Atrapa la llebre. Lana Bastašic
després de dotze anys, sense cap «com estàs»; ni que se’n foti de tota la vida que m’he empescat durant aquest temps. És, al capdavall, la Lejla de sempre. Però el fet que en algun racó de la seva veu enrogallada hi hagi la certesa absoluta que cediré, que no tinc opció, que el meu destí ha estat decidit molt abans de respondre al maleït telèfon, això és el que és humiliant.
Penjo i em guardo el mòbil a la butxaca. Fins i tot els déus, per molt primitius i insensibles que siguin, concedeixen el dret al lliure albir. Em miro l’arbre i respiro a poc a poc; no hi confio, en l’aire. L’he embrutat amb la meva llengua. Miro de recapitular, em represento l’escena tal com l’explicaré al Michael quan arribi a casa. Fixa’t, sisplau, li diré, una companya de Bòsnia m’ha trucat avui i m’ha demanat... Em preparo les paraules en la llengua estranya, en faig ganxet i les vaig ordint de manera que no pugui passar ni un raig de llum a través del dens teixit. I just quan em sembla que sé com parlar-li d’ella i treure-li tota importància, quan em sembla que alguns cotxes brunzeixen llunyans, que la gent es torna a moure dins la meva visió perifèrica, que el vent ha tornat a la capçada del roure, em torna a trucar.
—Saro, escolta’m. Sisplau —diu fluixet. Saro. El meu nom, deformat pel cas vocatiu que havia oblidat, sona com l’eco en un pou buit. Me la conec. Ara torna a ser aquella branqueta innocent, amb unes mans tan delicades que li deixaries el teu cervell perquè en tingués cura.
—Lejla, m’estic a Dublín. Visc amb algú. Tinc obligacions. No puc venir a Mostar. Entesos?
—Però ho has de fer.
—Fa deu anys que no hi ets. No respons als correus. No truques. Pel que sabia, podies estar soterrada enmig del no-res. L’últim cop que ens vam veure em vas dir que me n’anés a prendre pel sac.
—No et vaig dir que...
—D’acord, genial. Tant li fot. I llavors em truques i esperes que jo, doncs...
—Sara, l’Armin és a Viena.
A la capçada de l’arbre que tinc a sobre, tots els ocells s’han transformat en pedres. El terra ha desaparegut sota els meus peus. Em quedaré aquí, plantada davant del roure, i ell serà lliure de marxar corrent. Noto com em miren dos corbs des d’un bedoll proper. Gairebé desitjo que em piquin al cap i m’arrenquin els ulls, els llavis, la llengua. Però no poden: estan petrificats.
—Què has dit? —li pregunto. Aquest cop em quedo callada. Em fa por que la seva veu desaparegui, que s’espanti i fugi de mi com una panerola.
—L’Armin és a Viena —repeteix ella —. M’has de venir a buscar.
Entro al primer Starbucks que trobo i compro per internet un bitllet d’avió a Zagreb, amb escala a Munic, per 586 euros.
[Ella no volia parlar mai del seu germà. Tanmateix aquell vespre hi havia alguna cosa diferent, alguna cosa es va trencar dintre seu com una subtil tanca de vímet. Va ser el primer dilluns després d’haver acabat la llicenciatura, una d’aquelles setmanes en què la vida hauria de començar, o almenys una altra fase de la vida. Vaig esperar tot el cap de setmana per veure si em sentia diferent. No va succeir res. Com si algú m’hagués venut herba dolenta.
Sèiem al sofà de la seva habitació. Ens arribaven els miols llastimosos dels gats de carrer.
—Vint marcs —va dir, passant les mans per sobre la pelfa marró que s’estenia ufanosa entre nosaltres—. Un paio ha vingut i l’ha revestit.
—De quin color era abans? —vaig preguntar. Havia estat més de cent vegades a la seva habitació, però no podia recordar aquell sofà de cap altre color llevat del marró.
—Doncs beix —va respondre—. Que no te’n recordes?
Allò em resultava intolerable: ella i el beix. Mai no havia estat una persona de beix. Les persones així són tranquil·les i ordinàries. No vaig gosar preguntar-li pels altres colors que, n’estava convençuda, havien tacat aquell sofà descolorit durant el parell d’anys que no l’havia visitat. Em vaig quedar callada. Estava nerviosa. Després d’aquell dia a l’illa, ella havia deixat de parlar-me. Tres anys de facultat sense cap paraula. I ara, de sobte, jo seia al seu sofà, cedint a la primera trucada.
