El rastre del llamp. Ребекка Роанхорс
em va dir que a Lukachukai necessitaven ajuda i que ningú més vindria, que era per una nena petita i que em pagarien. Vaig dir que no era el meu problema, però el nano era persistent i la veritat és que m’interessava. L’única cosa que havia fet els últims nou mesos era mirar les parets del remolc, així doncs, tenia res més a fer? A més, se m’acabaven els diners i no m’aniria pas malament un intercanvi. Com que el nen es negava a marxar, vaig decidir anar a Lukachukai, però ara començava a penedir-me’n. Durant els mesos d’aïllament que m’havia imposat, havia oblidat com odio les multituds i com m’odien elles a mi.
L’oncle estén les mans i com que les paraules es queden curtes, m’ho implora amb els ulls.
—Vaig pensar que com que havies vist...
I és així. Però sé que els Begay es contenen. Potser no em volen pagar perquè soc dona.
Potser perquè no soc ell.
—Això és mentida —diu el germà en veu alta, i el seu desafiament fa que les rialletes nervioses s’escampin per tota la sala—. Què pot fer ella que no puguem fer nosaltres? —Amb un gest assenyala el seu grup d’amics, recolzats a la paret.— Té poders de clan? Si ni tan sols ens vol dir de quin clan és. Diu que és l’aprenent d’en Neizghání, però d’això només en tenim la seva paraula.
Quan diu el nom d’en Neizghání se m’accelera el cor i el nus a la gola gairebé no em deixa respirar. M’obligo a empassar-me aquest dolor tan familiar, el dolor de l’abandonament. L’aleteig patètic del desig. Ja fa molt de temps que no soc res d’en Neizghání.
—No només la seva paraula —diu l’oncle—. Ho diu tothom.
—Tothom? Tothom diu que no hi toca. Que no és una bona navajo. Això és el que diu tothom.
Els murmuris corren entre la multitud, segur que comparen parers sobre els meus errors. Però l’oncle els fa callar amb un moviment de mans.
—És l’única que ha vingut. Què vols que faci? Que li digui que marxi? Deixar la teva germana allà, de nit, amb aquesta cosa que se l’ha endut?
—Envia-m’hi a mi! —crida el noi.
—No! La muntanya no és un bon lloc quan es fa fosc. Els monstres... —I em mira a mi, la persona a la qual està disposat a enviar a la muntanya quan es faci fosc. Però al seu rostre no hi veig pas consternació. Al capdavall, em paga perquè arrisqui la vida, encara que sigui força garrepa. El nebot és un familiar i és tota una altra cosa.— Ja n’hem perdut un —afegeix amb un fil de veu.
Per un moment el nen sembla que vol desafiar el seu oncle, però llavors veu que el mira la seva mare i relaxa les espatlles. Exhala fort i es deixa caure a la cadira.
—No tinc por —murmura en un últim rampell. Però no és veritat. És tot façana, amb aquesta roba de l’exèrcit de segona mà i, si hem de ser francs, s’ha rendit prou ràpid. Em fixo els seus amics recolzats a la paret: estan callats i miren a tot arreu menys al seu amic. M’adono que són més joves del que em pensava.
Miro cap a la finestra; a fora, el sol es pon ràpidament. Si tingués un rellotge, miraria l’hora de forma exagerada perquè se n’adonessin.
—Em sembla que amb tota aquesta xerrameca estic desaprofitant la llum del dia —els dic—. Pagueu-me el que valc i deixeu-me fer la feina o no em pagueu i deixeu-me tornar a casa. A mi tant m’és. —Callo abans de mirar la mare.— Però a la teva filla li va la vida.
El noi s’estremeix. Sento una mica de plaer en veure com s’avergonyeix i just llavors se sent una veu que perfora l’aire carregat de tensió.
—Tens poders de clan? —És el primer que diu la mare des que m’ha preguntat si podia trobar la seva filla. Sembla sobresaltada per l’arravatament que acaba de tenir i aixeca les mans com per cobrir-se la boca. Però s’atura en sec, baixa les mans a la falda i agafa la tela de la faldilla llarga abans d’afegir en veu baixa—: Com ell, el Matamonstres. Diuen que també en tens. Que ell et va ensenyar. Que ets... com ell.
