Els que manen. Pep Martí
carn el destí dels caiguts en desgràcia a l’alta societat. En unes hores, el buit i l’allunyament van substituir els aplaudiments i reconeixements de tota mena que havia acumulat al llarg de tota la vida.
La caiguda de Millet va fer impossible l’homenatge que estava convocat just per a l’endemà, quan tenia previst anar a l’Ajuntament de Barcelona per recollir la Medalla d’Or de la Ciutat al Mèrit Cultural. Era un guardó que havia estat aprovat, naturalment, per unanimitat. La sessió en honor al gran patrici es va haver de suspendre.
L’abril de 2020, el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de l’Audiència de Barcelona a Fèlix Millet a nou anys i vuit mesos de presó i a una multa de 4,1 milions d’euros, i a set anys i sis mesos de presó i multa de 2,9 milions d’euros a la seva mà dreta, Jordi Montull. També va ratificar que haurien de retornar 23 milions d’euros a les estructures del Palau (Consorci, Fundació i Associació) que havien desviat en profit propi.
El Tribunal Suprem va confirmar també que va existir finançament irregular de CDC en el cas Palau, refermant el comís de 6,6 milions d’euros al partit pels beneficis obtinguts mitjançant tràfic d’influències. El juny de 2020, onze anys després de l’esclat del cas, Millet entrava a la presó amb condemna ferma. D’aquesta manera queia una llosa sobre el llegat d’una de les nissagues més importants del país.
El cognom Millet és indestriable de la història de l’Orfeó Català, una de les institucions culturals que van fer possible la represa de la Catalunya contemporània a finals del segle xix, després de la Renaixença. Segurament va ser l’entitat més emblemàtica de la cruïlla que es va produir entre una nova classe dirigent i la represa cultural i lingüística. Una saga lligada a la figura del mestre de música Lluís Millet i Pagès. Del cas Palau es disposa d’una bibliografia i un aparell documental potents. Ens centrarem, per tant, a seguir l’evolució de la nissaga en el transcurs de la història, que dona moltes claus de com es desemboca en el personatge Fèlix Millet. Anem primer a les arrels familiars.
Orígens occitans
Sembla que els cognoms Millet i Pagès són d’origen occità, arrelats a Bèthvéder de Comenge, on el llinatge Millet continua sent present en el municipi del territori gascó. Els Millet haurien format part de l’emigració occitana a Catalunya que es va produir els segles xvi i xvii, fugint de les penúries i les guerres religioses que somovien les terres de la Corona francesa. Establerts al Masnou, entre els ancestres del mestre Millet van predominar navegants i patrons mariners. Com el seu pare, Salvador Millet Estapé, que va ser capità «de la carrera d’Amèrica» al capdavant del vaixell Araucana. Extraiem les dades sobre els orígens familiars del documentadíssim estudi Lluís Millet i Pagès. Retalls de vida, de Núria Vilà i Maria Villanueva.
Casat amb Francisca Pagès, de qui se sap ben poc, Salvador Millet Estapé va ser el besavi de qui va saquejar el Palau. Quan el músic era encara un nen, la família es trasllada a Barcelona, una decisió en què va tenir un paper la inestabilitat política i l’època d’inseguretat que es vivien a la població (Revolució de Setembre de 1868, Primera República, lluites de faccions polítiques, tercera carlinada…). Però van mantenir el vincle amb el Masnou, lloc d’esbarjo i estiueig, on conservaven la casa familiar, Cal Xiquet, aleshores al carrer del Lavadero i que avui du el nom de Lluís Millet.
Una institució símbol de la represa cultural
L’Orfeó Català s’ha de situar en el context de l’època, d’efervescència patriòtica i recuperació de la història, després dels anys del Romanticisme. Una època en què es va produir una eclosió de la música coral (que, en el cas de Catalunya, ja havia vist fundar-se els Cors de Clavé). El jove Lluís va sentir ja de ben petit l’afició musical, cosa que va sorprendre inicialment els pares. Un cop a Barcelona, va consolidar la seva formació al Conservatori del Liceu.
