Mudances. Gemma Sardà Llavina
per rumiar i això no pot dur res de bo, li sembla a en Marcel. Segons de quina lluna vingui avui, li demanaré si li passa res.
Quan en Marcel omple l’olla d’aigua i engega el foc per coure la verdura, la Rosa es planta a la plaça de les Olles a comprar l’esquer. La porta de fusta grinyola, la campaneta avisa i un cop dins de la botiga es troba envoltada de canyes dretes per tot arreu.
—Bona tarda. Vostè em coneix, oi?
—I tant que sí. Bona tarda. Posarem el de sempre?
—Goiti, miri’m bé perquè no em tornarà a veure.
La Rosa, amb la determinació que li puja cames amunt fins al pit, respira fondo i es pica les galtes perquè l’home de la bata que l’està despatxant des de l’altra banda del taulell s’hi fixi bé. I allarga el coll. No la tornarà a veure mai més.
—Tal com l’hi dic. Faci’m el paquetet de sempre que ja m’ha vist prou.
Tanca la porta de la botiga d’una revolada i la campaneta diu que sí, que aquest vespre entre la mongeta tendra i la truita li dirà a en Marcel que s’ha acabat, que cadascú per ell.
Arriba a casa amb els cucs, la barra de pa i un braç de gitano. Tampoc no cal acabar malament. La gent civilitzada es pot separar amb un tall de pastís i una copeta de malvasia, ha pensat pel camí. En Marcel està parant taula. La Rosa deixa la capsa de cucs davant del plat d’ell. Es posa el davantal i fa un parell de truites. Ella hi té més traça, sempre les fa ella. Les posa totes dues en un plat i cap a taula. En Marcel aixafa la mongeta tendra i la patata amb la forquilla. És especialista a fer un turó de verdura que va llaurant com si a la mà tingués un rasclet de jardí zen. La humitat traspassa el cartró i taca les estovalles.
—Ja no puc més. Cada dia em fan més angúnia aquests cucs fastigosos.
—I ara què t’agafa? —La Rosa calla.— Ja els aniré a comprar jo si no t’agrada.
—Sempre m’han fet fàstic. I ja no vull viure més amb tu.
Ha quedat descol·locat, però ni la veu no li tremola.
—Veig que ja no parlem dels cucs. —En Marcel continua fent ratlles al turó verd.— Que et passa res? Que t’he fet res?
—Doncs sí, mira, que estic avorrida.
La Rosa se’l mira i no li diu que el que passa és que està tipa de veure’l. Que d’ençà que t’has jubilat, tot el dia que topo amb tu. Que el nen s’està amb ta mare, estudiant o ves a saber què, i no truca mai. Que jo també vull plegar de la feina, que ja en tinc prou. Aviam si m’arreglen els números i toco el dos i canvio d’escenari i de personatges. Vol que corri l’aire. Té molta feina per fer. O s’ho pensa. Coses noves. Encara no les sé, però això rai, tot és posar-s’hi.
No li ve pas d’avui tot això. S’ha anat avorrint, ho pensava i no ho deia. Li falten dos anys per a la jubilació. Treballa a les tardes al despatx d’uns advocats. Paperassa, rebre visites, atendre trucades. Fa trenta anys. S’ha aturat a mirar enrere i de tot ja fa molt de temps. Ben casada, sí. Amb el fill criat, sí senyora, però de principi d’any que li ha marxat a París. Potser va ser això el que li va encendre la llumeta. S’ha de poder començar de zero. En qualsevol moment. Qui ho diu, que no? Ara, per exemple, sembla un bon moment. Està avorrida de la feina, del marit, de viure sempre al mateix pis, al mateix Eixample de la mateixa ciutat. Del mateix marit. De què et queixes si no et falta res, li diran les amigues del bus. No et falta res, no et falta res... aquesta és la clau de la gàbia. N’està tipa, potser d’ella mateixa. Cada dia el mateix autobús, a la mateixa hora, idèntic recorregut, el conductor que saluda i la colleta que cada dia hi coincideixen. Quatre dones que van pujant en parades diferents del mateix trajecte. Primer un gest de reconeixement, després és maco aquest conductor, és dels que et veuen que vens corrent i s’esperen. Sí, perquè n’hi ha un al vespre que no diu mai ni ase ni bèstia. Que tampoc no costa tant. I a partir d’aquí, bona tarda. I què, com va? I se n’hi afegeix una altra. Sempre agafeu aquest, oi? Sí, ara amb les obres han canviat la parada de lloc i em queda més lluny. I així fins que es van ajuntar quatre dones atrafegades que van començar parlant del conductor i ara ja se saben el nom dels fills, dels marits i si tenen pedres al ronyó. Tot el dia amb el coet al cul, però fan un sopar per Nadal i un a l’estiu, abans de les vacances.
