Cartografia, ideologia i poder. Rafael Company i Mateo
al riu Segura i, també, sobre l’adscripció nacional en potència o en acte dels corresponents parlants: com es sabut, les esmentades latituds podien ser conceptuades –dins i fora dels autors de la filologia romànica– bé com a constitutives d’una sola llengua neollatina (dita provençal o llengua d’oc), bé com a migpartides entre dues llengües, la llengua d’oc i la batejada com a catalana (posició que s’imposaria finalment en el si de la comunitat de lingüistes).
En el mapa de l’esquerra (a escala 1: 20.000.000, 229 × 274 mm), els territoris catalans, valencians, provençals, etc., hi apareixen adscrits sota la paraula Langued’oc (sic), domini delimitat per una frontera ombrejada amb un to lleugerament morat; tanmateix, el tractament cromàtic de les latituds terrestres, i la clau de lectura, indicarien l’existència d’una adscripció francesa o espanyola atesa la ubicació a una banda o a l’altra de la frontera estatal. La imatge prové de la «Völkerkarte von Europa» («Mapa dels pobles d’Europa») datada el 1880 i inclosa en la primera edició del Richard Andree’s Allgemeiner Handatlas de 1881 (la segona edició de l’atles, de 1887, va conservar la mateixa representació unitària de l’espai occitanoromànic).
En el mapa de la dreta (a escala 1: 25.000.000, 189 × 249 mm), l’àmbit batejat com a Langue d’oc (ara ja amb la forma escrita usual), i l’espai específic dels Catalanen (on s’inclouen les terres valencianes i les illes Balears), hi apareixen ben perceptiblement separats; però de la mateixa manera que en el mapa anterior, la frontera francoespanyola determinaria la distinció entre Franzosen i Spanier (únics etnònims de tots aquests àmbits incorporats en la clau de lectura). La representació explícita dels catalans en l’Andrees Allgemeiner Handatlas va començar en la quarta edició, el 1899, si bé sense incloure-hi l’Alguer: serà a partir de la cinquena edició, iniciada el 1906, que aquest mapa, situat en el quadrant superior esquerre de la doble pàgina «Europa. Völker und Religionen», adquiriria l’aparença definitiva pel que fa a la Mediterrània nord-occidental (la imatge s’ha tret del mapa del quart tiratge de l’esmentada cinquena edició, datat el 1909 però publicat el 1910).
DE LES VERSIONS D’ATLES ALEMANYS A L’OBRA MESTRA ITALIANA
1 LA BATALLA PERDUDA: EL TOURING CLUB ITALIANO NO VA PODER EDITAR EL PRIMER GRAN ATLES ITALIÀ
1. ELS GRANS ATLES ITALIANS DE L’EDAT CONTEMPORÀNIA: DE LA DEPENDÈNCIA A L’EXCEL·LÈNCIA TÈCNICA
Fetes les anteriors afirmacions, de caràcter bàsic, al voltant de les cruïlles entre les produccions cartogràfiques etnicolingüístiques i les posicions polítiques existents sobre les identitats col·lectives, cal acostar-se a l’objecte concret a què es dedica aquest treball, i començar dient que la cartografia italiana del segle xx va tenir el seu moment àlgid en el període d’entreguerres: durant el Ventennio, l’època del feixisme o dictadura mussoliniana emparada per la casa de Savoia entre 1922 i 1943. Edoardo Boria, en una obra imprescindible per a la qüestió que ens ocupa, Cartografia e potere. Segni e rappresentazioni negli atlanti italiani del Novecento, recordava que «Fino alla prima guerra mondiale prevale in Italia la circolazione di carte e atlanti di provenienza straniera (sopratutto tedeschi [alemanys]) o comunque fortemente ispirati dall’estero», però que, en el període entre les dues guerres, «la cartografia italiana raccoglie i frutti di quelle coraggiose iniziative avviate all’inizio del Novecento da alcuni lungimiranti intellettuali-imprenditori» (Boria, 2007: 8). Gràcies a aquests últims i als vigorosos ferments culturals que el país posseïa en concloure la Primera Guerra Mundial, «la cartografia italiana colma il ritardo rispetto alle più solide scuole tedesca, francese e inglese e si emancipa da esse». El mateix autor aclaria més avant (p. 107) que el conflicte havia transformat definitivament el mode d’apropiació dels mapes a Itàlia, que havien passat de ser instruments per a les classes cultes a productes de massa: «La società appariva pronta, anzi desiderosa, di nuovi prodotti geografici».
