Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí
nobles, cavallers, eclesiàstics, burgesos, mercaders, artesans i llauradors –molts llauradors– són igualment la matèria primera de la qual ha estat feta aquesta Horta de València.
El lògic interès i constatació de la complexitat que la caracteritza és el que en altres èpoques ha portat a situar els seus orígens en el passat més remot possible. I en això han jugat fort dues idees «presentistes» dels erudits del segle XIX, i d’alguns acadèmics del XX. La primera és el domini de la ciutat sobre el camp: l’horta no podia ser obra de llauradors sense estudis; només les elits urbanes, amb formació intel·lectual, tenien els coneixements per a organitzar aquest complex paisatge. La segona, en part derivada de la primera, és l’establiment d’una relació entre la fundació de la ciutat de València en època romana i la importància de l’Estat en aquella societat. Les pautes culturals dels segles XIX i XX, establertes en un món fonamentalment urbà i en el marc de la revolució burgesa que va construir un Estat modern enfront del feudalisme, només podien comprendre l’origen i creació d’aquest espai físic i social tan complex en el mirall de la societat antiga que consideraven més propera al seu model: l’Imperi romà. Un període mitificat per la cultura burgesa, molt marcada pel Romanticisme, com un exemple de societat forta, culta i urbana enfront de períodes més foscos, medievals, de bàrbars d’origen germànic, de musulmans d’al-Andalus considerats sempre com a estrangers, i de senyors medievals de caràcter feudal i endarrerit.
L’Horta de València només podia estar lligada a la fundació romana de Valentia el segle II abans de Crist, com una operació dirigida, organitzada i materialitzada per aquests grans constructors del passat idealitzats, i amb una cultura clàssica que regulava l’organització social en base a les lleis del Dret Romà; així, amb majúscules. I el cas és que no. L’Horta de València, com a paisatge històric i social construït durant segles, no es remunta a l’època romana. Malauradament cal insistir ací en una obvietat: l’ús de l’aigua per a regar i així augmentar la producció d’aliments no és una «horta». Totes les societats del planeta han enginyat formes de domesticar l’aigua, per excés o per defecte, com en el nostre cas mediterrani. Sempre amb l’objectiu de traure’n profit, fonamentalment i primera per a produir més aliments i sobreviure. Així que des de la revolució neolítica, fa mil·lennis, arreu del món les societat agràries han cavat canals en la terra, han conduït aigua als camps, han aterrassat les parcel·les perquè no s’erosionen, i han fet dipòsits i basses per a intentar emmagatzemar l’aigua.
El rastre d’aquestes construccions és allò que de vegades troben els arqueòlegs, però això no permet afirmar, com es fa sovint, si no es complementa amb una anàlisi històrica, que aquelles pedres, canals o argamasses que portaren aigua en el passat són l’origen de l’horta. I no, no és així. Els ibers usaren l’aigua per a regar, els romans també, i segurament els visigots van fer el mateix, però tot allò mai no fou l’Horta de València. Cadascuna de les societats del nostre passat han fet ús de l’aigua per a regar, però segons els seus propis paràmetres socials, polítics, econòmics i culturals. Per això ara comprenem i per tant expliquem que l’Horta de València, o el conjunt de les hortes valencianes i, en general, totes les hortes mediterrànies, són una nova forma de gestió de l’aigua, del regadiu i de la terra que se n’aprofita, producte d’una societat concreta que és la medieval islàmica i, en el nostre cas concret, de la societat d’al-Andalus entre els segles VIII i XIII.
Només a poc a poc hem anat entenent això, a mesura que els investigadors acadèmics desmuntaven i tornaven a muntar el puzle dels paisatges irrigats mediterranis; entre ells especialment, encara que no únicament, els valencians. En aquest viatge han estat fonamentals, almenys, tres autors que cal citar individualment: Pierre Guichard, Thomas F. Glick i Miquel Barceló. Tots tres, juntament amb Antonio Malpica, Helena Kirchner, Fèlix Retamero, Ricardo González Villaescusa, Josep Torró o jo mateix, entre d’altres, cadascú des de la seua especialitat en la història medieval –tot i que sovint amb mirades creuades i pràctiques investigadores mixtes– estan en la base d’aquest llibre. Història de la societat andalusina, història de la tècnica medieval i la seua difusió, història rural, història de la irrigació, història agrària..., tot plegat amb una especial mirada i interès per la història medieval valenciana i la història de l’Horta.
