Un cor massa gran. Eider Rodriguez
i era probable que l’haguessin deixat estèril. I tot i que durant aquella època havien perdut el sentit, quan van deixar de banda la criatura les relacions sexuals van adquirir una nova dimensió.
Quan la Ixabel es va estirar al seu costat, ell va apartar-se.
—Faig pudor.
—No és pudor, és olor de caçador.
—De iogurt caducat —va replicar ell, mentre s’estirava la samarreta per acostar-se-la al nas.
—No soc tan bona persona com vosaltres.
—Però tens les teves coses bones —va respondre l’Iñaki—. Al teu costat, semblem millors!
—«Avui he canviat l’edredó.» Contínuament penso coses com aquesta. «Avui he canviat l’edredó, avui he canviat l’edredó!»
—De vegades, és l’única sortida.
—Per què em vaig divorciar? No me’n recordo.
—No m’ho has explicat mai, o si més no, no m’ho has explicat tot. No n’hem parlat gaire, oi que no?
Després d’haver-se divorciat, en Ramon i ella només havien coincidit tres o quatre vegades, i ja havien passat gairebé deu anys des de l’últim cop, a les escales del cinema Príncipe. La Ixabel havia anat a veure Zodiac amb l’Iñaki; en Ramon, a veure Ratatouille amb la Madalen. A mitja pel·lícula, i a tots dos alhora, els havien agafat ganes d’anar a pixar, i van coincidir quan sortien del lavabo, ella es va fixar que ell duia americana i sabates cares. «No sé res de tu», li va dir, cosa que, més que un retret, era una promesa. «Com et va?»; «Jo tampoc no sé res de la teva vida», li va contestar ell, ensenyant unes dents esgrogueïdes pel tabac. «Estàs igual que sempre.» No era veritat. I, després de dir això, havien començat a pujar l’escala com si fossin en un simulacre d’incendi, tot dient-se l’un a l’altra que es cuidessin, amb un to que a tots dos els va semblar sincer. I cadascun se’n va tornar a la seva pel·lícula, a menjar crispetes del seu acompanyant, sense comentar res d’aquella trobada.
Quan la filla havia fet nou anys, va començar a fer sola els viatges en tren entre Hendaia i Donostia, però ja abans la Ixabel havia anat trobant la manera que el pare i la filla es veiessin sense que ella hagués de ser-hi, fos fent servir l’Iñaki de llançadora, fos aprofitant-se d’aquella solidaritat que les mares i els pares que no s’han atrevit a separar-se senten cap a les mares i els pares que sí que ho han fet. «Aquest cap de setmana li toca amb el seu pare, però quan ell la vingui a buscar, jo estaré treballant. Que us en podríeu encarregar vosaltres?» Gràcies a això i al fet que durant anys no havia esmentat per res en Ramon, la relació no s’havia deteriorat, sinó que s’havia dissolt. Tant era així que de vegades costava de creure que haguessin tingut una nena plegats. Fins i tot, com a mesura profilàctica, va demanar als seus pares, als seus germans i als seus amics que tallessin tota relació amb ell, fent servir el recurs de «Sisplau, que jo mai no us he demanat res». L’Iñaki, per la seva banda, mai, ni una sola vegada, no havia ultrapassat el límit del que era convenient preguntar, i així, any rere any, l’existència d’aquell que només havia sobreviscut com una constel·lació de fotos a l’habitació de la Madalen es va anar tornant cada cop més virtual: en Ramon amb uns set anys bevent d’una bota; en Ramon amb deu anys davant del Cafè Concord, on treballava el seu pare; en Ramon adolescent a punt de disparar amb una escopeta al costat d’uns amics; la petita Madalen pentinant en Ramon en una fotografia feta per la mateixa Ixabel; en Ramon i una Madalen adolescent a l’Havana, asseguts al costat de l’estàtua de John Lennon.
