El rastre del llamp. Ребекка Роанхорс
que es delecta en la matança. La culpa i l’horror em dominen i provo d’allunyar mentalment el K’aahanáanii, però no s’apaivagarà mentre estigui coberta de la sang del meu enemic i tingui el seu cos sense vida als peus. Paro l’orella mentre la meva veu ressona entre els arbres i espero que passi la perversitat del poder assassí del meu clan.
Durant una estona, l’únic que sento és el meu propi alè. El suau murmuri del vent a través dels arbres.
La brutícia i les roques se m’enganxen a les malles xopes de sang i se’m claven dolorosament als genolls mentre m’arrossego per recuperar els ganivets. Els netejo tan bé com puc i embeino la fulla d’obsidiana.
Faig servir el Böker per tallar el que li queda de coll fins que se’n desprèn el cap. No estic segura de quina classe de monstre acabo de matar, però sí que sé que ha trigat massa a morir, i això em fa ser cautelosa. Treure-li el cap és l’única forma de garantir que no es posarà dempeus tan bon punt li doni l’esquena.
Sento un soroll al darrere.
Em giro, però ho faig massa ràpid i noto una fiblada al cap. Si hi ha un altre monstre, no estic en condicions de lluitar-hi.
És la nena. M’havia oblidat de la nena.
Ha aconseguit incorporar-se, amb l’esquena recolzada al tronc d’un arbre nu. Porta la camisa de dormir bruta i esquinçada. Du els cabells esbullats i plens de sang coagulada. El seu rostre és d’un blanc fantasmal sota la pell bruna. Ara li puc veure la ferida, la sang negra, el blanc de l’os i el tendó que surt per on el monstre li ha esquinçat la carn amb les dents. Continc una esgarrifança d’horror i em pregunto com segueix viva. El monstre no només la rosegava. Volia arrancar-li la gola.
Prova de parlar, però no emet cap so amb la boca. La ferida és tan greu que no pot parlar. Té uns ulls grossos, molt oberts i vidriosos. No deu tenir més de dotze anys. I, mirant-li la ferida, el meu instint em diu que no arribarà als tretze.
M’hi acosto i m’ajupo per estar a la mateixa altura. S’assembla molt a mi. Els mateixos cabells foscos, la mateixa pell bruna i la mateixa cara ampla i angular.
Encara tinc el Böker a la mà, però el mantinc paral·lel a terra, fora de la vista.
—El monstre t’ha raptat —li dic en veu baixa. Assenyalo la ferida. Gira els ulls per veure’s tota la sang del coll—. Saps què vol dir, això?
Només pot emetre un gemec dèbil i dolorós.
En Neizghání em va dir una vegada que la maldat era una malaltia. Em va dir que la veia en la gent, com una taca. Que els bilagáanas s’equivocaven i que el mal no era només un concepte espiritual o els actes d’un Home Dolent. Era real, físic, com una malaltia infecciosa. I podies agafar el mal si se’t ficava a dins alguna cosa maligna. I un cop dins teu, podia prendre el control i fer-te fer coses dolentes. Destruir el que estimaves. Fer mal a les persones a qui mai voldries ferir, i al final, matar-les. I si això passava, corries el risc de convertir-te en un altre monstre.
Em va dir que jo tenia una mica d’aquest mal dins meu, que m’havia marcat el que va passar la nit que em va trobar. I que es manifestava com a K’aahanáani, i em feia forta, em feia cruel quan calia ser-ho. Però era com caminar en una corda fluixa. Havia d’estar atenta per no deixar-lo créixer, per no alimentar-lo innecessàriament. Perquè el meu destí encara no estava decidit. Podria ser una matamonstres... o podria ser un monstre.
Quan m’ho va dir vaig riure. Li vaig dir que semblava una superstició, romanços de la gent gran. Tant m’era que estigués parlant amb un immortal. Però la veritat és que em va espantar moltíssim, perquè sabia per què m’ho explicava.
En aquell moment érem en un camp ple de cadàvers; em mirava, però els seus ulls eren tan distants i insondables com els racons més llunyans de l’univers. Jo netejava el meu Böker a l’abric d’un home mort. Però en veure com premia els llavis i arrufava lleugerament les celles vaig saber clarament què pensava.
