Veure dins els versos. Salvador Ortells Miralles
(Albi 1993: 281)
No s’entén l’errada d’Albi respecte a la llengua i la data de publicació del primer poema del Fuster, ja que, en aquells anys, eren companys inseparables d’aventures literàries. I encara és menys comprensible la vehemència amb què asseverava que Fuster es decantà inicialment pel castellà. En aquest sentit, Albi ha estat un dels personatges que més equívocs ha creat al voltant de la tria lingüística. De nou cite el mateix article per a demostrar-ho:
Fuster sigue publicando en Verbo poemas escritos en castellano, desde el año 1946 al 1948: diez títulos en total que aparecen firmados con nombre y apellido, y dos bajo el seudónimo de Jorge March. [...] Lo cierto es que en Mayo de 1948, en el número 11 de Verbo publica con el título de «Tres poemes» sus primeros versos valencianos aparecidos en la revista, y que a la vez se reúnen en forma de plaquette. (Albi 1993: 281-282)9
A més, Albi apuntava l’existència d’un poemari de Fuster en castellà, Barro de siempre, amb el qual es presentà al premi Adonáis de 1947.10 És ben probable que l’autor el silenciés en no ser premiat, ja que no se’n conserva cap document al Centre de Documentació Joan Fuster. Siga com vulga, amb el pretext del poemari, Albi aprofità per a insinuar que la tria lingüística podria haver estat de signe diferent si hagués guanyat el premi referit:
A esto podríamos añadir un dato muy curioso y sin duda revelador del uso del castellano por Fuster en la creación poética, que se nos ofrece en el número 9 de Verbo. Me refiero a la «Relación de poetas presentados al Premio Adonáis 1947», que se nos entrega por deferencia del Secretario de dicho Concurso, para ser incluida en nuestra revista, y a través de la cual nos enteramos de que Juan Fuster, de Sueca, Valencia, presentó a dicho Premio el libro Barro de siempre. ¿Qué hubiera ocurrido –me pregunto un poco desconcertado– en la trayectoria del escritor, en el caso de haber sido premiado? Yo, poco versado en elucubraciones, y menos en adivinaciones, me limito a expresar mi asombro y quizás también mi preocupación. (Albi 1993: 281)
Josep Ballester (2005: 160) també indica l’existència del poemari per a reforçar la tesi dels inicis en castellà de Fuster, però no se sosté si es té present la carta del 26 de setembre de 1947 que Fuster envià a Carles Salvador:
Aquest estiu he acabat dues col·leccions de poemes. Una, amb el títol Alguns poemes menors, composta d’una trentena de sonets, dècimes i romanços. I una altra, titulada Fang de sempre, uns deu o dotze poemes llargs, en vers lliure. Ja us ho portaré tot, un dia, perquè em doneu la vostra opinió i en feu una censura gramatical: sempre sol escapar-se alguna cosa... (Fuster 1947b: s. p.)
És evident que el poemari fou escrit també en català, però no es pot afirmar amb certesa la llengua original. Ara bé, que realitzés provatures poètiques en castellà no demostra que l’emprés de manera preferent en els inicis. A més, gràcies a la correspondència amb Albi es té constància que Fuster escrivia en català la major part dels poemes de Verbo i que els traduïa a posteriori per exigència d’aquest. De nou, Albi deixava al descobert les seues reticències sobre la tria lingüística de Fuster en la carta que li envià el 27 de març de 1946:
Me pareció una soberana tontería (con todos los respetos) el querer publicar tus poesías como traducciones del valenciano, cuando por sí solas tienen una personalidad y una categoría que hubiesen sido muy rebajadas con la inútil advertencia de la traducción. Son poesías lo suficientemente creciditas para no necesitar apoyos. (Albi 1946d: s. p.)
La carta d’Albi demostra que el seu objectiu era ocultar la llengua original dels poemes de Fuster i, en conseqüència, obligar-lo a autotraduir-se.11 De fet, repetí idèntiques maniobres fins al número d’abril-maig de 1948 –publicat dos anys després de la creació de la revista– en què, per fi, permeté la publicació en català dels poemes de Fuster, acompanyats de les versions en castellà. Mentrestant, Albi seguí censurant-li la voluntat de deixar constància que els poemes foren escrits en català. La carta que li envià el 12 de novembre de 1948 n’és un testimoni més:
Tu «Conato de imprecación» lo he encontrado magnífico. [...] Ya supongo que te figurarás que he suprimido en tu poema todas las monsergas de traducción, fecha, etc. con que rindes tributo de acatamiento a los severos juicios del Patriarca. No puedo explicarme las causas de tu «patriarquitis aguda». Tal vez puedas encontrarla rastreando en las capas más profundas de tu subconsciente. De otra forma no lo comprendo. Si el Patriarca protesta dile que el que se ha declarado en rebeldía he sido yo, no tú. (Albi 1948a: s. p.)
