Matèria. Mercè Rius i Santamaria
fa de tothom un mentider, i més com més pretengui estar dient la realitat de les coses. En qualsevol cas, diu la veritat –en l’estricte sentit de veracitat– qui dóna la seva paraula a l’altre: única «realitat» que de debò li pot donar. En suma, la veritat depèn de la moral, i respon com aquesta –segons Nietzsche– a la fal·lera de la supervivència. Una supervivència que tampoc no en té res de necessària en cap sentit.
Amb el pas del temps, les convencions que es palesen funcionals s’autolegitimen. Això és perquè configuren el marc dins del qual els homes viuen i pensen, fins a tornar-se incapaços de saltar-se’l, de saltar-se-les. Avui dia ja no rutlla, certament, la identificació idealista entre veritat i realitat. Cercar la veritat d’alguna cosa significa cercar un embolcall per a la seva nua realitat. Però, com que el subjecte no pot presumir que els judicis de coneixement s’adiguin amb una realitat inconeguda –pel cap alt, només amb la coneguda–,14 la veritat continua fent el seu niu en una reflexió interna al mateix llenguatge. Propens a demanar-se si és vertadera la realitat que ha objectivat o informat prèviament, l’animal lingüístic està engabiat en les seves pròpies veritats i la seva pròpia realitat.
Amb tot, de vegades treu el cap l’animal fantàstic, per explicar-se el conte d’una realitat aliena als éssers humans. Aleshores, l’aranya prova d’arrancar-se el fil que la lliga a la teranyina, i que li surt penjant de dins de les entranyes. En aquest gest mortal, Nietzsche hi reconeix «els esperits lliures».
1. F. Nietzsche, La gaia ciència, p. 332.
2. Nietzsche era absolutament contrari a la dialèctica, si més no, a la idealista, que encetà Sòcrates.
3. Si ens ateníem només a les respectives gramàtiques, deixant de banda tant l’evident androcentrisme dels antics com la correcció política del feminisme, en català (per la concordança de gènere), hauríem de dir «la guerra és la mare de totes les coses».
4. Continua: «Així podria algú inventar una faula i, en fer-ho, no hauria pas il·lustrat suficientment la manera tan lamentable, tan ombrívola i fugissera, tan inútil i arbitrària, que l’intel·lecte humà té de comportar-se a l’interior de la natura.» F. Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, p. 33.
5. Un dels exemples que posa Nietzsche és l’etimologia d’Schlange (serpent), que ve d’schlängeln (en llatí, serpere), amb el significat de «moure’s fent ziga-zagues». Però, què diríem de l’expressió castellana «hacer eses», sinó que posa en relleu el valor metafòric de l’escriptura com a tal, o més ben dit, de la grafia? Es capgiren, una vegada més, les tornes.
6. F. Nietzsche, La gaia ciència, p. 242.
7. B. Russell, ABC of Relativity, p. 104. He deixat homo sapiens, tal com diu a la tercera edició del llibre (1969), que només he trobat en versió castellana. A la quarta en versió original (1985), hi diu «the race». Entenc que és una esmena introduïda per l’editor Felix Pirani.
8. F. Nietzsche, S. W., v. III, p. 52.
9. B. Russell, op. cit., p. 37. Ara, el fet que la realitat no sigui la mateixa no implica necessàriament que no es pugui compartir alguna mena de veritat–matemàtica. Si més no, a partir de la hipòtesi kantiana dels habitants d’altres planetes com a éssers racionals. Em pregunto fins a quin punt un sentit de la realitat diferent podria impedir l’intercanvi de fantasies.
10. Ibid., p. 154.
11. J.-P. Sartre, Vérité et existence, pp. 132-133.
12. J.-P. Sartre, Fenomenologia i existencialisme, p. 59.
13. Ho argumenta assenyalant la disparitat semàntica entre llengües.
14. La verificació és relativa a un objecte conegut, no per conèixer. En terminologia kantiana, és relativa a l’objecte, no a la cosa-en-si o noümen.
3.