Del que s’ha dit es desprén que, des del punt de vista tècnic, durant unes dècades de la primera meitat del segle xx, fullejar segons quins atles italians devia ser tan aconsellable i gratificant –si més no– com consultar els millors atles alemanys, francesos o britànics: s’havia obert una breu però intensa etapa d’emancipació dels reculls cartogràfics italians respecte de l’estranger «in correspondenza degli slanci patriotici dell’Italia post bellica e delle percezioni collettive che ne derivano» (Boria, 2007: 8). El clímax, quant a la qualitat, s’assoliria el 1927, en veure la llum quasi al mateix temps «i tre più eccellenti atlanti prodotti dalla cartografia italiana del Novecento»: un dels quals, l’atles produït pel Touring Club Italiano, assoliria un enorme reconeixement del món acadèmic internacional. Juntament amb aquestes aportacions senyeres, el públic ja havia tingut i tindria a la seua disposició un ventall de possibilitats en el camp dels reculls cartogràfics escolars, paraescolars, de butxaca, històrics, etc.
Ara bé: analitzar la producció d’atles italians de la meitat dels anys vint del segle passat ens obliga a la consideració del context de consolidació del règim feixista, «un’atmosfera politica di cui gli atlanti portano inevitabilemente i segni, come si vedrà» (Boria, 2007: 6). Sense dubte, doncs, l’ombra de Benito Mussolini (1883-1945) era allargassada i arribava als despatxos dels decisors de les editorials cartogràfiques i a les taules de treball dels mapistes (que podien adequar-se voluntàriament –exemplarment, pionerament– a les noves coordenades del clima polític de la dictadura).1 No debades, com va afirmar el pare de la cartografia crítica, John Brian Harley (1932-1991), «Whether a map is produced under the banner of cartographic science –as most official maps have been– or whether it is an overt propaganda exercise, it cannot escape involvement in the processes by which power is deployed» (Harley, 1988a: 279).2
2. EL REPTE D’ELABORAR, A ITÀLIA, UN GRAN ATLES
Però viatgem en el temps des d’aquell punt d’inflexió de 1927: primer ho farem al 1891, data de publicació d’un tiratge, amb cobertes en italià però tots els continguts en alemany, de l’Stieler, el principal atles del món en l’època (Espenhorst, 2003: 320b-321a). Aquesta iniciativa –només una maniobra comercial en tota regla– va ser seguida, però ja el 1908, per l’aparició de l’«edició italiana» de la novena edició del mateix atles, l’Stielers Hand-Atlas (Boria, 2007: 66-68, Espenhorst, 2003: 321a-321b); en aquesta ocasió, el Grande atlante geografico de Stieler lluïa en llengua italiana alguna cosa més que el títol a les cobertes:
Non è improprio parlare di edizione italiana, in quanto il frontespizio, gli indici e le spiegazioni sono nella nostra lingua, ma a parte questi adattamenti formali per il mercato italiano tutto il resto è invariato rispetto all’edizione tedesca: il piano generale dell’opera e la successione delle tavole sono essattamente gli stessi della nona edizione tedesca venduta in Germania dal 1905 al 1925 (Boria, 2007: 67).
La versió va ser distribuïda per H. O. Sperling (Sperling & Kupfer, «Librai di S. M. la Regina Madre»), amb radicació a Milà, i «l’exploit fu tale» que aquesta firma «ne propose al pubblico ben cinque edizioni in cinque anni»3 (fig. 1.1).
Fig. 1.1
Cartell