Els que manen. Pep Martí
feia una vindicació de la llengua catalana i es criticava el model territorial unitarista. Més enllà de les bones paraules del rei (que moriria uns mesos després), poca cosa es va obtenir. Però el catalanisme ja no aturaria el seu creixement.
El primer comte de Güell ha passat també a la història com l’home que va protegir l’arquitecte Antoni Gaudí, el geni del qual és present en algunes de les millors obres de l’artista, moltes vinculades a la nissaga nobiliària, des del Park Güell fins a la Colònia Güell.
El Güell expatriat i antifranquista
De tota la nissaga, un personatge brilla per la seva coherència liberal i catalanista: Joan Antoni Güell i López, segon comte de Güell i prohom de l’alta burgesia catalanista. Vinculat a la Lliga Regionalista dels Prat de la Riba i Cambó, va ser alcalde de Barcelona els mesos anteriors a la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931. En una societat catalana molt polaritzada, quan va esclatar la Guerra Civil va marxar a França.
A diferència de molts altres personatges de l’entorn de la Lliga, però, va mantenir la distància amb el bàndol franquista i es va negar a tornar durant anys després del triomf de Franco. D’ell ha quedat una frase memorable: «Vaig marxar per no aixecar el puny i no vull tornar per no aixecar el braç dret».
Güell va publicar un dietari en francès en què es presentava com a expatriat català. Hi ha un moment especialment emotiu en aquest dietari, quan s’assabenta de l’afusellament de Lluís Companys. El comte escriu: «Companys va presidir i va governar Catalunya en les hores més tristes i més amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, catalans, no oblidarem mai la seva mort».
Güell de Sentmenat, la continuïtat il·lustrada
El protagonisme social i polític de la família va rebrotar durant el tardofranquisme i la Transició a través de la figura de Carles Güell de Sentmenat, besnet del primer comte. Empresari important, vicepresident d’Asland (que acabaria sent adquirida per la francesa Lafarge), les seves inquietuds polítiques el van dur a ser un dels impulsors del Cercle d’Economia —nascut els anys cinquanta a partir del Club Comodín–, impulsat com a lobby amb ambició d’influir en la política econòmica.
A diferència d’altres entitats econòmiques, el Cercle sempre va tenir un aire liberal aliè al règim. Paradoxalment, però, persones properes a l’entitat van acabar inspirant el Pla d’Estabilització i l’obertura econòmica del franquisme dels anys tecnocràtics.
Güell de Sentmenat va ser un dels fundadors de la Unió del Centre de Catalunya, partit minoritari i liberal, junt amb altres cognoms burgesos com els Molins. Va ser diputat al Congrés el 1977 i un dels redactors de l’Estatut de Sau. Després d’acostar-se a la UCD de Suárez, la crisi d’aquest partit el va apartar de la política. El seu afany d’intervenció el va canalitzar aleshores cap al Círculo Ecuestre, que va presidir i va intentar modernitzar.
Un comtat establert a Madrid
Amb l’exili del carismàtic Joan Antoni Güell i López, exponent del monarquisme liberal antifranquista, el comtat de Güell fa un gir conservador. El seu fill, Juan Claudio Güell Churruca, instal·lat ja a Madrid i excombatent a la Guerra Civil en el bàndol «nacional», s’arrecera en el franquisme.
Els seus hereus adquireixen els títols: Juan Güell Martos, el comtat, i Alfonso, el marquesat de Comillas. De mica en mica, les grans construccions econòmiques aixecades pels primers Güell canvien de mans. El Banco Hispano-Colonial és absorbit pel Banco Central. La Compañía Transatlántica és venuda en els inicis de la Transició a una empresa de l’Institut Nacional d’Indústria.
Joaco Güell Ampuero, el nou capitalisme
El comtat de Güell té com a titular actual Juan Güell Martos, però el membre de la família més rellevant mediàticament és José Joaquín Güell Ampuero (Barcelona, 1968), conegut en els ambients més propers com a Joaco.
