Comunicació NoViolenta. Marshall B. Rosenberg
aquell home va sentir que el comprenia va ser capaç de sentirme explicar quin era el meu propòsit en aquell camp de refugiats. Una hora més tard, la mateixa persona que m’havia dit “assassí” m’estava convidant a casa seva per compartir plegats un sopar de Ramadà.
2 La comunicació que bloqueja la compassió
No judiqueu i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats...
LA BIBLIA, MATEU 7:1
A mesura que estudiava què és el que ens aliena del nostre estat natural de compassió, vaig anar identificant certes formes específiques del nostre llenguatge i de la nostra manera de comunicar-nos que al meu entendre contribueixen a fer que ens comportem de manera violenta amb els altres i amb nosaltres mateixos. Faig servir l’expressió “comunicació que aliena de la vida” per referir-me a aquestes formes de comunicació.
Certes formes de comunicació ens alienen del nostre estat natural de compassió
ELS JUDICIS MORALS
Un tipus de comunicació que aliena de la vida és l’ús de judicis morals que impliquen error o maldat per part de les persones que no actuen en harmonia amb els nostres valors. Aquests judicis es poden veure en comentaris com ara aquests: “El teu problema és que ets massa egoista”, “És una gandula”, “Tenen prejudicis”, “Això és inadequat”. Culpar algú, insultar-lo, rebaixar-lo, posar-li etiquetes, criticar-lo, fer comparacions i emetre diagnòstics són diferents maneres de formular judicis.
El poeta sufí Rumi va escriure: “Més enllà de les idees sobre el que és correcte o el que no ho és hi ha un espai. Allà ens trobarem”. La comunicació que aliena de la vida, no obstant, ens atrapa en un món d’idees preconcebudes sobre el que està bé i el que està malament, un món de judicis. Es tracta d’un llenguatge ric en paraules que estableixen classificacions i dicotomies respecte de les persones i les seves accions. Quan parlem aquest idioma jutgem els altres i el seu comportament fixant-nos en qui és bo, dolent, normal, anormal, responsable, irresponsable, intel·ligent, ignorant, etc.
En el món dels judicis, la nostra preocupació gira al voltant de “qui és què”
Molt abans de ser adult vaig aprendre a comunicar-me d’una manera impersonal que no demanava que revelés el que passava dins meu. Quan em trobava amb persones o comportaments que no m’agradaven o no comprenia solia reaccionar donant per fet que els altres estaven equivocats. Si els professors m’assignaven una tasca que no volia fer eren “dolents” o “injustos”. Quan conduïa, si algú m’avançava la meva reacció solia ser: “Idiota!” Quan parlem aquest idioma, pensem i ens comuniquem suposant que alguna cosa falla en els altres perquè es comuniquin de certa manera i, de vegades, suposant que alguna cosa falla en nosaltres mateixos per no entendre-ho o respondre-hi com ens agradaria. La nostra atenció està concentrada a classificar, analitzar i determinar nivells d’error en comptes d’allò que tant nosaltres com els altres necessitem i no obtenim. Així, si la meva parella vol més afecte del que li dono és una persona “necessitada i dependent”. Però si jo vull més afecte del que ella em dona a mi és “distant i insensible”. Si el meu col·lega para més atenció que jo als detalls és “maniàtic i obsessiu”. Al contrari: si soc jo qui para més atenció als detalls, ell és “descurat i caòtic”.
Estic convençut que totes les anàlisis d’aquest tipus que fem d’altres éssers humans són expressions tràgiques dels nostres propis valors i necessitats. Són tràgiques perquè quan expressem els nostres valors i necessitats d’aquesta manera augmenta l’actitud defensiva i la resistència precisament de les persones el comportament de les quals ens preocupa. I si accedeixen a actuar en harmonia amb els nostres valors perquè coincideixen amb la nostra anàlisi de la seva mala actuació, és probable que ho facin per por, culpa o vergonya.
Tots paguem car que les persones responguin als nostres valors i necessitats no pel desig de donar des del cor sinó per por, culpa o vergonya. Tard o d’hora experimentarem les conseqüències d’aquesta falta de bona voluntat per part dels que s’adapten als nostres valors per coacció, ja sigui interna o externa. També ells paguen un preu emocional, perquè és probable que covin un ressentiment i la seva autoestima disminueix quan responen des de la por, la culpa o la vergonya. A més, cada cop que els altres ens associen en la seva ment amb qualsevol d’aquests sentiments, disminueixen les probabilitats que responguin compassivament a les nostres necessitats i valors en el futur.
Analitzar els altres és, en realitat, una expressió de les nostres pròpies necessitats i valors
És important no confondre els judicis de valor amb els judicis morals. Tots fem judicis de valor sobre les qualitats que valorem a la vida, com ara l’honestedat, la llibertat o la pau. Els judicis de valor reflecteixen les nostres creences sobre com es pot ser més útil a la vida. Fem judicis morals sobre les persones i els seus comportaments quan no fan costat als nostres judicis de valor; per exemple: “La violència és dolenta. Les persones que maten altres persones són malvades”. Si ens haguéssim criat fent servir un llenguatge que facilités l’expressió de la compassió, hauríem après a articular les nostres necessitats i valors directament en comptes d’insinuar un error quan alguna cosa no s’hi adiu. Per exemple, en comptes de “la violència és dolenta”, podríem dir: “Em fa por que es recorri a la violència per resoldre els conflictes; jo valoro l’ús d’altres mitjans en la resolució dels conflictes humans”.
La relació entre el llenguatge i la violència és el tema d’investigació del professor de psicologia O. J. Harvey, de la Universitat de Colorado. L’investigador va agafar mostres aleatòries de passatges literaris d’arreu del món i va estudiar la freqüència d’aparició de les paraules que classifiquen i jutgen les persones. L’estudi mostra una alta correlació entre l’ús d’aquestes paraules i la freqüència d’incidents violents. No em sorprèn que en les cultures en les quals les persones pensen en termes de necessitats la violència sigui considerablement menor que allà on les persones s’etiqueten les unes a les altres com a “bones” o “dolentes” i creuen que “els dolents” mereixen ser castigats. Als Estats Units, en tres de cada quatre programes de televisió emesos en horari infantil l’heroi mata o apallissa altres persones. Típicament, aquesta violència constitueix el clímax del programa. Els teleespectadors, als quals s’ha ensenyat que els dolents mereixen ser castigats, experimenten plaer davant la violència.
Classificar i jutjar les persones promou la violència
A l’arrel de gran part (o possiblement tota) la violència —ja sigui verbal, psicològica o física, entre membres de la família, entre tribus o nacions...— hi ha una manera de pensar que atribueix la causa del conflicte a l’actitud equivocada de l’adversari, amb la corresponent incapacitat de pensar en un mateix i en els altres tenint en compte la nostra vulnerabilitat, és a dir, el que podem estar sentint, tement, desitjant, trobant a faltar, etc. Vam ser testimonis d’aquesta perillosa manera de pensar durant la Guerra Freda. Els nostres líders consideraven l’URSS un “imperi del mal” obstinat a destruir l’estil de vida nordamericà. Els líders soviètics es referien als habitants dels Estats Units com a “opressors imperialistes” que intentaven subjugar-los. Cap de les dues parts reconeixia la por que s’amagava darrere d’aquestes etiquetes.
LES COMPARACIONS
Un altre tipus de judici és l’ús de comparacions. En el seu llibre Com ser un perfecte desgraciat, Dan Greenburg demostra a través de l’humor l’insidiós poder que pot exercir sobre nosaltres el fet de pensar