L’endemà al matí ja no hi era. No sé per què ell, el Matamonstres, no em va matar si pensava que m’estava convertint en un monstre. Potser tots els anys com a aprenent seva significaven alguna cosa. Potser s’hi havia repensat, al final. Però aquí, davant d’aquesta nena que no era tan diferent de mi, és com un cop de puny a l’estómac.
Penso a fer-li el discurs que em va fer en Neizghání, però no soc cruel, només sincera. I l’hi dic sense embuts.
—Vol dir que estàs infectada. —El seu panteix esdevé més fort.— Encara que sobrevisquessis, la infecció només empitjoraria. Hi hauràs de lluitar tota la vida. Se’t menjarà per dins i prendrà el control. —Empasso saliva per escurar-me la gola.— He conegut la teva família, allà al poble. Semblen macos. —Em frego el nas amb el dors de la mà; de sobte em pica.
Ella es balanceja, però té els ulls fixos en mi.
—Provaran de dir-te coses bones i arreglar les coses. Arreglar-te a tu. Però no ho entendran. El que t’ha passat no es pot arreglar. —Fa mesos que no parlo tant amb un altre ésser humà. Però ara que hi parlo, em sembla urgent que ho sàpiga i que entengui per què he de fer el que faré.
—La infecció —li dic— et farà... una cosa més dins teu. Una cosa que fa mal a la gent. Una cosa que no vols ser. —«Una cosa monstruosa», li vull dir.— Ho entens?
Empassa saliva i veig com li treballen els músculs de la gola, relliscosos i humits a través de la pell esquinçada.
Fa que sí amb el cap i jo agafo fort el ganivet. Vull dir-li que ho sento, però em conformo amb:
—Tanca els ulls.
Tanca els ulls a poc a poc. Li aparto els cabells de la cara i li deixo el coll nu.
Al final murmuro que ho sento. I em dic a mi mateixa que ella entén que l’estic salvant, encara que no ho sembli.
Moc el Böker.
El cap se li separa netament.
El seu cos cau al terra del bosc.
Se’m fa una bola dura a l’estómac que em fa inclinar i em venen ganes de vomitar. Provo de no pensar en la sensació que m’envaeix de sobte, sento que el ganivet que duc a la mà es fa més pesat i que no ho he fet bé. L’empunyadura és com paper de vidre, al meu palmell. I no puc deixar de pensar que si això és el més correcte, per què em sento tan malament?
M’aparto del seu cos. El terra és ple de la carnisseria que he fet en qüestió de minuts. M’obligo a assimilar-ho. Les olors, la sang, els cossos sense cap. Ho memoritzo tot. És el material dels malsons.
El bosc que m’envolta és tranquil i qualsevol judici que faci de mi, misericordiós o monstruós, se’l guarda per a si mateix. La llenya del campament espetega i crepita amb un xiu-xiu en la distància abans de rendir-se a les flames. Al cap d’una estona, les flames també moren i em deixen només amb la foscor i la cendra.
Capítol 3
No torno a Lukachukai fins ben passada la mitjanit.
Desmantello el campament improvisat del monstre. Revifo el foc breument per cremar tot allò que no pugui aprofitar com a subministrament, recullo els dos caps i els poso en unes bosses de lona. Obro un dels projectils de l’escopeta, em poso una mica de pol·len de blat a la mà i l’escampo per sobre dels dos cossos amb una oració ràpida. No és que sigui gaire de resar, jo, però l’avi Tah diu que el pol·len lliga la carn a la terra. Crec que treure’ls el cap també és força efectiu, però qui soc jo per discutir amb un xaman?
Noto els caps tallats pesats i humits contra l’esquena, i la llarga caminada pel bosc a les fosques és més aviat un malson. L’única cosa positiva és que estic sola. No hi ha animals, no hi ha més monstres. Entreveig un coiot que em segueix la pista una o dues vegades, però es manté distant. Només un parell d’ulls grocs que brillen a la foscor.
Una