Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre
em fique en bucs, / no siga que perda els cucs / y acha de pagar la fulla» (Zapaté, 1855: 9v), «Se n’anirem a Suïsa. / Allí estarem prou segurs? / Diable, y si asò s’allarga, / y se acaben els menuts... / (...) Calma; no es fiquem en bucs» (Escalante i Feo, 1891: 8), «ton pare està ficat en un buc (...) Chuano se trova complicat en la cuestió anarquista que s’ha descubert» (Asencio, de Hoyos, 1896: 15). Loc. NR al DECat, acc. NR. El matís d’afer perillós o dificultós no és recollit pels diccionaris. Sovint es troba també en els exemples de 3. L’expressió deu estar fonamentada en l’accepció de ‘rusc’, tenint en compte el perill que aquests suposen per als qui s’hi acosten sense prevenció.
bucòlica f. ‘menjar, aliment’. «–Digues, quin és el millor gobern? –Aquell que diuen els llauradors, cuant a u el tracten bé de bucòlica» (Tabalet, 86), «La criatura es manté / de l’aire u de la bucòlica?» (Escalante, I, 104), «M’agraen més les bucòliques / de ma casa. Soparàs / en mosatros?» (Lladró, 1888: 14). Acc. NR al DIEC. Es documenta ja en el Baró de Maldà (DCVB, II, 709; DECat, II, 315). També en castellà popular (Besses, 1905: 40; DCECH, I, 686). Homosemització jocosa amb el parònim boca.
budells, ratllar els loc. ‘molestar, enutjar, fastiguejar, irritar’. «El Mundo és un periòdic que em ralla els budells, que no·l puc veure» (El Mole, 1837: I, 282), «–¿Quién es?... / –(Me ralla els budells)» (Escalante, I, 155), «–(Els budells me ralla) / –Pareix qu·estiga enfadà...» (Arnal, 1877: 20). Loc. NR. Metàfora plàstica i visual, amb una concretització bastant habitual en el registre col·loquial.
buf 1 m. ‘espai molt breu de temps, instant’. «Tres dies hagué de festes, / que·n un buf se n’han passat» (Ros, 1746: 2), «Un mes? Ni una hora ni mitja, / ni un instant, ni un buf, ni gens» (Martí, 1996: 244), «La nostra vida és un buf» (Lo romancer, 20). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Imatge fonamentada en la idea de brevetat d’un buf d’aire. 2 pegar un buf en lo cor loc. ‘impressionar, colpir, enamorar’. «Respongué’m com a beata, / i ab ses dolcetes paraules / pegà’m en lo cor un buf, / i restà tot lo meu cos, / d’enamorat, camacuc» (Morlà, 46). Loc. NR.
bufa 1 f. ‘veixiga’. «cuant els bous solen matar, / sempre me daben la bufa» (Nelo el Tripero, 191). Acc. ND al DCVB. Arriba al castellà de la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 32). També en diminutiu, bufeta (cf. Veny, Pons, 2001, làmina 75). Segons Coromines (DECat, II, 320), aquesta accepció «es basa en la idea d’objecte que hom bufa per dins, i en què hom bufa endins, inflant-lo». Cf. bufeta ‘escrot’ al Baix Vinalopó (Segura Llopes, 2003: 180). Metàfora. 2 f. ‘embriaguesa’. «Hamos de tomar / micha bufa!» (Escalante, I, 689), «–En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / –Ell de si en poquet s’atufa, / con que, si pren micha bufa, / fasen vostés el favor» (id., II, 441). Acc. NR al DECat i ND. El recullen MGad. i Pomares (1997: 63); en l’ALPI figura en diferents localitats valencianes; a Biar bufera id. (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25). Cf. anar amb una bufa com un cep ‘anar ebri’ (Gascón, 1999: 160). També es coneix a les comarques castellanoparlants veïnes bufa i bufar(se) (Llatas, 1959: I, 142, 143; Martí, Aparicio, 1989: 32; Soler García, 1993: 55). Arriba a terres aragoneses: bufau ‘borracho’ al Sobrarbe (Endize, 365), bufarra ‘bebedor excesivo y habitual de vino’ i bufarrina ‘borrachina’ a Barbastre (Moneva, 2004: 111). En castellà col·loquial també n’hi ha alguns testimonis, però sembla que no és un mot gaire habitual en aquesta llengua. Sanmartín (1998: 137) diu que en bufarse ‘emborracharse’ ha influït de manera determinant la veu catalana bufar-se id. i que s’usa especialment en zones de contacte amb el català. Sembla ser més conegut a Cuba: bufa ‘borrachera’ (Carbonell Basset, 2000: 80; Haensch, Werner, 2000: 88), bufandillo ‘borracho’ (Luque et al., 2000: 75) i bufadera ‘borrachera’ (Cuba i Mèxic) (Suárez Blanco, 1989: 208).En l’antic Vocabulario de Germanía de Juan Hidalgo figuren bufia ‘bota de vino’, per a Coromines (DCECH), «por lo bufado o inflado de la misma», i bufiador ‘tabernero’, i en les Poesías germanescas de Hill bufio ‘bota de vino’ (Chamorro, 2002: 181, 182; Hernández, Sanz, 2002: 96; DCECH, I, 611). → bufar. 3 interj. «Bufa, caferro! Eixa sí qu·és llesca» (El Mole, 1840-41: I, 14), «Bufa! Y quins moderats més encesos y més endemoniats hi a en Ingalaterra» (ibid., 220). NR al DCVB ni al DECat. Figura en Pomares (1997: 63) i Verdaguer (1999: 43). Assenyala sorpresa i admiració. 4 en un dir bufa loc. ‘en un instant’. «Diuen c·asò marcha molt poc a poc, però yo dic que, si aplega a marchar més a presa, en un dir bufa mos empasem com la esca» (El Mole, 1837: I,: 199). Loc. NR. Metàfora fonamentada en la brevetat de l’acte de dir bufa.
