Atrapa la llebre. Lana Bastašic
aventures primer —va dir el Grifó amb to impacient—; les explicacions sempre són llargues i enrevessades.
Lewis Carroll, Les aventures d’Alícia al país de les meravelles (traducció de Rubén Luzón)
1
començar pel començament. Tens algú i després ja no el tens. I aquesta, més o menys, és tota la història. Tret que tu diries que no pots tenir algú altre. O hauria de dir ella? Potser sí que és millor, això és el que t’agradaria. Esdevenir ella en un llibre. Bé.
Ella diria que no es pot tenir algú. Però no tindria raó. Es pot posseir la gent per unes quantitats irrisòries. Només que a ella li agrada considerar-se la norma del funcionament de tot l’univers. I la veritat és que pots tenir algú, però no pas a ella. No pots tenir la Lejla. Tret que la sotmetis, li posis un marc ben bonic i la pengis a la paret. Tot i que, som de debò nosaltres quan ens quedem congelats per a la foto? D’una cosa estic segura: la Lejla i la idea de parar quieta no han anat mai plegades. Per això apareix com una taca en totes i cadascuna de les fotografies. Mai no ha sabut parar quieta.
Fins i tot ara, dins d’aquest text, sento com es belluga. Si pogués, se’m ficaria entre dues frases com una arna entre dues làmines d’una persiana veneciana, per destruir la història des de dins. Es disfressaria amb aquella mena de parracs llampants que sempre li han agradat, s’allargaria les cames, s’augmentaria els pits i es faria un d’aquells pentinats ondulats. I a mi em desfiguraria, em deixaria tot just un ble de cabells penjant del meu cap quadrat, em faria tenir algun defecte de parla, coixejar de la cama esquerra, o s’inventaria alguna deformitat innata meva que fes que sempre em caigués el llapis. Potser aniria un pas més enllà, és capaç d’una baixesa com aquesta: potser ni tan sols m’esmentaria. Faria de mi un esbós inacabat. Tu això ho hauries fet, oi? Perdó, ella. Això és el que hauria fet ella si fos aquí. Però soc jo qui explica aquesta història. Puc fer-li el que em vingui de gust. Ella no pot fer-me res. Ella és quatre tocs de teclat. Aquest vespre fins i tot podria llançar el portàtil al taciturn Danubi, i llavors ella desapareixeria, els seus fràgils píxels es filtrarien a l’aigua freda, i tot el que algun cop ha estat desembocaria al llunyà mar Negre. Abans evitaria passar per Bòsnia, com una comtessa evitaria un captaire camí de l’òpera. Podria enllestir aquesta frase de manera que ella ja no hi fos, que desaparegués, que es convertís en un rostre pàl·lid a la foto de grup de secundària, oblidada entre les llegendes urbanes dels dies de l’institut; que se l’entreveiés en la petita muntanya de terra que vam abandonar darrere de casa seva sota aquell cirerer. Podria matar-la amb un punt.
Trio continuar perquè puc. Aquí, almenys, estic segura, lluny de la seva tirania subtil. Després d’una dècada torno a la meva llengua, la seva llengua i totes les altres llengües que vaig abandonar conscientment, tal com s’abandona un marit violent una tarda a Dublín. Després de tants anys, no estic segura de quina llengua era exactament. I tot per què? Per aquella Lejla Begić, tan ordinària, amb vambes de velcro gastades i, per l’amor de Déu!, texans amb perletes cosides al cul. Què va passar entre nosaltres, al capdavall? Té cap importància, en realitat? Les bones històries, de fet, no van mai del que hi passa. En queden només les imatges, dibuixos a la vorera que entomen els anys com si fossin aigua de pluja. Potser hauria de fer un àlbum il·lustrat sobre nosaltres. Alguna cosa que ningú pogués comprendre llevat d’ella i jo. Però fins i tot els àlbums il·lustrats han de començar d’alguna manera. Encara que el nostre començament no hagi estat un servidor silent de la cronologia. El nostre començament es va repetir diverses vegades, estirant-me les mànigues com un gosset famolenc. Som-hi. Som-hi, tornem a començar. Començàvem i acabàvem una vegada i una altra, mentre ella es ficava entre les membranes de la meva vida quotidiana com un virus. La Lejla que entra, la Lejla que surt. Tant és on comenci. Per exemple, St. Stephen’s Green, el parc del centre de Dublín. Em vibra el telèfon a la butxaca de la gavardina. Número desconegut. Llavors premo el maleït botonet i dic sí? en una llengua que no és la meva.
