Cartografia, ideologia i poder. Rafael Company i Mateo
del regno, in Italia e altrove, svilupparono meglio ancora nei Francesi il sentimento della loro nazionalità, portata poi a grado eminente dall’assolutismo de Luigi XIV, e più ancora dallo spirito di uniformità della Rivoluzione, fatto suo e applicato da Napoleone.
Ciò nonostante, come esistono ancora in tutta la Francia i dialetti (patois), così pure quella tendenza talvolta esagerata e dannosa di uniformità giacobina non è giunta a cancellare l’esistenza di lingue diverse nel territorio stesso della Francia. Nè questo può considerarsi davvero un male, come opinano alcuni Francesi, pervasi dalla mania dell’accentramento livellatore (IGDA, 1917: 9b).
De la mateixa manera que s’acaba de dir per a les latituds franceses, la representació cartogràfica dels catalans s’acompanyava d’un text sense autoria explícita, insert en l’apartat dedicat a «Gli Spagnoli» (pp. 10b-12a):
I Catalani si distingnono degli Spagnoli propriamente detti per il loro dialetto, che somiglia moltissimo al provenzale. Dialetto oggi, ma già lingua ch’ebbe una notevole letteratura, propio come in Francia la lingua d’oc di fronte a quella d’oïl [...].
I Catalani ebbero storia quasi sempre comune con quella degli altri Spagnoli; conservarono però, per lungo tempo, una spiccata tendenza a differenziarsi, e spesso si ribellarono alla sovranità del re di Spagna, del tempo di Filippo II [bé es refereix a la revolta aragonesa del segle xvi, bé s’equivoca en l’ordinal reial, posat cas que pretenga referir-se a Felip IV de Castella] fino all’ultimo moto rivoluzionario del 1823, che ebbe a capo il celebre Mina.13
Oggi i disensi nazionali fra i Catalani e i Castigliani sono attenuati ma non scomparsi. Attivi, operosi, intelligenti, i Catalani sono a capo di quel movimento politico e sociale che dovrebbe ricondurre la Spagna delle grandi nazioni.
I Catalani, che al loro buon tempo furono emuli dei marinai genovesi e pisani nel Mediterraneo occidentale, sono circa 2 milioni. Un piccolissimo nucleo catalano vive nella Sardegna (Alghero), e circa 200.000 abitano sul versante francese dei Pirinei orientali (IGDA, 1917: 11b-12a).
Si es pren en consideració tota la cartografia «de pobles i llengües» editada fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, en cap moment s’arribaria a una imatge més rotunda de la catalanitat etnicolingüística i, segons i com, de la postulada adscripció nacional catalana dels valencians; i dic «nacional catalana» tot seguint el text introductori a l’atles: «nel classificare i popoli dell’Europa e delle regioni adiacenti [...] ci attenemmo fondamentalmente, per la distinzione in razze, al comune criterio del colore (bianchi e gialli) e, per la suddivisione in stirpi, famiglie e popoli o nazioni, al criterio linguistico [...]» (IGDA, 1917: 5). Una penúltima acotació sobre els considerats catalani en aquest mapa: l’aparició de l’exemplar va coincidir en el temps, pràcticament, amb la publicació d’El nacionalismo catalán, obra del teòric del nacionalisme pancatalanista Antoni Rovira i Virgili (1882-1949).14 L’obra, publicada amb propòsit pedagògic envers els castellanoparlants de dins i de fora, incloïa reflexions com les següents:
Pero el territorio de la lengua y de la raza catalanas, es mucho mayor. Se extiende más allá del Pirineo, más allá del Ebro, más allá del mar; abarca el actual departamento francés de los Pirineos orientales, el antiguo reino de Valencia y las islas Baleares. Para los nacionalistas catalanes de hoy, inspirados por un vigoroso pancatalanismo, Cataluña, la Cataluña nacional y total, está formada, no por el Principado únicamente, sino por el conjunto de regiones donde es hablado el lenguaje catalán. La nacionalidad catalana constituye así un pueblo de más de cuatro millones de habitantes (Rovira i Virgili, 1917: 17-18).15