De jove, en Ramon era un noi esvelt, i el fet de no ser-ne conscient el feia encara més atractiu. També era moltes més coses: escanyolit, panxut, maldestre, enèrgic, resignat, cambrer, empresari, incapacitat crònic, fill working class d’immigrants, pare d’una filla middle class, desnonat i immediatament rescatat per una herència que al mateix temps l’havia deixat sense parents, d’esquerres, de centreesquerra, d’esquerradreta, casat, divorciat, coneixedor en el sentit bíblic d’unes quantes dones, amant en el sentit agnòstic d’unes quantes més, admirat, marginat, guanyador i perdedor. Quan la Ixabel el va conèixer, acabava d’arribar de Tolosa al País Basc buscant-hi una nova vida, després d’haver enterrat a França els seus pares, que havien fugit de Pasaia durant la guerra. Tenia una manera de vestir diferent, una manera diferent de pentinar-se, una altra manera de parlar, una altra visió del món, una altra educació. El que més encisava la Ixabel era que mengés verdures crues, a més d’aquella facilitat per saltar del castellà al francès com qui salta d’una pedra a una altra, i, de vegades, espantada, es preguntava si no havia arribat tan lluny amb ell perquè menjava raves i per aquelles erres.
Ara era un home malalt que ja no tenia res d’altre, i aquella seria segurament la penúltima cosa, abans de la darrera.
La Ixabel no tenia ni tan sols una cicatriu en la qual burxar per anar-hi a buscar tot el que havia passat. Recordava frases que s’havien dit l’un a l’altra («Fins quan t’has d’estar amb aquesta cara de pet?», «Aparta, que encara tindrem un accident», «Terrorista, ets un terrorista dels collons!», «Tens el cap ple de merda!»), però no recordava per què s’havien dit tot allò i li costava identificar-se amb aquella que va ser en el passat. D’aquella relació, no en recordava gran cosa, tret que era com una mena de gimcana en la qual cadascun havia d’anar trobant les pistes que l’altre li deixava, interpretar-les i continuar endavant mentre la xocolata del premi s’anava fonent. Potser hi havia tingut alguna cosa a veure, pensava quan mirava de recordar, el naixement de la Madalen: compensar el caos que comporta el naixement d’un nadó amb la necessitat d’eixamplar l’espai de confort. Potser la combinació un-home-més-moderat havia estat una baula més de la cadena un-cotxe-més-gran-una-casa-més-neta-una-vida-més-sana. En l’època que en Ramon estava posant en marxa l’empresa de paper de silicona que l’havia de fer ric i d’esguerrar, podia passar-se dies absent en cos i ànima. Les poques vegades que es deixava veure per casa, la Ixabel es discutia amb ell amb l’esperança d’arrencar-li algunes paraules, i quan no hi era, li parlava amb una dolçor que mai no hauria fet servir si hi hagués sigut, del lavabo a la sala d’estar («Sort que has arribat, amore, m’he passat el dia parlant amb onomatopeies, em pensava que em tornaria boja»), de la cuina a l’habitació («Gggamon!»). I li deia que se sentia sola, que havia reprès els estudis d’administració i finances, que es feia càrrec de la nena combinant-ho amb els estudis. I res més.
A partir del moment que la Madalen li va demanar que l’ajudés a cuidar en Ramon, va mirar de fer de nou el camí que l’havia dut fins a deixar aquell matrimoni, de la mateixa manera que feia quan perdia les claus del cotxe. Però havia passat massa temps, i només era capaç de veure els llocs on no havia de buscar: a la calaixera, no; a la capsa dels rebuts, tampoc; al darrere de la sabonera del lavabo, tampoc... Potser a l’oficina de correus? No. Des del moment que tenia el cotxe davant de casa, la clau havia de ser per força a dintre. Tot era un detritus emocional.
No va informar la Madalen sobre la seva decisió fins que va anar a deixar-la aquell diumenge a l’estació.
—Hi aniré els dimarts i els dijous i li deixaré menjar per als cinc dies. I les visites al metge, depèn de l’hora que siguin. Quan té la següent?
Va treure l’agenda per evitar la mirada de la seva filla: no se sentia prou honesta per entomar la seva alegria i el seu alleujament.
—La té d’aquí a uns deu dies, no sé exactament l’hora, però és aviat. L’hi hauràs de preguntar a ell. Però s’hi ha d’anar cada dia per treure el gos.
—Cada dia? Que t’has tornat boja?
—L’Iñaki està disposat a ajudar-te.
A l’estació, es van trobar amb tot de companys de la universitat de la Madalen, i la Ixabel es va trobar fora de lloc. Va passar a ser una mare de sèrie, entre xisclets, salts i confidències entre noies, aparentment importants, però que en realitat es podien resumir en uns quants casos de candidiasi. Enmig d’aquella paròdia, va llegir la nota que li havia donat la Madalen: el número de telèfon