Mudances. Gemma Sardà Llavina
tirant cap allà, acabo el curs aquí i ja vaig cap allà i aprofito per voltar una mica pel país abans no comenci les classes. I em situo i tal.
—I tal, vol dir que també fots el camp? —escup la Lívia.
—Collons, sembla que ens haguem posat d’acord, eh? —riu l’Arnau de nervis.
—Ei, Lívia, que no, eh?, que no ens hem posat d’acord. Que jo em volia esperar uns dies per dir-ho, però, esclar, si t’has de posar a buscar gent per al pis, mira, que així ja ho saps.
La Lívia no és de quedar bé i s’aixeca d’una revolada.
—Vaig a sopar, que tinc gana.
Des de la cuina sent l’Arnau i l’Aina:
—No et deixarem penjada.
—No, no, t’ajudarem a buscar nous companys.
—El pis és gran, té molta claror, està al rovell de l’ou de Gràcia.
—Sí, sí, no et costarà gens, ja ho veuràs.
—I on te’n vas, tu?
—A Berlín, és una beca per fer el doctorat. Jo puc penjar anuncis a la facultat i farem entrevistes als candidats, eh, Lívia? —L’Aina afluixa el to de veu i torna cap a l’Arnau:— Per estudiar els inicis de la medicina en els papirs egipcis. És que tu també, Arnau, ho has deixat anar així, pam, sense anestèsia.
—I tu, què?, que les mòmies ja t’esperen i no deies res.
—Que no són mòmies, hòstia. Sembla que no sàpigues com és, que és especial, la Lívia.
Jo no penso entrevistar ningú, rondina la Lívia mentre porta la plata de special sushi festival for two cap a l’habitació i se li fan nusos al cap, dins del cap. El que sent de fora, les veus de la saleta de t’ajudarem a trobar nous companys, s’enreda amb el que sent per dins, una muntanya, se’m fa una muntanya conèixer gent nova, sempre igual, sempre començant de zero, un altre cop, és el meu aniversari, aneu tots a la merda.
S’instal·la al terra del quarto. La plata, els bastonets i dues ampolles de Sapporo per beure a morro. Seu sobre un coixí pla i col·loca la safata damunt d’un pedestal que ha fet amb llibres com si fossin maons. La plata és de plàstic i té tot de compartiments per a les diferents varietats de muntanyetes d’arròs coronades per un tall de peix rosat, un de vermellós, un llagostí arrebossat, embolcalls d’algues i un compartiment buit per posar-hi la soja i sucar. Posa música sense lletra per desfer els nusos.
Sempre està sola pel seu aniversari, però sempre hi ha menjar per a dos. D’ençà que no hi ha la mare. El primer aniversari sense la mare, l’àvia se’n va oblidar. Ai, nina, em sap greu, són tantes coses, i goita... que ahir no hi vaig pensar, em va ben marxar del cap, però diumenge et faré el teu plat preferit i ho celebrarem. Amb la setmanada es va comprar dos dònuts i se’ls va menjar mossegant-ne ara un ara l’altre. Asseguda al terra de l’habitació. Diumenge l’àvia li va fer ous ferrats amb patates rosses, però ella ja ho havia celebrat.
Dubta si deixar per al final el llagostí o el maki de cranc. Les peces estan duplicades i col·locades simètricament als calaixets. Ara una de salmó d’aquesta banda, suca a la soja, regalima, i ara la de salmó de l’altra banda, suca. Costa de decidir si és més bo el maki de cranc o el llagostí. Un glop d’una birra, un glop de l’altra. I si ara marxen aquest parell, qui es menjarà tots els tàpers de llenties que vaig fer ahir i vaig congelar? Per acabar es guarda el llagostí, que té aquell punt cruixent.