Vindria tot seguit un altre moment d’inflexió. L’Exposició de Barcelona de 1888 va suposar un nou impuls a la reconstrucció del país. Una de les activitats que es van fer a l’entorn de la mostra internacional va ser un concurs de cors, que va motivar que moltes corals europees vinguessin a Barcelona. Lluís Millet i un altre personatge que seria clau en els orígens del Palau, el mestre Amadeu Vives, van quedar impactats per la qualitat de les corals que venien de fora i van decidir engegar l’Orfeó, que va néixer el 1891. El model van ser les corals que triomfaven a Europa, amb cantaires amb una sòlida educació musical.
El cotoner Joan Millet en va ser el primer president. S’hi va estar durant vuit anys, cabdals per a la consolidació gràcies als enormes contactes que havia sabut teixir en la societat barcelonina. La fundació de l’Orfeó, però, seria només el primer pas d’una història que convertiria el que era una modesta entitat en una gran institució cultural, gens aliena a un component ideològic i nacional en què el catalanisme era troncal, com també el religiós, a l’escalf de la fe catòlica de Vives i Millet.
La relació amb Domènech i Montaner
L’Orfeó va ser un èxit social. Dels primers trenta-set socis fundadors es va passar en pocs anys a superar els dos mil. L’entitat necessitava una seu a l’alçada de la seva categoria. D’aquí va venir el contacte amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que junt amb Enric Sagnier va fer els plànols del terreny on s’havia d’aixecar la seu de l’Orfeó. Si Millet i Vives eren molt més que uns músics, Domènech i Montaner era més que un arquitecte. Patriota ferm, vinculat a la Unió Catalanista i imbuït de l’esperit del Modernisme, va construir el Palau de la Música, que es va convertir en un dels exponents del país que retornava. Va ser també dirigent de la Lliga Regionalista durant uns anys.
A la junta del Palau hi va haver sempre membres d’una burgesia que apostava per una idea de país i tenia inquietuds culturals, com el mateix Joan Millet, o el segon president, Joaquim Cabot, que també donaria per a un capítol propi com a burgès nexe de la indústria i la cultura. D’una nissaga de joiers del Bages, va ser president de la Cambra de Comerç i Navegació i amic i mecenes de mossèn Cinto Verdaguer.
La història de l’Orfeó Català es confondrà amb la del catalanisme polític, especialment en la seva versió més confessional i propera a la Lliga. Emblemes d’aquests anys d’efervescència nacional seran El cant de la senyera, amb text de Joan Maragall i música de Lluís Millet, o la mateixa senyera símbol de l’Orfeó, beneïda a Montserrat pel bisbe de Vic, Josep Morgades, el 1896.
La primera topada amb la justícia
El músic Lluís Millet tenia sis germans, dos dels quals van morir molt joves. Dels altres, Salvador i Josep eren mariners, i Francesc i Joan, comerciants. Aquest darrer, Joan Millet i Pagès (1860-1911), era l’avi del futur saquejador del Palau. Va tenir set fills, Joan, Fèlix, Josefina, Francisca, Maria, Antònia i Salvador. Comerciant (corredor de cotons), viatjava molt per Europa, especialment amb destinació a Liverpool, on hi havia el mercat de cotó més important d’Europa, i va poder acumular certa fortuna. Una dada que ho corrobora és que va ser soci de Gebrüder Volkart, que arribaria a ser una de les grans companyies cotoneres europees.
És curiós com els problemes judicials han caracteritzat la biografia familiar dels Millet des de molt abans de l’esclat del cas Palau. Joan Millet va passar per moments complicats en els seus negocis. Cap al 1908, van fer fallida, segons expliquen Núria Vilà i Maria Villanueva en la recerca esmentada, i es va obrir un litigi amb els seus creditors. Joan, que havia convençut un dels germans, Francesc, perquè deixés les seves activitats per treballar al seu costat com a comerciant de cotó, es va trobar atrapat enmig d’un mar de deutes. Tots dos germans van fugir a Atenes cames ajudeu-me. És una situació que els va acabar duent a un enfrontament entre ells, malgrat la intervenció del germà músic per posar-hi pau.
L’ajuda de Cambó
Finalment, va poder tornar a Catalunya, quan sembla que es va resoldre part del litigi amb els creditors, un afer en què van intervenir en favor seu algunes personalitats rellevants, entre elles el polític de la Lliga Francesc Cambó. Joan Millet moriria poc després, el 1911. Una de les seves decisions dels darrers