Veure dins els versos. Salvador Ortells Miralles
assaigs o articles de periòdic, filosofia o novel·les, drames o història. ¿És que tot això, assaigs, articles, filosofia, novel·les, drames, història, literatura al cap i a la fi, no és encara un «luxe»? Potser en alguna mesura ho sigui. O millor dit: no és una necessitat, però te una utilitat. Més o menys utilitat: utilitat per a uns o per a altres. Utilitat. (Fuster 1965b: 125-136)
Si bé la reflexió s’inicia amb el to descregut i escèptic de no poques captatio fusterianes, parla de motivacions serioses com la (in)utilitat de la poesia o l’alt grau d’exigència amb què avaluava les seues creacions. No fou l’única ocasió en què argüia l’excellència com a condició necessària dels poetes, i així ho mantingué fins a les últimes conseqüències, com explica amb un punt d’ironia en l’entrada del 5 de febrer de 1954 del Diari 1952-1960:
Cadascú té el seu ideal de «professió». Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt de quartilles inútils, hi he renunciat. He de conformar-me a escriure tebeos. El que acostumo a escriure, perquè no en sé més, són papers com aquest, una mena de tebeos per a intel·lectuals. (Fuster 2002a: 403-404)
La data de l’entrada no és anecdòtica, atès que 1952 fou decisiu en la consolidació de l’orientació antilírica de la seua poesia i 1954 és l’any de l’abandó. Per tant, no pren la decisió en un moment qualsevol, sinó en el punt més àlgid. Amb tot, més enllà de considerar-se o no «poeta líric de primera categoria», era conscient del lloc predominant que ocupava, si més no en la poesia valenciana de postguerra, i encara més després de publicar-se Escrit per al silenci, que el confirmà com un dels lírics catalans més prometedors. És probable, en aquest sentit, que el fet que la censura tan sols li permetés publicar la producció lírica, de la qual començava a allunyar-se, contribuís a l’abandó. De segur, la impossibilitat de donar a conèixer els poemes més transgressors li produí un sentiment d’impotència difícil de pair. En circumstàncies menys adverses, la projecció que li hauria suposat la publicació el 1950 d’un llibre tan innovador com Ofici de difunt hauria capgirat la situació. Ell mateix reconeixia aquesta evidència en les notes addicionals a l’entrada del Diari 1952-1960 en què inserí l’«Elegia a Rabelais»:
Els temps canviaven, en el petit món de la poesia catalana. S’inaugurava l’època de Salvador Espriu –cal dir-ne «l’època de S. E.»–, i posteriorment, el docte tàndem Castellet-Molas començà a postular el programa del «realisme històric», tan suggestiu. En aquestes circumstàncies, les meves darreres illusions «líriques» hi haurien fet una impressió de cosa anacrònica, que no em veia en cor de suportar. I menys, després de Menja’t una cama, i no diguem de la Teoria dels cossos. De més a més, un dia, en un bar del carrer del Portal de l’Àngel, mentre bevíem una cervesa, Antoni Comas m’havia aconsellat que ho deixés córrer, això dels versets, perquè no eren el meu fort. Total: que no solament vaig renunciar a la publicació dels poemes ja fet, sinó que vaig jurar de no fer-ne mai més de la vida. (Fuster 2002a: 377-378)
Quasi de passada, hi cita l’opinió del crític i professor Antoni Comas com a raó que el feu desistir d’escriure poesia, destacant la informalitat de la conversa en què li ho suggerí. Ara bé, les paraules de Comas, potser pronunciades en una de les estones de lleure que compartiren al III Congreso de Poesía, celebrat a Santiago de Compostel·la entre el 22 i el 28 de juny de 1954, provocaren un diàleg breu però intens en mitja dotzena de cartes compreses entre agost de 1954 i juny de 1955. En concret, la primera referència a la poesia de Fuster apareix en la carta de Comas de l’11 d’agost de 1954, poc després de l’assistència al congrés, però és en la del 30 de gener de 1955 quan n’expressa en profunditat l’opinió:
Ara toca parlar de la teva poesia. No és pas el moment de fer-te’n una crítica (un moment o altre penso fer-te-la). En general m’ha agradat. De vegades, però, prens un to sentenciós que no em plau massa. Tu, segurament, dintre la teva concepció poètica el tindràs plenament justificat. D’això no en dubto. Ara bé, entre el to líric i aquest intel·lectualisme sentenciós, la teva poesia em sembla lleument desequilibrada. La cohesió, la llei interna del poema, em sembla, a voltes, poc operant. En fi, aquesta és la meva opinió, encara que expressada potser amb mala traça. No m’estenc més perquè aquests són problemes que no s’acaben mai.