Tot aquest rerefons es pot trobar en el present llibre, en l’explicació sobre els paisatges històrics medievals i la metodologia per al seu estudi, o en la raó per la qual estudiar els paisatges com a font històrica per a poder entendre les societats del passat, i especialment l’andalusina. També en la comprensió del model de relacions socials clàniques d’al-Andalus, ben diferent del de la societat feudal de la Corona d’Aragó; del paper de l’Estat islàmic i de les comunitats rurals. O en la lògica social constructiva dels sistemes irrigats de les hortes, el disseny del traçat de canals i séquies majors. En el com i el perquè dels tipus de partidors d’aigua o de la ubicació física dels molins al llarg del traçat de les séquies. En la relació entre minihortes i alqueries, enteses aquestes últimes com a petites aldees o llogarets poblats per famílies extenses. En la lògica social de l’agricultura irrigada amb noves plantes vingudes fins i tot de l’Índia. I també en la lògica diferent quant als acords socials per a captar, conduir i repartir l’aigua entre comunitats camperoles i el paper de l’Estat. En resum, tot un seguit de factors que marquen unes profundes diferències pel que fa a la gestió social de l’aigua i la construcció dels espais irrigats entre una societat romana esclavista, una societat musulmana andalusina de base tributària estatal, i una societat medieval cristiana basada en el feudalisme i les senyories.
Tot això està en el punt de partida del llibre que teniu a les mans, de Ferran Esquilache. La seua tesi doctoral no versa sobre l’ús físic de l’aigua per a regar en els voltants de la ciutat de València, sinó sobre els orígens de l’Horta de València com a paisatge històric complet i construït socialment en època andalusina, abans de l’any mil. Una investigació que té un component fonamental en la metodologia de l’arqueologia espacial desenvolupada, entre altres, pels tres autors destacats anteriorment. El treball de camp ha estat minuciós, laboriós, detalladíssim a microescala, de reconstrucció dels elements físics que caracteritzen els espais irrigats: séquies, canals, camins, espais d’habitació, espais de treball, parcel·les, marges i bancals... Una tasca de detecció de les seues regularitats, però especialment de les irregularitats, les diferències d’organització a nivell físic, material, entre una zona i altra, les distintes dimensions de les construccions del territori, amb la inestimable ajuda del canvi històric que el rei Jaume I va fer el 1238, arran de la conquesta de València, en imposar un nou sistema de mesures agràries amb el qual es va fer el repartiment de les terres entre els conqueridors.
És per tot això que les planimetries juguen un paper fonamental en aquest llibre, perquè no es limiten a ser il·lustracions del text escrit. Són veritables fonts documentals tan valuoses o més que els vells pergamins dels arxius. En bona mesura és a través dels plànols com podem entendre el procés de fundació dels primers espais irrigats al costat de les alqueries andalusines entre els segles VIII i IX. Així com la detecció del canvi a nous espais irrigats més extensos en una segona etapa posterior, lligada a una transformació significativa en la toponímia de les alqueries habitades. I encara, la posterior densificació de la xarxa hidràulica i l’establiment de nous espais habitats al ritme del creixement demogràfic i econòmic al voltant de l’any mil.
Sens dubte, estem davant d’una obra important, que planteja un nou camí obert per a la investigació històrica, que suggereix possibles explicacions o planteja com han de ser quan trobem limitacions o carència de més fonts conegudes o possibles en aquest moment. Que revisa idees preconcebudes d’autors anteriors, però també construeix el seu discurs històric sobre allò que han comprès i explicat aquests. Que deixa interrogants, qüestions obertes i enceta el debat sobre altres aspectes. Què més podem demanar a l’obra d’un historiador?
ENRIC GUINOT
Catedràtic d’Història Medieval
de la Universitat de València
INTRODUCCIÓ