Llisqueu, mortals, no us repengeu
El sentit de la realitat no és un sisè ni un enèsim sentit. No afecta les percepcions, sinó la consciència d’un mateix amb relació al seu voltant. En l’àmbit de l’experiència quotidiana se sol manifestar negativament: com a irreparable estranyesa («no m’ho puc creure!»). Ara bé, atès que l’estranyesa augmenta en proporció al grau de certesa de l’objectivitat desconcertant –més tensió com més veritat comunicativa–, se’ns fa avinent que no es tracta d’un fenomen cognitiu. Sinó que el desconcert ve de la impossibilitat d’assumir com a possible allò que apareix com a real, allò que els altres –potser «tothom»– tenen per una incontestable realitat. S’escau així, a tall d’experiència subjectiva, una inversió de l’ordre lògic tradicional, com si pogués existir un objecte real que no realitza cap possibilitat anterior.
La pèrdua ocasional del sentit de realitat no comporta desconcert o disgust en tot i per tot. De vegades, si ens hi ateníem, ens faria més nosa que servei; com ara en gaudir d’una obra artística. L’art ens deslliura de la mentida de la veritat.1 La condició fantàstica de l’obra no enganya en tant que no s’erigeix en fidedigna representació de la realitat. El plaer «estètic» (aísthesis: coneixement sensible) implica el plaer sensitiu com a factor necessari. Però, contra els pronòstics de l’idealisme i/o realisme vulgar, com més afinada es mostri la sensibilitat davant de l’obra, l’experiència que se n’obté més s’allunyarà de l’experiència del real. És clar que això ho dic des d’una concepció de l’art antagònica del disseny publicitari, hereu actual d’aquella llegenda antiga sobre els ocells que es volien cruspir el raïm pintat de tan bé com ho estava. En suma, el fet que l’experiència estètica es desenganxi de la realitat efectiva –potser fins a perdre-la, transitòriament, de vista– s’ha de considerar més un mèrit que no un demèrit dels òrgans sensorials.
Almenys d’ençà que Tomàs el Bessó adduí del Crist ressuscitat «si no fico la mà al seu costat no ho creuré» (Jo 20: 24-29), i fins al capítol introductori de l’ABC of Relativity, el sentit del tacte (menyspreat, tanmateix, per la filosofia) s’ha entès com el més fiable, des del punt de vista del subjecte, pel que fa a la realitat dels objectes. Val a dir que Russell ho aplica al sentit comú, no pas a la ciència. Ens fa l’efecte que coqueteja una mica amb les virtuts del tacte per tal de retre tots els honors tradicionals a la nitidesa de la visió, l’única facultat sensible amb què compten les observacions directes de l’astrònom. Naturalment, el tacte arrossega prejudicis acientífics, incompatibles amb les veritats epistemològiques. I, d’altra banda, en la vida de cada dia no es pot assegurar que les al·lucinacions tàctils resultin significativament me-nors que les òptiques. Però aquesta és la qüestió: que tot plegat no resulta significatiu, que té una importància secundària, ja que no es tracta d’un criteri objectiu de realitat, ans del sense of «reality»–així, entre cometes, ho anomena Russell.2 Es tracta de creure en allò que es percep. La qual cosa vol dir que la incredulitat de l’apòstol Tomàs el Bessó, quan demanava tocar el Ressuscitat, no s’ha de confondre amb el defectiu sentit de realitat. Ell apel·lava al tacte per no haver d’admetre la veritat que li explicaven els seus companys, notòriament absurda, no gens convencional. De tota manera, l’autèntica creença li havia de venir de la seva fe en la persona de Jesús.3
En aquest aspecte, no hi ha res més gratificant que les experiències místiques. Segons els testimoniatges, qui «entra en èxtasi» (oxímoron) sent que no hi ha cap separació entre la seva pròpia existència i la realitat que, en estat normal o subjecte a les normes de la raó, experimenta com a aliena. La individualitat es desprèn dels seus límits fonent-se en el si de l’U com a única realitat vertadera; tant és així que el sentit de realitat es viu afirmativament i amb escreix. Aquesta mena d’experiències, en general els filòsofs les tenen per irreductibles al seu discurs, alguns d’ells amb unció, i la majoria, amb la convicció que no hi toquen. El 1938,