Encara uns mesos després, en la carta del 9 d’abril de 1949, Albi li exigia les versions en castellà dels originals en català per al número 15 de Verbo: «Querido Fuster: Me urge mucho que me envíes las versiones castellanas del primero y tercero de tus poemas para publicar en Verbo. El próximo lunes entregaré todos los originales a la imprenta, salvo dos o tres cosas que aún no están listas.» (Albi 1949b: s. p.).12 Ara bé, dels poemes publicats en Verbo, només es pot demostrar documentalment que foren escrits en català «Jardín», «[Desde mi rincón el cielo esparce...]», «[Qué corazón tuyo, qué silencio...]», «Presencia de la Muerte», «[Quina brisa o abril...]», «L’olivera», «Elegia íntima», «Cançó tranquil·la» i «Impressió de tardor».13
La resta de poemes en castellà de Verbo –«Poema VIII», «Noches sin alma», «3er poema romántico», «Poema», «Poema del suburbio», «Poemas en la Navidad del Señor», [«Así, / con las horas hundiéndose en mis ojos...»], «Oda al Mediterráneo»14 i «(Conato de imprecación)»15– no es pot garantir que fossen escrits en català, ja que caldria disposar dels originals tramesos a Albi. Tot amb tot, si a la correspondència entre Albi i Fuster, s’hi afegeixen els poemes en català dels anys quaranta de l’Almanaque de Las Provincias i de les revistes Víspera, Esclat i Pensat i Fet, més els inèdits conservats al Centre de Documentació Joan Fuster, els dubtes al voltant de la tria lingüística s’esvaeixen, i s’imposa la conclusió que el català fou la seua llengua predominant. A més, Fuster oferí la versió dels fets més ajustada a la realitat en una entrevista al diari Levante el 4 de juny de 1952 quan afirmava que: «Empecé indistintamente en las dos modalidades. En la actualidad me he decidido de manera definitiva por el valenciano, que es mi lengua habitual y familiar.» (Fuster 2003a: 35). I encara ho explicava amb més rotunditat en les respostes a un qüestionari que li envià Rafael Ventura Melià el 1972 per a una entrevista en la revista Gorg, que finalment no es publicà:16
Vaig començar a escriure en català: un català dolentíssim, deplorable, però carregat de bona voluntat. També escrivia en castellà, és clar. Era l’època de fer versos, i la majoria, pràcticament tots, els vaig intentar en vernacle. Recorde uns sonets en castellà, gongorins. Peccata minuta. També vaig atrevir-me a versificar en francès; però no en sabia prou, de francès, i hi vaig renunciar. Els primers papers que vaig publicar, si no m’enganye, a l’Almanaque de Las Provincias, eren en català. Devia ser l’any 46 o 47.
Alguns poemes de la meua primera innocència literària aparegueren en castellà, o siga, traduïts. Un gran amic meu d’aleshores, Josep Albi, feia una revisteta, a Alacant, que es titulava Verbo, i jo li ajudava a omplir-ne les planes. Era, la meua, una poesia idiota, d’un patetisme mortuori que volia ser fluorescent i dur, i que es quedava en mera grandiloqüència. També fabricava estrofes perfectes. Vaja, més o menys perfectes! Amb metre i rima circumspectament observats. I alguna cosa més viva. M’estime més oblidar-ho. (Fuster 1972a: s. p.)
Fuster, però, no tardà gaire a prendre consciència que els problemes derivats de la seua tria lingüística depassaven els entrebancs de la censura franquista i els prejudicis d’Albi. Així, una vegada presa la decisió de la llengua, s’imposava una disjuntiva no menys difícil: la tria entre un model literari segons les solucions valencianes o un model basat en la variant central. Cal recordar que la creació d’un model de llengua literària produí certa controvèrsia entre els «unitaristes», que adjudicaven una posició preeminent al dialecte central, i els «pluralistes»