Un cor massa gran. Eider Rodriguez

Un cor massa gran - Eider Rodriguez


Скачать книгу
a casa.

      En Ramon duia un pijama granat amb estampat de Paisley molt elegant. Es va haver d’agafar del capçal per poder treure els peus del llit, amb una demostració de força que va sorprendre la Ixabel. Ella va allargar-li la mà perquè pogués seure al llit, però ell va fer com si no hagués vist el gest. Tenia el cos de vell, els turmells inflats, amb la pell transparent, però conservava aquells ulls flamejants. Es va beure el cafè com si no cremés i cadascuna de les pastilles li va fer tremolar la nou del coll.

      —M’hauràs d’ajudar amb les sabatilles.

      Eren unes sabatilles blaves amb dues tires amples de velcro i la sola gruixuda de cautxú, comprades en alguna ortopèdia.

      —No creus que les hauríem de tallar? —li assenyalava les ungles dels peus, que semblaven d’estruç.

      —Ara no.

      —T’he portat llenties i bledes arrebossades, en tens per dos dies, ho he deixat a la nevera; per sopar, escalivada i amanida de pasta; per postres, formatge. Perquè t’ho mengis en l’ordre que vulguis, és clar.

      —Ho has preparat tot tu?

      —L’escalivada, l’Iñaki: regal de la casa. La resta, jo.

      —Eres bona a la cuina...

      —Tot és qüestió de gustos.

      Li va semblar veure l’ombra d’un somriure a la cara d’en Ramon. Quan va aconseguir plantar els peus a terra i posar-se dret, va començar a panteixar. La Ixabel el va agafar pel colze i l’Oso, que observava l’escena des de la porta, va grunyir. En Ramon va agitar el braç perquè el deixés anar. Va recórrer el camí fins a la sala d’estar com si anés amb esquís i, un cop allà, va seure a la butaca abatible que hi havia davant del televisor i es va posar a la falda una manta escocesa. El gos es va estirar als seus peus amb la llengua a fora. Així, al costat d’en Ramon, també ell semblava moribund.

      —Pren tu també una mica de cafè.

      —No, ja me’n vaig. He d’anar a la feina.

      Ella no li va preguntar què faria. No volia sentir la resposta.

      —Vols que després et porti una revista o alguna cosa? Algun llibre? Abans t’agradava llegir.

      —No em ve de gust. —Es va doblegar per agafar el comandament, que s’havia ficat entre el coixí i el braç de la butaca—. També hi ha infusions. Són de la Madalen. Jo no en prenc, però aquesta nena...

      Abans que ella digués que no, ell va engegar el televisor i se’l va quedar mirant, absort, anticipant el final de la visita. Abans de tancar la porta, la Ixabel va sentir que l’Oso grinyolava.

      A la feina, la Ixabel es va esforçar per treure’s del damunt els rastres d’aquella onada d’intimitat sense sortir-se’n i, mentre preparava les nòmines, com aquell que va a dinar a casa dels sogres després d’haver estat amb l’amant, va inspeccionar-se la roba i les mans a la recerca d’alguna olor prohibida.

      Quan va arribar a casa, va agrair que l’Iñaki no hi fos. Es va ficar directament al lavabo i, per primera vegada en molt de temps, es va asseure a la banyera. Li agradava notar el raig d’aigua calenta, asseguda damunt del terra de la banyera buida. Va sentir l’Iñaki que arribava. Va preguntar a crits com havia anat i ella va explicar-li allò del gos.

      —De quina raça és?

      —Oligofrènic! I gros.

      Era a l’altra banda de la porta i no se sentien l’un a l’altre. Es va posar dreta, per provar.

      —Com de gros? Un santbernat? Un gran danès? O de l’estil d’un gos d’aigua?

      —No ho sé!

      —És pelut? Si està en forma, me’l podré endur a córrer. Quan acabis, l’anirem a buscar. És una bona idea, de debò. Li haurem de posar una caseta, no?

      —Com?