—Si plego ara, em quedarà una pensió més justeta, prou per espavilar-me.
Va embalada. Ha dit el que em penso que ha dit? Callen tots dos. Ella se’l mira fixament per veure com reacciona. En Marcel no diu res. Agafa els cucs i se’ls endú per desar-los a la bossa d’anar a pescar. Han quedat serradures sobre la taula. S’acabaran barrejant amb les molles de pa. Torna a taula i, davant del que sap que serà inevitable, diu suau:
—Fes, dona, fes.
S’acaben la truita alhora, en silenci. Amb la petjada humida dels cucs al davant. La Rosa mira l’hora al rellotge del bufet i ell reprèn la conversa:
—Per mi no t’amoïnis. Fes el que hagis de fer.
Un tall de braç de nata per a cadascú en els plats de festa.
—Treu la malvasia, Marcel. I les copes.
De quan es van casar només queden aquestes dues copes. Per quan tenen gent en van comprar unes de més modernes a l’Ikea. Les de floretes s’han anat trencant.
—Què celebrem? —diu en Marcel de bon rotllo, per no fer sang. I ja té el cap a l’escullera, demà. L’aire de mar desemboira.
2
—Ei, noies, que us haig de dir una cosa.
L’Arnau crida les noies del pis perquè vagin a la saleta. La Lívia és a la cuina i treu el cap:
—Ha de ser ara? —arrossega les paraules.
—Va, sí, veniu!
—Ja va —remuga la Lívia. Avui és el seu aniversari i s’estava preparant el seu banquet particular per celebrar els vint-i-sis. Tapa la plata de sushi per a dos que s’ha comprat, l’special festival sushi for two, un dia és un dia!, amb un cop sec de mà de morter recol·loca la xapa de les dues cerveses que acabava d’obrir, ho torna tot a la nevera i truca a la porta de l’habitació de l’Aina.
—Ei, que l’Arnau no sé què diu que vol.
L’Aina es treu els auriculars, apila els apunts a un costat de la taula i va cap a la saleta. L’Arnau ha endreçat els coixins que hi havia per terra, ha estirat el pareo d’elefants que cobreix el sofà, ha posat un bol de patates de bossa al centre i destapa tres cerveses.
—Nenes, que us haig de dir una cosa.
Tants preparatius, xungo, pensa la Lívia, i diu:
—Va, dispara!
—Uix, que emocionant —deixa anar l’Aina, que ja ha fet un glop de cervesa.
L’Arnau ni beu ni menja. Mira a terra, pica un coixí, belluga el bol de patates per acosta’ls-hi.
—Arnau, és per avui o què? —hi torna la Lívia.
—Sí, va, és que d’una banda estic content i de l’altra em fa pal. Però va sí...
—Sí, què?, pesat.
—Que marxo del pis. Que foto el camp. Que me’n vaig a Nova Zelanda. Que aquí no hi ha curro ni res i que me’n vaig a collir kiwis a Nova Zelanda.
La Lívia fa ah, mira, i l’Aina queda callada com una morta. L’Arnau, com que ja ha tret el tap, engega.
—Faré surf, escalada, barranquisme, esquiaré...
—I colliràs kiwis —diu la Lívia com per dir alguna cosa.
L’Aina escura l’ampolla. No ha dit ni piu. I pensa que si no ho diu ara, encara