3
—Què diu, que t’has separat? Així que en Marcel posa un peu a La Pansa li cau el xàfec a sobre. Ha arribat aquest matí al poble. Ha decidit instal·lar-se a la torre i que la Rosa es quedi al pis de Barcelona. És el més pràctic. Aquí hi té roba i les quatre coses que necessita, no li cal res més. Entra al cafè i des de la taula del fons en Jaume tira carta i deixa anar un dard de veu enrogallada:
—Te n’has buscat una de més jove o què, torero?
En Marcel demana un cafè amb gotes a la barra, agafa una cadira i s’asseu a la taula on en Jaume i els altres juguen al truc.
La Nati li porta el cafè i li passa la mà per l’espatlla.
—Què ha passat, Marcel? Que és de debò que t’has separat?
—M’han separat, més aviat.
—Ui, sí, mi-te’l, el sant, ell que no ha trencat mai un plat —s’hi afegeix en Sendo.
—Ha anat així, que m’ho he trobat. Jo no hi he tingut res a veure.
—Pobrissó, alguna en deus haver fet. Una de ben grossa... que hagis fet emprenyar la mestressa. Perquè diu que ha sigut ella que t’ha donat passaport? —li engalta la Nati amb la confiança dels que s’han pelat els genolls junts de petits.
—Nano, et pensaves que passaries fluix? —En Pitu li pica l’ullet i la Nati recull veles i torna cap a la barra.
—Mira, coses que passen.
La partida de cada dia havent dinat. El cafè a aquesta hora està a mig gas; al vespre s’anima amb el jovent. Toca el sol a les taules de fora i la Nati, que ja té a tothom servit, s’entreté amb els mots encreuats a la punta del taulell.
—Sendo, no badis i tira.
—Sí, sí, ara ens ho expliques i amb detalls, cap de suro. Que potser et penses que ja està: Ai, mira, m’he separat, jo no en sé res... —en Jaume fent veueta fotent-se d’en Marcel— ...jo no he fet res, coses que passen, va, que aquí ja som tots calbs i no ens queda pèl perquè ens el prenguis.
La notícia ha volat, ja s’ho podia esperar. En unes hores, tot el poble en va ple. Innocent de mi, que em pensava que arribaria a casa i salvat. Doncs, no senyor, passes a fer el cafetó i tercer grau al canto. En Marcel és de poques paraules i li hauran d’estirar molt la llengua perquè digui res de la Rosa. Ni bo ni dolent. En Jaume i companyia no perden pistonada de la partida, però no el deixaran que s’escapoleixi fàcilment. Tenen ulls per a les cartes i la llengua esmolada per seguir l’interrogatori. El van collant i en Marcel se’n surt com pot:
—La Rosa, que es veu que li ha agafat allò que se li escapa la vida.
—Ai, pobra Rosa —sospira la Nati fent giravoltar el bolígraf.
—Que se li escapa el tren. Que s’avorreix i li sembla que sense mi l’esperen grans emocions. Que li falta aire, que s’està perdent coses —es desfoga en Marcel, que fins ara no n’havia parlat amb ningú.
—Que s’està perdent què? Aquí de trens, res de res, el cotxe de línia i para de comptar —riu en Jaume i riuen tots.
—Ara m’aniria bé un tres.
—Conxo, quines cartes més dolentes.
—No ho sé, que se sent jove i que vol fer coses. També hi ha en Lluís, que se n’ha anat a París pels estudis i s’està amb ma mare. Això tampoc no se li ha posat bé.
—Ui, nano, mala peça al teler. Quan es posen així, val més tocar el dos ben lluny —fot cullerada en Pitu—. No les vulguis entendre, n’hi ha per parar boig.
—Això rai, ja li passarà —diu en Jaume.
A en Marcel li sembla que ja ha fet massa safareig.
—I prou, que són coses nostres i no n’heu de fotre res.
En Marcel ha abaixat el to de veu; s’ha adonat que els quatre que hi ha a la barra paren l’orella.
—Així t’haurem de fer lloc per a la partideta a partir d’ara? —el salva en Pitu en to de pau.
I en Jaume tira carta i contraataca, rient rient:
—Ai,