      Mentre es fregava el braç amb el guant exfoliant, la ment se li omplia de paraules com «tros de nena», «marica», «maricona», «mariconàs». Sentia el desig d’un cos que la sotmetés contra les rajoles de la paret, que li proporcionés una mica de dolor, el punt just que necessitava, no pas més.

      —Que dic que li haurem de posar una caseta!

      —Molt bé! —«dat pel cul», «inútil», «burro».

      També va sentir el desig de rebre un bon cop al cap, algú que aparegués de cop amb la cara tapada i li clavés un cop amb un bat, per despertar-se una setmana més tard a l’hospital envoltada de gent desenfocada que la miraria amb compassió i amor, però també amb fam de venjança cap a l’agressor. La seva vida era com una pel·lícula que aconseguia veure amb la mateixa il·lusió que si no l’hagués vist abans mentre la trama la tenia capturada, però cada cop que, en els moments àlgids, se’n distanciava, se la mirava de lluny i en recordava la continuació, tot s’ensorrava.

      Van arribar a casa d’en Ramon a la tarda, després d’haver anat a comprar a Leroy Merlin l’«indispensable» per al gos. La Ixabel havia repetit aquella paraula a l’Iñaki cada cop que ell havia agafat un coixí o un pot de xampú. En Ramon continuava a la butaca, amb l’Oso als peus, mirant un programa en què els concursants duien el nom en un cartellet al pit; a ella li va semblar que tenia més mal aspecte que al matí. Potser era per la barba, que sempre havia tingut molt atapeïda; va pensar que la pròxima vegada li diria d’afaitar-lo, però de seguida va brandar el cap per foragitar el pensament.

      A la tauleta, al costat de la butaca, els blísters de les pastilles, un got d’aigua i una forquilla.

      Va pensar que preguntar-li com es trobava seria de mal gust, i per això va dir-li directament que havien tornat per recollir el gos.

      —Avui?

      —Aquest matí t’he dit que passaria.

      —Però no m’has dit que seria avui mateix; m’has dit que passaries, però no quan.

      —Sí que t’ho he dit; potser no m’has entès, però t’ho he dit.

      A en Ramon, les paraules de la Ixabel se li van entravessar.

      —L’Iñaki se n’encarregarà, crec que això també t’ho he dit.

      Els dos homes van fer una encaixada.

      —Té alguna mania o alguna cosa que li agradi especialment? Per menjar o per dormir? —va preguntar l’Iñaki—. Ho dic per estovar-lo una mica els primers dies, fins que s’acostumi a nosaltres.

      —Dona-li la cartilla, Ixabel, allà, al calaix del costat de la nevera; aquest no, el petit.

      En Ramon va fer un gest amb la mà i l’Oso va aixecar-se. Li va donar uns copets al cap, i el gos va posar les potes del davant al braç de la butaca, esperant més carícies.

      —Sempre dorm als meus peus. I el pernil dolç. Però del bo, no un qualsevol. Ha de ser acabat de tallar, i veuràs com es posa, l’hauràs d’apartar perquè no et tiri a terra. I el filet. N’hi agafo de tant en tant, és del morro fi, com l’amo. —Li va dir alguna cosa a cau d’orella i el gos va respondre grinyolant—. I la platja. Vosaltres allà teniu una bona platja, molt bona. Em sents, Oso?

      Per a la Ixabel, no era fàcil sentir pietat per en Ramon, i quan aquest sentiment l’atrapava, el convertia en patetisme per dominar-lo millor. Va lligar la corretja a l’Oso i l’hi va donar a l’Iñaki.

      —Emporteu-vos les ampolles que hi ha a la vitrina de la cuina: n’hi ha unes quantes de bones, i jo ja no les podré aprofitar. I marxeu ja. Per favor.

      Dos dies després, l’olor s’havia tornat agra. Quan va passar per la sala d’estar, va veure alguns macarrons i molles de pa al voltant del sofà, la pica era plena fins dalt de tàpers i tasses i hi havia pèls al petit bassal que quedava al costat del recipient de l’aigua del gos. En Ramon va cridar el seu nom


Скачать книгу