—Hola, tu.
Després de dotze anys plens de silenci, torno a sentir la seva veu. Parla de pressa, com si ens haguéssim acomiadat ahir mateix, sense cap necessitat de superar el buit de coneixements, amistats i cronologies. Només puc dir un mot:
—Lejla.
Ella, com de costum, no para. Esmenta un restaurant, una feina en un restaurant, un paio el nom del qual sento per primer cop. Esmenta Viena. I jo, altre cop, només:
—Lejla.
De primer el seu nom era inofensiu: una tija seca enmig de la terra morta. La vaig fer sortir dels pulmons pensant que no seria res. Lej-la. Però, juntament amb aquesta branqueta innocent, van emergir del fons arrels més llargues i gruixudes, tot un bosc de lletres, paraules i frases. Tota una llengua soterrada ben endins meu, una llengua que havia esperat pacientment aquest mot petit per estendre les seves extremitats ossudes i despertar-se com si mai no hagués estat adormida. Lejla.
—D’on l’has tret, aquest número? —li demano. M’estic al bell mig del parc, m’he aturat just davant d’un roure; no em moc gens, com si esperés que l’arbre s’apartés i em deixés passar.
—I quina importància té, això? —respon ella, i reprèn el seu monòleg—: Escolta, m’has de venir a buscar... Em sents? Hi ha poca cobertura.
—Que et vingui a buscar? No ho entenc. Què...
—Sí, que em vinguis a buscar. Encara soc a Mostar.
Encara. Durant tots els anys de la nostra amistat ella mai no havia esmentat Mostar, ni hi havíem viatjat plegades, i ara de sobte apareix representat com un fet irrefutable, que dona per descomptat.
—A Mostar? Què hi fots, a Mostar? —pregunto. I continuo mirant l’arbre mentre compto els anys mentalment. Quaranta-vuit estacions sense la seva veu. Sé que anava a algun lloc, que la ruta tenia alguna cosa a veure amb en Michael, i amb les cortines, i amb la farmàcia... Però la Lejla ha dit talleu i tot s’ha parat. Els arbres, els tramvies, la gent. Com actors cansats.
—Escolta, és una llarga història, Mostar... Encara condueixes, oi?
—Condueixo, però no entenc que... Ho saps, que soc a Dublín?
Les paraules em cauen de la boca i se m’enganxen a la gavardina com un munt de llapassa. Quan va ser l’últim cop que vaig parlar aquesta llengua?
—Sí, i ets molt important —diu la Lejla, a punt de menystenir tot el que he pogut viure en la seva absència—. Vius en una illa —diu—, i segurament llegeixes aquell llibrot avorridíssim tot el sant dia i surts a fer el brunch amb els teus amics intel·ligentíssims, oi? Genial. Però escolta... M’has de venir a buscar de seguida. He d’anar a Viena, i aquests carallots m’han pres el carnet i ningú entén que he de...
—Lejla —intento interrompre-la. Malgrat tots aquests anys, tinc ben clar què és el que passa. És la seva lògica, segons la qual, si algú l’empeny escales avall, la culpa és de la llei de la gravetat, tots els arbres han estat plantats per tal que ella pugui pixar-hi darrere, i tots els camins, per tortuosos i llunyans que siguin, comparteixen un únic punt, una cruïlla: ella. Roma és una broma.
—Escolta’m, no tinc gaire temps. De debò que no tinc a qui demanar-ho, tots em venen amb merdes que estan ocupats, també és cert que no tinc gaires amics, aquí, i en Dino no pot conduir, pels genolls...
—Qui és en Dino?
—...per això penso que si volessis a Zagreb aquest cap de setmana i pugessis a un autobús... encara que Dubrovnik seria millor opció.
—Lejla, soc a Dublín. De cap manera et puc venir a buscar a Mostar i dur-te a Viena. Que ets boja?
Ella calla durant una estona, l’aire que li surt dels narius dona copets al telèfon. Sona com una mare pacient que lluita amb totes les seves forces per no fotre una clatellada al fill. Després d’uns instants de respiració feixuga seva i