Els versos dels calaixos. Ferran Carbó Aguilar
Això no obstant, la tasca que més l’absorbí en la segona meitat d’aquesta dècada setantina fou l’escriptura de Mural del País Valencià (iniciat el 1974), constituït per un conjunt de vint-i-set llibres reunits en tres volums (nou llibres per cada volum), que inclouen diferents títols de reculls (vuitanta-tres) i que abracen més de mil cinc-centes pàgines de versos; mural que es va publicar pòstumament, el 1996, i que integra algunes obres ja publicades anteriorment. Entre els llibres rellevants d’aquest voluminós conjunt, cal destacar obres com ara Declaració de principis, Llibre de Xàtiva (editat anteriorment el 1980, com a Xàtiva) o Ofici a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (editat abans, el 1979), entre d’altres.
Durant els anys vuitanta Estellés va presentar una poesia diversa, heterogènia i amb nombroses possibilitats temàtiques i formals. D’una banda, mantenia l’orientació més arrelada al seu àmbit social o al seu propi espai nacional, com la de Cant temporal (1980), poemari influït també per Neruda (ja des del títol), Exili d’Ovidi (1982), amb el rerefons del poeta llatí, o fins i tot Puig Antich (1989), motivat per l’assassinat d’aquest sindicalista. D’altra banda, hi havia una lírica de temàtica amorosa, amb una orientació més sensual i eròtica, com la d’obres com Versos per a Jackeley (1982) i Jackeley (1983).
Aquesta dècada dels vuitanta es van difondre cinc nous volums de l’obra completa, que reunien la seua producció d’aleshores a més d’alguna anterior encara inèdita: Les homilies d’Organyà. Obra completa 6 (1981), Versos per a Jackeley. Obra completa 7 (1982), Vaixell de vidre. Obra completa 8 (1983), La lluna de colors. Obra completa 9 (1986) i Sonata d’Isabel. Obra completa 10 (1990). Posteriorment, en els noranta, van aparèixer els seus últims llibres publicats en vida: Estat d’excepció (1991) i Mare de terra (1992).
L’autor s’ha convertit en el poeta valencià amb més musicacions. Així els seus poemes han estat musicats, entre molts altres, per solistes com Paco Muñoz, Miquel Gil, Santi Arisa, Carme Torrelles, Ximo Caffarena, Bertomeu o Natxo Gironés; per parelles o trios com Toti Soler, Esther Formosa i Carles Rebassa; Jaume Arnella i Rafel Sala; Tomàs Llopis i Miquel Pérez Perelló; o per grups com Obrint Pas (Frechina, 2013).
4. Una escriptura singular5
Per l’ús literari del registre col·loquial, fins i tot dialectal, o per la temàtica de la quotidianitat, l’escriptura d’aquest poeta valencià aportava una poesia testimonial que es nodria, almenys inicialment, sobretot de dues deus: l’existencialisme francès –filosòfic i literari, amb Jean Paul Sartre i Albert Camus al capdavant–, especialment difós i influent durant els anys cinquanta, i el neorealisme del cinema italià, amb pel·lícules com les de Roberto Rossellini o Vitorio de Sica. Cal recordar que Estellés també feia cròniques de cinema al diari on treballava, i aquelles pel·lícules també captaven, des de l’humanitarisme i la solidaritat, la realitat dura i crua de la gent humil i senzilla, una realitat plena de detalls ben vius (Simbor, 2005: 13-142). El neguit existencial per les guerres, la d’Espanya i també l’europea, la crisi social i moral de la dictadura franquista i la crisi personal de la mort de la primera filla, foren tot un conjunt d’aspectes determinants que bastiren i singularitzaren el seu univers literari més genuí. La mirada escrita sobre la realitat immediata es va enriquir amb una intensa transtextualitat, sobretot per la intertextualitat o relació amb altres textos literaris, i també amb la interartisticitat i intermedialitat o relació amb altres manifestacions artístiques. La seua poesia tot i percebre’s, almenys aparentment, com a senzilla, era sovint ben complexa.
