispensi la incorrecció. Los que hem viscut sempre en la solitud d’un cau patim d’aquest defecte. Nos manca empenta per a eixir de nosaltres mateixos i encarar-nos amb los grans horitzons que vostès abracen atrevidament d’una mirada. Mon horitzó se limita en l’estretor de quatre parets i fins ara m’hi trobava bé en aquesta estretor, potser d’aquí en avant no m’hi trobi ja, si és cert, com vostè sospita, que hagin de venir a torbar-me la quietud curiositats innecessàries.
I al cap de pocs mesos publicava, a la Ilustració Catalana (15-xi-1903), la prosa poètica «Ma cambra blanca», una al·legoria de la creació literària:
Jo tinc una bella cambra blanca...
He dit bella i lo cert és que no té altra bellesa positiva que sa blancor, una blancor grata de roba neta, una blancor serena de nevada, una blancor difusa que sembla fúger de les parets i sostre per a ficar-se als ulls de qui la mira i refrescar-los-hi de totes les roentors del color, entrar-se-n’hi a les casetes del cervell i omplir-les de lluïssors d’albada, baixar-li a les presons del esperit i aconhortar-li dolçament amb prometences d’alliberació...
La cambra és blanca, pura i immaculada com el jo que parla. La identificació no només es fa a través de la comparació, sinó mitjançant el recurs de la fal·làcia patètica:
Quan jo bado el balcó, la cambra es posa a riure amb uns grans alegrois de donzella casadora; és que pel trau franquejat se n’hi entren a dins totes les meravelles del món forà: la resplendor blava del cel, la resplendor verda de les plantes, la resplendor daurada del sol... les flaires ubriagadores de les flors, la xiscladissa dels aucells, les cantories del les noies que remenden la xarxa en l’estenedor, lo res suau del brollador invisible, lo frisament amorós de la marinada que passa en mig de les fulles, la remor lleugera i malincònica de les onades que peten mansament damunt la sorra tèbia de la platja...
La sensualitat, representada per la llum del sol, la capacitat de connectar emotivament amb l’exterior i captar-ne les correspondències, imprimeix a la cambra una misteriosa vida de color, sons i moviments:
Ma cambra deixa de ser, aleshores, ma modesta i tranquil·la cambra blanca i es torna un nial de somnis, una demora de conte oriental, un enginy de fades.
Les fades de ma cambra són les clarors del jardí; unes fades gaies i fantasioses, unes gentils diablesses artistes que fan diabladures mirífiques, d’una riquesa original i inacabable. Entren totes alhora, turbulents, enjogassades, i així que s’han escampat per tots los indrets de ma caixeta blanca, lo primer que fan és contorbar-li alegrement sa serena blancor amb policromies suaus o atrevides, amb irisats reflexos, amb arcades de llum, amb degotalls de perles, amb faixes d’or o porpra, amb blavors misterioses d’estada sotsmarina, amb fosquedats incertes de grota verge, amb vermellors d’iglésia aclarida per finestrals envidrats [...].
Són com los temps d’una portentosa simfonia, tantost vius, tantost lents, tantost planyívols, o furients, o majestius, o esbojarrats... succeint-se contínuament en devessall d’harmonies supremes, fonent-se l’un en l’altre, fugint de si mateixos sens parar, i sempre diferents i sempre meravellosos, amb les meravelles incontables del miracle. I quan lo dia s’acaba i la tarda mor, la simfonia policroma de ma cambra, a punt d’acabar també, s’enlaira súbitament amb un darrer esforç, llampegant roentors d’incendi i furors de matança, notes lumíniques d’intensitat violenta, que clapegen de sang y foc los àlbers murs, lo sòl confós i els mobles bruns, ja arredossats en l’ombra.
A la nit, la cambra recupera l’ombra, la quietud i el silenci del tabernacle («gruta», «nial», «estada submarina», «caixeta», «església») que propicia l’exploració dels avencs i dels misteris de l’ànima en comunió amb l’univers:
I aleshores quedem soles ella i jo: les petxines i el moll, la cambra i ma animeta; totes dues senzilles i primitives, totes dues nues de riqueses emmanllevades, totes dues albes i fresques com les neus eternes —i, mateix que elles, santament oblidades dels homes— i totes dues, en fi, amb lo balcó dels somnis obert de bat a bat i de cara a la gran quietud, perquè se’ns en entrin a dins los perfums de la terra, les serenors de les nits calmes i la pau suprema de lo infinit.
És des d’aquesta mateixa cambra i en el silenci de la nit que deixa sentir «lo res suau del brollador invisible» que el jo poètic de «L’oca blanca» contempla el miracle de la creació a través d’una bestioleta estranya, solitària i misteriosa amb la qual l’escriptora s’identifica. Víctor Català va iniciar amb aquest poema la seva col·laboració a la revista Joventut (21-iii-1901) i, significativament, el va dedicar «Al gran poeta català J. Maragall»:
Jo tinc una oca en mon jardí,
Una oca blanca com un cigne,
que sempre va d’ací d’allí,
majestuosa, grave i digna.
Sens mirar enlloc, amb aire estrany,
allarga el coll lluny de la terra
i encerta d’esma el viarany
que l’acompanya on l’aiga xerra.
Lo breu estany sembla un mirall
on l’aigua raja escumejanta
com una troca de crestall
que riu i riu, que canta i canta.
Son miroteig meravellós
a l’oca blanca la hipnotitza,
la tempta amb goig voluptuós,
la sedueix, la fanatitza…
I