bufacaldos adj. ‘vanitós, presumptuós’. «–No sabia... es... la muchacha. / –Oy! Muchacha és la crià! / Bufacaldos!» (Escalante i Feo, 1897a: 36). Mot NR. Compost sobre bufar. Amb un sentit semblant bufanúvols (DCVB, II, 713; Hernández Casajuana, 1964: 19).
bufalaga 1 f. ‘farsa, aparença, futilitat’. «Qui de renda amostra mil, / ben mirat i tret en net, / es mor de fam i de set. / (...) Està lo món tan sotil / i té lo pobre tal plaga / que aquell que té més no paga / i qui no té fa tramoies, / portant prestades les joies, / i tot ve a ser bufalaga» (Morlà, 75). Probablement convé veure-hi una relació amb els parònims bufa ‘vanitat, aparença vana’ i bufar ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’, ja que per davall de l’aparença no hi ha res. És una «inflor» aparent i buida, com una bufa d’aire. A més cal tenir en compte que la bufalaga és un vegetal humil, ordinari, sense gaire valor, i que, per tant, se’n podrien derivar significats figurats com aquest. → brossa. 2 f. ‘protocol, cerimonial, etiqueta’. «A un marqués li posa etcètera, / lo etcètera posa a un comte. / (...) Poc entén de ceremònies: / a títols i a cavallers / amaga los abaloris. / (...) Molt poc sap de bufalaga» (Morlà, 165). Cal tenir en compte el caràcter purament aparent i ostentós, si bé important socialment, dels cerimonials i les etiquetes. 3 adj. ‘vanitós, presumptuós, pretensiós’. «–No ens dirà com s’ha humanat / a llegir? / (...) –perquè no só bufalaga, / ni só grave, ni tinc boira. / –Alguns ho tenen a menys. / –Eixa vanitat los postra» (Morlà, 185). Accs. NR.
bufalandanga f. ‘pompa, estufera’. «los padrins de la boda (...) varen ser los jurats d’esta ciutat ab ses gramalles, bol·les y massers. (...) Yo no·m posaré a pintar tota aquella estofa y bufalandanga en què anaven» (Soler, 1703: 21). Mot NR. Relacionat amb bufa, bufar i bufalaga. En terres aragoneses bufaralda ‘bufalaga’ (Endize, 365).
bufaner -a adj. ‘vanitós, presumptuós’. «Lo que sé que és bufaner / i a tots conta sa riquea» (Morlà, 256). Mot NR al DIEC i ND. Derivat de bufar. Al Puig bufarda ‘persona que fa ostentació de riquesa i poder’ (Luís, 2000: 193). Als Serrans bufón ‘fanfarrón’ (Llatas, 1959: I, 143). En aragonés bufido ‘fueros, arrogancia’ (Pardo Asso, 1938: 65); en castellà buflista ‘fanfarrón’ (Luque et al., 2000: 75). → bufar.
bufar. 1 tr. ‘furtar; llevar’.«Estos en l’enfermeria / són los que al malalt consolen, / perquè li bufen la presa» (Morlà, 158), «s’ha figurat que la nòvia / li bufe, y ell mos espia» (Escalante, I, 769), «–Yo he guañat (...) / sis quinsets (...) / –Dóna-me’ls pea mi. / –En cobrarlos, / que me’ls han quedat a deure. / –Mentira (...) / Que te’ls han bufat, traidor? / –A mi que m’han de bufar!» (id., II, 388), «Ans mos bufen la caseta» (Ovara, 1881a: 15). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Figura en Esc. i MGad. Metàfora potser fonamentada en la força de l’aire,