Matèria. Mercè Rius i Santamaria
presa de consciència que les formes s’estan enretirant dels éssers existents. Al seu protagonista, Antoine Roquentin, l’experiència li sobrevé quan, en lloc de fer servir les coses –ergo, en lloc d’anomenar-les amb el llenguatge dels homes–, es manté prou inactiu per adonar-se que el «toquen», en sentit físic i emocional: «Els objectes no haurien de tocar, ja que no viuen [...]. I, a mi, em toquen; és insuportable. Tinc por d’entrar-hi en contacte com si fossin bèsties vives.»5
Havent-se distanciat de la veritat humana, fins a l’extrem que el nom de les coses se li torna estrany de vegades, Roquentin s’ha d’encarar amb la realitat nua, sense l’embolcall lingüístic. Per això les coses es des-objectiven al seus ulls. Una realitat deshumanitzada –«la natura sense els homes»–6 és el que espera a l’individu confinat en la solitud de la seva consciència. I no obstant això, no hi ha cap experiència de la realitat tan directa com la consciència de l’existència pròpia. Tota la resta en depèn, perquè la consciència dels objectes remet sempre a la consciència d’un mateix. Aquesta és el reflex («un reflex que és la seva pròpia reflexió», segons L’ésser i el no-res) que acompanya –per tant, obre i/o il·lumina– la consciència de món. Sartre adverteix que no es tracta d’autoconeixement. La metàfora emprada d’un interminable joc de reflexos (el solitari reflex que s’emmiralla ell mateix, escàpol de si mateix, sense tancar mai circuit) il·lustra la impos-sibilitat del «retorn sobre si mateix».7 De fet, Descartes va cometre l’error de deduir «sóc o existeixo» a partir del «penso» (cogito ergo sum). Ben al contrari, per poder pensar, cal abans existir –com a ésser conscient. En resum, la consciència no és el jo, el qual implica una posterior reflexió que ja estarà basada en la dualitat de subjecte i objecte.
La consciència de l’individu humà no és interioritat, sinó existència: és fora (ex-), en el món. I l’única manera de ser fora en el món –de ser-hi– consisteix a desenvolupar-hi la pròpia acció. Només actuant pot l’ésser-conscient preservar el sentit de la realitat.8 Aleshores es pot «tocar» ell mateix, per bé que es tocarà en les coses, a través de les coses. D’aquí ve el drama de La nàusea: la consciència pateix el vertigen de la seva pròpia buidor. Solitud és despossessió. Roquentin expressa amb tota claredat que no té res propi, llevat del cos: «Jo no posseeixo sinó el meu cos; un home tot sol, amb el seu cos solament, no pot aturar els records; passen a través d’ell. No hauria de queixar-me: només he volgut ser lliure.»9 Aquest voler fracassa quan l’individu es pensa que, per alliberar-se, n’hi ha prou amb abstenir-se de les convencions. A la fi, potser s’estalvia d’usar el masegat llenguatge de la comunicació humana; però, a canvi, despullats dels seus noms, els objectes se li tornen agressius en llur mateixa inanitat. En comptes de deixar-se tocar, són ells que el toquen. L’in-dividu arriba al súmmum de la passivitat. I el seu sentit del real s’esfuma en vista de la conducta apegalosa de les coses, que han deposat ara llur resistència habitual als esforços físics de qui les manipula. Sense actuació, cap resistència, i sense resistència, cap indici de realitat.