No vull acabar les referències a la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de L’Europa Etnico-linguistica sense recordar que en el mapa figuraven uns territoris objecte de profundes controvèrsies a les terres de l’Europa central i sud-oriental: aquells que –pràcticament homogenis des de la perspectiva ètnica, o habitats per una mixtura de pobles– motivaven els litigis de caràcter nacionalista, irredemptista, que van enfrontar greument diversos països i grans potències d’Europa amb anterioritat a les Guerres Balcàniques i a la Primera Guerra Mundial, durant aquests conflictes bèl·lics i amb posterioritat. La realització de Dardano, com és obvi, compartia amb la resta de mapes de «pobles i llengües» de tot Europa el caràcter de document fedatari –pretesament– de la distribució etnicolingüística del vell continent, però prenia particular importància per l’alta qualitat de l’execució tècnica; cosa que encara era més rellevant en els dos mapes (realitzats a escala més gran) que acompanyaven el general europeu (figs. 1.11 i 1.12).16
Fig. 1.11
Detall de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’IGDA. Durant la segona meitat del segle xix i les primeres dècades del segle xx, els estats nació van reivindicar a bastament territoris ubicats fora de les pròpies fronteres polítiques i poblats per minories etnicolingüístiques –o no tan minories– que reconeixien com a pròpies i que es consideraven adscrites, o no, a la nació que les reclamava; les disputes entre els projectes irredemptistes o pannacionalistes –que majorment van afegir l’adjectiu gran al topònim nacional– pogueren suposar la confrontació armada entre estats nació o entre estats nació i imperis. Atés que en la data de publicació del mapa, 1917, l’Imperi d’Àustria i el (Gran) Regne d’Hongria conformaven la monarquia dual austrohongaresa com a conjunts multiètnics, i que l’Imperi otomà estava perdent territoris des de 1699, els casos que poden ser deduïts d’aquest fragment cartogràfic són els següents:
- la Gran Itàlia (Grande Italia), que s’aconseguiria si es donara l’absorció de Niça, Còrsega, etc., i de: a) el Trentino (amb o sense el Tirol del Sud) i Ístria, en possessió d’Àustria; b) les costes croatodàlmates (i les illes corresponents) dependents d’Hongria, i c) la costa de Montenegro;
- la Gran Alemanya (Großdeutschland), que es faria realitat mitjançant la incorporació al Deutsches Reich de les terres germanoparlants de l’Imperi d’Àustria (si més no);
- la Txecoslovàquia (Gran Txèquia en els fets) destinada a unir amb Bohèmia i Moràvia –governades des de Vie na– les terres eslovacoparlants de la Corona d’Hongria (que parcialment es poden veure, en verd fosc, a la part superior de la imatge);
- la Rússia de vocació paneslavista, institucionalitzada majorment mitjançant l’Imperi tsarista, gens renuent –si arribara el cas– a imposar la sobirania sobre territoris eslaus com els de Galítzia i Lodomèria (austríacs) i els de la Rutènia Subcarpàtica (sota govern hongarés);
- la Gran Sèrbia (Velika Srbija), dita Iugoslàvia en termes políticament correctes, amb voluntat d’integrar com a mínim els pobles de llengua eslava de la part occidental de la península Balcànica, incloent-hi els eslovens; encara que en el mapa no figura el topònim de Croàcia, els nacionalistes croats desenrotlla-rien l’irredemptisme en favor de la Gran Croàcia (Velika Hrvatska);
- la Gran Romania (România Mare), susceptible d’ampliar-se amb: a) Transsilvània (extens territori governat per Budapest, recognoscible ací per les «taques» d’hongaresos i alemanys, en groc i blau respectivament); b) la Bucovina –austríaca en aquells temps–, i c) la Bessaràbia (aleshores russa, és la república de Moldàvia dels nostres dies);
- la Gran Bulgària (Velka Bulgarija), emparada en l’efímer Tractat de Sant Stefano (1878) i desbordada envers terres adjacents de Romania, Turquia