El poema «Criatura dolcíssima» em féu molta gràcia. Confesso que no et coneixia sota aquest aspecte, ni t’hi imaginava. (Fuster 2010: 23-24)
Dos mesos després, el 7 de març, Fuster li rebaté els retrets d’excés d’intel·lectualisme i la dicció sentenciosa poc escaient per a un poeta líric. La crítica no era nova per a Fuster, que arrossegà l’etiqueta de «poesia cerebral» des dels inicis. Tot i això, les observacions de Comas són discutibles i difuses. Val a dir, però, que la confiança del diàleg epistolar no l’obligava a convencions acadèmiques ni a l’argumentació d’una ressenya. Potser per aquest motiu Fuster no sentí la necessitat de justificar-s’hi, i li confessava –fos veritat o no– que no prestava especial atenció a qüestions estilístiques en el procés d’escriptura. Simplement, deixava emergir la seua originalitat, sense cercar-la de manera obsessiva. Al capdavall, aquesta premissa metodològica constitueix una de les tesis centrals de Les originalitats, l’assaig que esmenta implícitament en la carta:
De la meua poesia, no te’n diré res. Possiblement tens raó en això que em dius. Jo escric, quan escric poesia (que és molt de tard en tard), sense pensar-hi massa. No m’ha preocupat mai la idea de fer-me un estil (això que se’n diu un estil personal), ni de mantenir-lo per damunt de tot. Crec que cada cosa s’ha d’escriure de la manera que ella exigeix. En el fons, sempre hi haurà uns trets unitaris, perquè és un i el mateix qui ho escriu. Aquest trets, impremeditats, seran el veritable estil, que se salvarà o no de l’oblit, el dia de demà. Crec que alguna cosa d’açò figura en un llibre que el senyor Casacuberta m’ha de publicar Déu sap quan... ja fa quasi dos anys, o més, que no he tornat a escriure versos. Ni, el que em fa patir una mica, n’he tingut gana. No crec que es perda res, però, la literatura catalana. Ara només escric articles per al periòdic, cosetes sense substància, però que donen alguna pesseta. (Fuster 2010: 30-31)
Tornant, però, a les notes addicionals a l’«Elegia a Rabelais», a continuació del passatge en què evoca la conversa amb Antoni Comas, Fuster torna incidir en el trànsit de 1954 a 1955 com a data oficial del seu emmudiment poètic, que tan sols trencà en comptades ocasions:
I em penso que, després de 1955, no hi he reincidit més que una vegada: un sonet segons els cànons, afiligranat, per al recordatori de la primera comunió de la filla de l’administrador d’un diari de València, diari on jo col·laborava en aquells temps inefables. En un país com el nostre, un poema de primera comunió deu ser només un pecat venial, més que més si un l’escriu per acontentar l’amo de la botiga on treballa... (Fuster 2002a: 378)
El sonet afiligranat amb el qual reincidí després de 1955 és «Eucaristia», motivat per la primera comunió de la filla de Francesc Soriano Bueso. Però, oblidava que en publicà dos més entre 1955 i 1968, l’any que redactà aquestes notes. Es tracta d’«Elx en el seu misteri», editat el 1956 en Festa d’Elig, i «Dècima», inclòs el 1957 en la Corona literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat. I encara després de 1968 reincidí per partida doble amb «Improvisació didàctica» i «Tres poemes inútils per a dos pintors que volen reinventar el món». Més o menys aconseguits, Fuster no renegava dels poemes circumstancials, segons recordava en el pròleg a la segona edició d’Escrit per al silenci:
Avui, les criatures que fabriquen versos disposen d’opcions i d’estímuls molt suggestius, i per això «ells» podran ser normals i com Déu mana, o anormals i contra Déu Nostre Senyor, que és igual. Però fa vint-i-tants anys, al País Valencià, tot era, literàriament, una sagristia: jo mateix, mea culpa, he manufacturat sonets eucarístics, marians i sobre falleres-majors. Tinc una discutible excusa: els cobrava, com qualsevol