Crec que vam beure vi, encara que no em venia de gust beure alcohol. La Lejla em va omplir el got i em va dir amb fermesa, però també tendra: «Beu». I vaig beure. Vi o alguna altra cosa, no ho recordo. Només sé que el seu cap negre i sorprenentment feixuc se’m recolzava a l’espatlla. Dic «negre» perquè per a mi ella era encara aquell corb esbullat de l’institut, malgrat tota l’aigua oxigenada que havia malbaratat per camuflar-se. Recordo que als ulls li tremolava el reflex de la petita finestra rere la qual havia crescut una densa foscor. Recordo també que el seu germà, tan guapo, ens mirava des de l’única fotografia que hi havia a l’habitació. El temps havia fet empal·lidir el seu rostre, el cel i el banyador. I què més? Com era la moqueta? N’hi havia, de moqueta? Penjava del sostre aquell llum horripilant amb falses perles negres comprat a Dalmàcia? O llavors ja l’havia despatxat? Ni idea. No puc explicar la Lejla descrivint la seva habitació. Això seria com descriure una poma amb llenguatge matemàtic. Només recordo el pes del seu cap, i el dit gros del peu, amb l’ungla pintada, sortint per un forat de la mitja de niló. Recordo el seu germà. Si no hagués sigut per aquella fotografia, no hi hauria hagut vida, en aquella habitació.
La seva mare feia renou amb les paelles a la cuina, de la qual només ens separava una paret prima. Crec que vaig dir alguna rucada, alguna cosa que en aquell moment em va semblar molt enginyosa: «No ets prou gran per tenir la mare a la cuina?» o alguna cosa semblant. La Lejla va somriure, benintencionada; al capdavall jo també en tenia, de mare. Sembla que aleshores era així, aquella ciutat: plena de nens grans i de mares canoses i encorbades.
Per què hi vaig anar aquella nit? La volia ignorar, no cedir així d’entrada. Però aquell matí ella havia trobat el seu conill blanc mort sobre les rajoles fredes del bany. Dic fredes: algú ho corregirà algun dia. Em dirà que si no hi era per tocar-les, com sé que eren fredes? Però jo en sé alguna cosa, d’aquell conill, i del bany, i d’aquells dits sempre fregant els trenta-vuit graus centígrads. Sé que portava les plantofes de color d’albercoc, i que es va ajupir a tocar la despulla. Sé que va pensar despulla. No pas cos. Li puc veure els blaus als genolls cantelluts.
No havia tingut mai un nom de debò. Era la Llebre, el Conillet o la Llebreta, segons l’humor que tingués la Lejla. Recordo que el vam enterrar al pati que hi havia darrere del seu edifici, sota un vell cirerer que ella afirmava que era radioactiu. Era la primera vegada que jo enterrava un animal.
—No és veritat. I les teves tortugues? —em va preguntar, gairebé desesperada. Recordo la Llebre morta a les seves mans esteses, i com la va introduir, com si fos una peça preciosa d’un dot, en una bossa d’escombraries blava.
—Les tortugues no compten —vaig dir—. Ja saps que només feien cinc o sis centímetres de diàmetre, com bunyolets. Costa força comptar-ho com a experiència funerària.
—I doncs, com ho fem?
El veí ens va deixar una pala, pensant que plantàvem maduixeres. No era una eina grossa, més aviat una joguina per a adults. Vaig trigar una eternitat a cavar un forat prou gran. Li hauria retret que era culpa de la mida del cadàver, però aquell dia em vaig empassar el sermó. Em va semblar petita i espantada, com si hagués caigut massa aviat del niu.
Vam dipositar la bossa amb la Llebre a la petita fossa. Unes arrels diminutes van gratar la terra, van agafar el cadàver amb els seus dits delicats, i després se’l van endur endins, cap al seu ventre fred. Quan es va acabar tot, vaig posar dues pedres blanques a terra per assenyalar la tomba; com era d’esperar, en veure-ho va posar els ulls en blanc.
—Va, digues alguna cosa— va fer.
—Què vols que digui?
—Qualsevol cosa. Li has fet el monument, ara calen unes paraules.
—Per què jo?