Cartografia, ideologia i poder. Rafael Company i Mateo

Cartografia, ideologia i poder - Rafael Company i Mateo


Скачать книгу
que els mapes etnicolingüístics –amb el cúmul de connotacions derivades– havien sigut conreats des de molt abans de l’embranzida hitleriana i per persones d’ideologia ben diversa a la del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei –el partit únic al III Reich– o a la d’agrupacions com ara l’Alldeutscher Verband:4

      Sia sotto il nazismo che sotto il fascismo è difficilmente distinguibile l’elemento della cultura tradizionale da quello strumentale e connesso alle mire espansionistiche dei due regimi. [...]

      Stesso discorso vale in Germania per l’enfasi sull’elemento etnico o lo spazio culturale mitteleuropeo, temi ricorrenti nelle carte e negli atlanti prima dell’avvento del nazismo al potere e non certo monopolio del pensiero dell’estrema destra (Boria, 2012d: 102).5

      Siga com siga, a l’efecte d’explicar l’expansió de l’axioma que ha identificat l’àrea de la llengua amb el territori de la nació, una moneda corrent entre bona part de la intel·lectualitat europea del xix i de temps posteriors (i això amb major o menor component idealista incorporat), vull remetre a Miroslav Hroch. Aquest autor ha recordat que, en el segle xix, «havia de ser possible» aconseguir el «desvetllament» de les nacions europees definides per la llengua i la cultura i declarar-les existents com a tals, més enllà del fet que pogueren invocar o no la condició d’estats a l’edat mitjana. Si l’estatalitat històrica «no era diriment per al reconeixement d’una nació, aleshores quins trets havia de “posseir” una comunitat per a ser reconeguda com a nació?». D’aquesta manera la qüestió de què era i què no era una nació «va passar a ser objecte de la ciència positivista, que pretenia respondre-hi segons criteris objectius. Tot plegat sota el signe del “realisme” escolàstic: hom creia que el concepte existia realment, que existeix la nació “vertadera”, i que allò que calia era definir-la científicament» (Hroch, 2011: 150-151) (figs. 0.1 i 0.2).6

      Tal com asseveren diversos analistes, no convé establir una dicotomia fèrria entre el nacionalisme de tipus alemany («llengua = nació») i el de tipus francés, tradicionalment considerat com antitètic i partícip teòricament –amb poderoses estructures administratives al darrere– «de la descripció subjectivista de la nació a través de la consciència nacional dels seus membres» (Hroch, 2011: 151). Aquesta última visió de la qüestió nacional, exemplificada en Ernest Renan (1823-1892), ha tingut com a postulat més difós aquell que defineix la nació com un plebiscit quotidià.7 Tanmateix s’ha de posar de relleu que:

      Més enllà de la suposada neutralitat que l’Estat liberal diu que manté, sempre comporta una definició cultural normativa que es converteix en requisit per a la identificació de la pertinença a la nació. [...] Per exemple, el cas francès mostra la importància de la llengua i d’una determinada versió del passat en la fixació d’un model cultural normatiu que estableix els límits reals de l’adopció de la ciutadania. [...] Diversos estudis han mostrat, al capdavall, que la base de la contraposició entre aquests rígids models, la diferència entre els models francès i alemany, és difícil de mantenir. A més, a mesura que ens acostem a la fi de segle, ambdós models tendeixen a convergir i confondre’s (Archilés i Martí, 2004: 278-280).8

image

       Figs. 0.1 i 0.2

      Fragments de


Скачать книгу