El poeta, ja des dels anys cinquanta, proposava, des d’un posicionament ben diferent, el distanciament respecte al discurs poètic anterior, molt més acurat i formalista, dominat pel model postsimbolista de Carles Riba, primer, o pel del cicle líric de Salvador Espriu, després. Fins i tot durant els seixanta, malgrat el seu realisme compromès, no va participar amb claredat –sols en alguns textos puntuals– del corrent del realisme històric o poesia social, i va anar, molt sovint, per lliure. Així doncs, des d’aquestes coordenades, l’autor incorporava, per exemple, les estructures conversacionals polifòniques (a obres com Testimoni d’Horaci), el monòleg interior en poesia (a «Coral romput», dins La clau que obri tots els panys) o un complex entrellat intertextual (a Llibre de meravelles).
Estellés ens ha ofert una producció extensa, diversificada i heterogènia en la temàtica i en l’expressió. Per exemple, en la versificació, es debat entre allò més tradicional i el més innovador, des de sonets i decasíl·labs o alexandrins fins a poemes visuals i tipogràfics, passant per cançons tradicionals o populars (cal recordar la coneguda «Cançó de bressol», de La nit) o poemes breus com epigrames o tankes (a La fira del vent), o també composicions dispars i variades, que són intitulades o considerades com a elegies, odes, èglogues, epitafis o bé oficis, testaments, cròniques, lletres, oratoris i fins i tot quaderns. També alterna –o de vegades integra– el lirisme exquisit (com alguns textos d’Hamburg) i la narrativitat quotidiana (al poema XXII de L’Hotel París); l’idealisme (recordem el sonet antologat «Sabia que vindries», de L’amant de tota la vida) i el realisme més cru i desolador (per exemple, «Vora el barranc del Carraixet», d’Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941); o la llengua culta i la col·loquial (fixem-nos en fragments dels soliloquis entre Nemoròs i Bel·lisa a l’«Ègloga III», d’El primer llibre de les èglogues). Fins i tot barreja orientacions estètiques: és postsimbolista (per exemple, a molts poemes de La nit), fa denúncia neorealista (a poemes de L’Hotel París) o fa denúncia realista històrica (a textos de Mural del País Valencià), és innovador (a «Coral romput», de La clau que obri tots els panys), o fins i tot té voluntat experimental (a proses poètiques de Quadern de 1962).
El testimoni de la realitat viscuda o imaginada que ofereixen els seus versos, quan s’orienta al passat, a la infantesa i al poble, amb l’estratègia de recuperació des del record i la memòria, al capdavall el valor documental del poema, de vegades comporta un to especialment elegíac (pensem en poemes com «No escric èglogues», de Llibre de meravelles); quan es projecta sobre el present és sobretot un vessant més testimonial sobre la quotidianitat, que no sols descriu i constata sinó que també denuncia, una quotidianitat sovint enriquida amb aspectes de gaudi aparentment circumstancials i anecdòtics (com ara en els poemes hedonistes d’Horacianes); i quan s’orienta a la construcció del present-futur hi apareix el vessant més explícitament compromès, amb l’horitzó col·lectiu de la pàtria (així, el poema «Assumiràs la veu d’un poble…», de Llibre de meravelles).
Aquests, al cap i a la fi, són tres àmbits temàtics principals de l’univers poètic estellesià: la poesia quotidiana, la poesia amorosa i la poesia més compromesa i nacional (la primera, evidentment, s’interfereix amb les altres dues). La poesia amorosa és idil·li, fidelitat i sentiment (sempre Isabel, la seua muller, com el del poema «He aixecat, mentre escrivia, el cap…», de Sonata d’Isabel), però és també sensualitat i erotisme (especialment evocats des del record, per exemple amb el personatge Jackeley, a Versos per a Jackeley) i és sexe (desig i també pornografia, per exemple amb el personatge la cordovesa del raval, a El gran foc dels garbons); com a vivència personal i col·lectiva en un moment històric determinat de repressió, el sexe, a més, denota la frustració i el caos de l’època, com és palès a «Testament mural», de Llibre de meravelles. La poesia compromesa i nacional té les seues arrels en la terra pròpia, en la geografia, té el seu lligam directe en el poble i en l’horitzó en la pàtria; Estellés es compromet, amb esperança, amb la realitat del seu país: només cal recordar Mural del País Valencià. La poesia quotidiana és la plasmació hedonista dels instants feliços i de les sensacions de petites coses primàries i satisfactòries perquè són essencials (recordem el poema I «res no m’agrada tant…», d’Horacianes, o fins i tot el títol L’amant de tota la vida), però també i sobretot