El cos del solitari de novel·la s’assembla més a la res extensa de Descartes que no pas a la corporeïtat ontològica que Sartre teoritzarà, l’any 1943, a L’ésser i el no-res: l’ésser-conscient «ha de ser tot sencer cos i tot sencer consciència».10 D’entrada, pot xocar que una substància (el cos) i un pur joc de reflexos (la consciència d’un mateix) s’hagin de recobrir mútuament com si fossin tot u. Però una entitat etèria, pura reflectivitat, bé deu necessitar un cos per intervenir en la realitat a la qual està abocada com a consciència de món. A saber, calen mans per obrar i sentits per percebre. Tanmateix, de què valen a Roquentin les seves mans i els seus ulls hiperexcitables? En lloc d’un cos que és tot sencer consciència i una consciència que és tota sencera cos, ens ofereix l’anguniós espectacle d’una consciència atrapada en un cos i, alhora, un cos atrapat en una consciència. O potser més ben dit, citant les seves pròpies paraules: «Es veu [la consciència] de part a part, tranquil·la i buida entre les parets, alliberada de l’home que l’habitava, monstruosa perquè no és ningú [personne].»11 Tan bon punt la deshumanització característica del solitari –orfe de mots– allibera la consciència, ell pateix la nàusea, com a somatització de l’angoixa. Al seu voltant, l’existència de les coses passa per alt la metàfora nietzscheana: són, però no respiren. Gens de porositat en-lloc, tot és ple a vessar d’ésser. I a l’home inactiu, la llibertat se li fa baldera: li ve gran. Només li resta un cos –entre buit i embafat.12
Per Sartre, el quid de la qüestió no està en el fet –d’altra banda, innegable– que la ingràvida consciència ha de menester un cos per tocar de peus a terra, sinó en la possibilitat que el cos es guanyi la lleugeresa de la consciència: Glissez, mortels, n’appuyez pas (llisqueu, mortals, no us repengeu).13 Durant la lliure actuació en el món, el cos de l’ésser-conscient venç la seva pesantor, que li podria coartar els moviments, tant els físics com els psíquics. Venç, metafòricament, la força de gravitació –o, si voleu, la materialitat corporal– que «l’estira per darrere». No hi sucumbeix, ans l’aprofita i tot, en la mesura que es lliura a l’objectivitat del món, on la corporeïtat esdevé una mena d’instrument ingràvid –com ingràvida és la consciència. Del cos-consciència, Sartre n’arriba a dir «mèdium en trànsit».14 Sens dubte, un trànsit de signe ben oposat al de Roquentin.
El cos de Roquentin es fa sentir bàsicament com a funcionalitat orgànica. Això ens mena a preguntar-nos si no deu haver entrat en franca regressió. A diversos passatges de la novel·la, ell mateix fa esment de la repulsió que s’experimenta en ensopegar amb «un d’aquests homes amb ulls de peix, que sembla que miren cap a dins i amb els quals no es pot estar d’acord».15 La gent sospita que deu covar pensaments de «cranc» o de «llagosta». Com és obvi, Sartre baixa prou esglaons de l’escala animal per prevenir qualsevol possible deixa d’empatia. Bandeja així també qualsevol versemblança teòrica. El seu solitari no té res de crustaci, sinó la pell molt fina. La nàusea li provoca la seva hipersensibilitat. Ara bé, els òrgans sensorials únicament perceben el que hi ha, i mai no percebran res que no hi hagi. Ni troben a faltar mai res per ells mateixos. D’això, si de cas, se’n cuida la imaginació. En fi, les al·lucinacions no són iniciatives dels mal anomenats «enganyadors» sentits –no depèn d’ells el sentit de la realitat–, sinó obra de la consciència que els dirigeix, bo i assumint com li plau les dades perceptives.16
La consciència d’existir és consciència de món. No seria l’una sense l’altra, per bé que l’existència va al davant, en el sentit referit que, per pensar i actuar, cal existir. De la consciència pròpia de l’organisme, en canvi, se’n pot dir «estat d’alerta», però no «consciència de món»; perquè la seva incapacitat reflexiva la priva de l’obertura al món com a horitzó de sentit. Ho van expressar magníficament dos autors, Horkheimer i Adorno, que detestaven l’ontologia: «L’animal està tancat en ell mateix, i això no obstant, exposat.»17 Doncs bé, ésser lliure –captenir-se lliurement– significa fer-se càrrec dels ineludibles condicionants biològics tot decidint llur sentit, en comptes de prendre’ls com a excusa fingint que la biologia –i no un mateix– decanta el sentit de l’existència pròpia.
Sartre cerca la deu de la llibertat en la consciència espontània («prereflexiva») de l’existència d’un mateix. Ben mirat, però, essent un reflex de reflex que no tanca mai circuit, ni tan sols escau del tot a la consciència el genitiu «d’un mateix». En efecte, ella –solitud de consciència– pertany a un sol individu; però la determinació d’«un» com a «mateix» mai no s’arriba a consumar. En altres paraules, essent un joc de reflexos, a la consciència sempre se li escapa la identitat. Aquesta la defuig. O potser més ben dit, la identitat no fa per a ella –no és per a ella. Ni tan sols es pot conformar amb una identitat humana o social, ja que no pot sinó continuar fugint sempre d’ella mateixa: espontàniament –tant si ho vol com si no ho vol. Fet i fet, perd la identitat a còpia de maldar per assolir-la. L’un-mateix cerca d’esdevenir