Home fort de la banca d’inversió espanyola, nebot de Carles Güell de Sentmenat, és fill de Juan Güell de Sentmenat i Isabel Ampuero (filla d’una saga burgesa basca vinculada a la fundació del Banco de Bilbao), net d’Eusebi Güell Jover, besnet d’Eusebi Güell López i rebesnet d’Eusebi Güell Bacigalupi i Isabel López Bru. Per línia materna és besnet de Juan de Urruela y Morales, aristòcrata castellà nascut a Guatemala i que va ser un dels noms llegendaris del primer Barça, en qualitat de porter de l’equip en el primer partit que va jugar en la seva història.
La xarxa familiar dels Güell dona per a moltes sorpreses. Güell Ampuero és cosí de la dissenyadora de moda Agatha Ruiz de la Prada, exdona de Pedro J. Ramírez, exdirector d’El Mundo i actualment d’El Español, i un dels creadors d’opinió de la dreta espanyola. Per part de la mare, estan emparentats amb el desaparegut autor flamenc Paco de Lucía. Els Güell donen per trobar les vinculacions més insospitades.
Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Harvard i en Ciències Polítiques a París, té molta experiència en banca d’inversió (director gerent de Lazard a Espanya, després directiu de Santander Investment i Merryl Lynch) i també en gestió empresarial. El vincle amb Lazard —que va tenir com a representant a Espanya l’exvicepresident Rodrigo Rato— va reforçar el seu lligam amb sectors econòmics i polítics conservadors de Madrid. Va ser director general financer del grup Recoletos, que publica, entre altres mitjans, Expansión, Marca i Telva, i va absorbir Unidad Editorial, l’editora del diari El Mundo. Ha estat director del fons de capital risc Investindustrial a Londres, controlat per les famílies italianes Bonomi i Benetton, i és conseller sènior del fons d’inversió.
Investindustrial té la seu a Milà, però té arrels importants a Londres i Barcelona. L’any 2009, va entrar com a primer accionista a Port Aventura (51 %) i és present també a Transport Sanitari de Catalunya. Joaco Güell viu a cavall de Londres i Madrid. El 26 d’abril de 2018, va ser nomenat conseller independent de la constructora Sacyr.
Durant cinc anys, entre el 2010 i el 2015, va ser membre del consell d’administració del Grup Godó. Eren els anys en què Güell era directiu de Lazard i el grup mediàtic volia reforçar el seu vincle amb el món financer.
El lligam amb Cayetana Álvarez de Toledo
Joaco va conèixer Cayetana Álvarez de Toledo Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, a finals dels anys noranta, quan ella estava fent la seva tesi doctoral en història, fet que l’obligava a passar temps a Barcelona. Uns amics comuns els van presentar i el 2001 van contraure matrimoni. Per a ell, segons la premsa rosa, era la tercera relació coneguda. Una va ser amb l’actriu i model Inés Sastre. Van conviure durant disset anys, fins que van divorciar-se l’any 2018. Tenen dues filles, Cayetana i Flavia.
La parella s’entenia ideològicament. Amb motiu de la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de treure el monument d’Antonio López dels carrers de la ciutat, el 14 de juny de 2017, Joaco Güell va escriure un article demolidor a La Vanguardia, «El desnonament d’Antonio López», on carregava de valent contra Ada Colau. Atacava «aquesta esquerra infantil incapaç de veure més enllà de la caricatura del magnat» i posava en valor el seu mecenatge. Segons ell, va fer més per les lletres catalanes «que el Departament de Cultura en quatre dècades».
Els Millet, de la Renaixença a l’ensorrament del Palau
Catalanisme, mecenatge cultural i escàndols econòmics caracteritzen el llegat d’una de les famílies més representatives de la burgesia catalana
El 23 de juliol de 2009 quedarà fixat per sempre com el dia en què va caure del pedestal un dels cognoms mítics de la burgesia catalana, el més representatiu del lligam entre un sector de les famílies patrícies i l’activisme catalanista: Millet. L’escorcoll policial de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, presidida per Fèlix Millet i Tusell, per ordre de la Fiscalia, va obrir la porta a un dels casos de corrupció més impactants dels darrers anys, que es va conèixer com a cas Palau o