No soc com el Neizghání, no. És el Matamonstres llegendari, un immortal fill de dos sants. Jo soc humana, una noia de cinc dits a cada mà. Però tampoc soc exactament normal, no com aquest germà i els seus amics. Si m’ho demanessin els altres, el noi o l’oncle, m’hi negaria. Però no ho puc negar a una mare afligida.
—Honágháahnii, nascuda K’aahanáanii. —Només dic els dos primers clans, però amb això n’hi ha prou.
Les sospites que murmurava la multitud es converteixen ara en una hostilitat manifesta i un dels nois em borda una cosa lletja.
La mare es posa dreta, amb l’esquena recta, i fa callar la multitud amb una mirada dura. Se li omplen els ulls d’una ferocitat que desperta la meva simpatia malgrat els esforços que faig perquè no m’importi, tot plegat.
—En tenim més —diu. L’oncle comença a protestar, però ella l’interromp amb una veu més forta i autoritària.— Tenim més coses per bescanviar. Pagarem. Però troba-la. Troba la meva filla.
I amb això poso fil a l’agulla.
Faig rodar les espatlles i moc l’escopeta en la funda que porto creuada a l’esquena. Com faig normalment, toco el cinturó on duc els projectils i el ganivet de caça Böker embeinat contra el maluc. Amb les puntes dels dits toco els ganivets de llançar que porto a la part superior dels mocassins de pell: el de plata a la dreta i el d’obsidiana a l’esquerra. Em poso la motxilla sobre l’espatlla i començo a caminar en silenci, obrint-me pas entre la multitud silenciosa. Mantinc el cap ben alt, les mans buides i els ulls ben oberts. Empenyo la porta i surto de la sufocant sala capitular just quan el germà crida:
—I si no tornes?
No em molesto a contestar. Si no torno, Lukachukai té més problemes que una nena desapareguda.
Capítol 2
Durant més d’una hora segueixo els corriols més fàcils, de branques trencades i herba lluent, que s’enfilen per la muntanya; encara no veig la meva presa. Tiro endavant, però, segura del camí. I, per un moment, sumida en la bellesa de la llum del sol que s’apaga i el ritme compassat de la meva respiració, oblido que he vingut a matar una cosa.
El bosc m’envolta. Els pins ponderosa i els avets blaus s’estenen per les altes muntanyes del desert i donen recer a teixons i ratolins i aus nocturnes. Els pins perfumen l’aire, les fulles d’agulla que han caigut cruixen lleument sota els meus peus. Els insectes brunzen feliços en la frescor del vespre, prop de les meves orelles, atrets per la meva suor. Això és preciós i assaboreixo la tranquil·litat abans de la violència. També assaboriré el vessament de sang, no en tinc cap dubte, però aquest equilibri entre la terra, l’animal i jo mateixa és perfecte. És autèntic.
El sol es pon, la lluna surt i la nit m’envolta feixuga. Els arbres esdevenen ombres, les criatures fugen dels depredadors nocturns i desapareixen els insectes. El meu plaer s’esvaeix amb la llum del dia.
Segueixo en moviment fins que el tuf de la podridura es fa tan fort que m’aclapara. La por, com una intuïció obscura, se m’acumula a l’estómac i em diu que ja gairebé hi soc. M’empasso la por; tinc la boca seca i agra, i segueixo avançant. Toco les armes un altre cop, per si de cas.
Veig un parpelleig de llum en el camí que em crida i m’atrau. M’ajupo i m’inclino una mica per veure-ho millor. És una foguera que s’estremeix i parpelleja, projecta les ombres de les flames a l’atzar contra els troncs dels arbres. El foc vol pujar més i elevar-se tant com pugui, però no és més que quatre branquillons apilats i llançats en un forat poc profund que es consumeixen ràpidament, incapaços de tal propòsit.
Giro en sentit sud per entrar per algun lloc a favor del vent i em dirigeixo a l’est del campament. Carrego l’escopeta amb projectils plens de pol·len de blat de moro i obsidiana, sagrats per als diné. Municions per eliminar tot allò sobrenatural,