Ignot. Manuel Baixauli
de renom que, penedits dels seus primers textos impresos, feien l’impossible per localitzar-los, adquirir-los i destruir-los, problema que s’haurien estalviat si de joves hagueren sigut autocrítics o si hagueren tingut algú al costat que els aconsellara bé.
Crisòstom preguntà si, reescrivint-los i polint-los, els podria millorar. Don va dir que no, que era millor oblidar-los, fer-ne de nous, que hi fallava l’essència. Tanmateix, Don es volgué quedar els originals per rellegir-los transcorregut un quant temps. El gest de voler quedar-se’ls compensà el primer desengany de Crisòstom. Convençut que Don tenia raó, no es va veure amb cor d’escriure més contes i es llançà de cap a la redacció d’una novel·la. Potser m’anirà millor la distància llarga, pensà. Un, quan comença, no sap encara quin tipus d’autor és, si un dels que tendeixen a la condensació i a la brevetat, o un dels que fan brollar frases com una aixeta oberta. Crisòstom començà a escriure, obsessiu, una novel·la que, tres anys i molts mesos després, s’acostava a les vuit-centes pàgines. La va reescriure quatre, cinc, sis vegades, la va passar a net, en va fer una còpia i la va dur, només, a Don.
Tot, es titulava. Si Don li’n parlava bé, volia ensenyar-la a Caterina, i, qui sap, enviar-la a un premi o a una editorial. Ho havia abocat tot, d’ell, en aquella història, era un testament, un mapa de la seua ànima, de les seues pors, de les seues manies. Es va atarantar, Don, quan el va veure aparèixer amb aquell totxo. Quin escàs mirament, Crisòstom! Quina ceguesa! Si ara, al Crisòstom adult, se li presentara un xicot que aspira a escriptor amb un llibre de vuit-centes pàgines a les mans, per tal que ell se’l llegira i li’n donara opinió, no hi ha dubte que l’enviaria a pastar fang. Crisòstom, el Crisòstom adult, no havia sigut mai jurat d’un premi ni ho seria mai, però la sola idea d’haver de llegir la caterva d’originals que s’hi presenten li semblava un suplici. El Crisòstom jove abusà de la confiança i del temps de Don, que, el pobre, tot i ser un fotut egoista i no tindre pèls a la llengua, accedí a quedar-se Tot i a mirar-se’l. Don era un home potser massa curiós, incapaç de no llegir alguna cosa. Li demanà, això sí, paciència, li calia temps, intercalar la lectura del seu llibre entre molts altres i més urgents compromisos.
Dos mesos passaren i Don no li n’havia dit res, de Tot. Crisòstom no tenia cap dret a pressionar-lo, però era jove i estúpid i li demanà si n’havia llegit alguna cosa. Don va dir, incòmode, que l’agafava a estones, quan els altres compromisos, que últimament eren tants, li ho permetien. Crisòstom no dubtava que Don tenia encàrrecs —ell mateix li continuava passant articles a net—, però sovint, quan el visitava, el trobava pescant, fent passejades per vora mar, atenent alguna visita femenina. En tenia sovint, de visites femenines. A un autor li costa d’entendre, però, que la resta d’individus tinguen alguna cosa a fer més important que llegir la seua obra, no ho accepten sinó com una humiliació. Com podia ser que, per a Don, fora més important pescar, passejar o atendre una visita que acabar de llegir Tot? En la seua línia d’estupidesa, Crisòstom li preguntà, en una altra ocasió, per quina part del llibre anava, i de seguida va comprendre que havia ficat la pota fins al mànec, pel neguit amb què Don va respondre: «Un terzo, devo aver letto, si fa no fa». I no esmentà res de la història, res de l’argument.
Ni l’ha començat, el cabró!, pensà Crisòstom. Dos mesos, des que li l’havia dut, i encara no l’havia començat! Ofès, Crisòstom inventà una excusa per a demanar-li l’original: que el necessitava per revisar-ne un fragment, i que l’altra còpia que tenia també l’havia deixada. «Però non è finito», feu Don. Crisòstom insistí, pàl·lid, sepulcral. Don buscà el llibre per les prestatgeries, entre els papers i els volums apilats damunt les taules, a dins dels calaixos... I el llibre no apareixia. No solament no l’ha començat a llegir, pensà Crisòstom, ni tan sols el deu haver tocat des del dia que el vaig dur, i ara no recorda on coi el deixà. «Torna domani, je l’aurais trouvé», va dir Don, lleuger, sense mostrar cap indici d’inquietud. Crisòstom, en canvi, era un volcà a punt d’erupció. Se’n va anar sense acomiadar-se, amb la idea feta de no tornar mai més. L’havia tinguda moltíssimes voltes en la vida, aquesta idea, sempre havia volgut anar-se’n de tots els llocs en algun moment. Era així: callat, però ple de foc. Amb el pas de les hores i dels dies el foc minvava i, si hi havia sort, s’extingia. El foc, però, és un impuls per a escriure, a un li cal desfogar-se com siga, i escrivint evita de cremar algú. Cada paraula escrita és un esguit d’aigua contra el foc. L’ànima està plena de focs dispersos, alguns esmorteïts, d’altres de viva flama, d’altres ja cendra. Qui escriu recorre, inspeccionant-los, aquests focs, i és d’ací que alimenta la seua obra. Una ànima sense focs —apagats o incandescents— no pot escriure, està literàriament morta.
Crisòstom no volia tornar mai més i no tornà en sis o set setmanes, fins que una vesprada, a la biblioteca, Caterina li va dir que Don volia parlar amb ell, que per favor anara a parlar amb ell —ho digué així: per favor—, que volia tornar-li una cosa. Crisòstom va dir que si no li la podia passar a ella, aquella cosa, que ell ja vindria a recollir-la. Caterina respongué que no, que Don volia parlar amb ell, precisament, d’aquella cosa.
Don s’havia presentat a la biblioteca a hora de tancar, i havia convidat Caterina a una copa. Havien anat a un bar pròxim, havien demanat cervesa, olives i ametles. Havia estat molt amable. Ell no era així, era eixut, solia fer la impressió que no estava per ningú que no fora ell mateix; la sensació que tothora s’esmunyia provocava que els altres desitjaren la seua proximitat, saber què pensava sobre això o allò. Don i Caterina havien xarrat de tot i de res, havien rigut, havien demanat una segona cervesa. Sense vindre a tomb, havien començat a parlar de Crisòstom. Don va dir que feia temps que no el veia. Caterina contà que el veia sovint, a la biblioteca. «Cosa llig?», preguntà Don. «De tot», feu Caterina, «clàssics, preferentment». Don feu un gest d’aprovació. «Il faut que io parle amb ell», va dir, seriós. I començà a fer-li preguntes sobre Crisòstom, moltes, algunes fins i tot indiscretes. Caterina li explicà el que sabia, que no era gaire: Crisòstom i ella conversaven sovint, però ell era un búnquer amb les portes tancades, unes portes, pensà per a si mateixa Caterina, diferents de les portes tancades de Don. Les de Crisòstom semblaven instintives, les de Don, deliberades. Don preguntà si a Crisòstom li agradaven les dones. Ella va dir que sí, que n’estava convençuda. Don volgué saber per què n’estava tan convençuda. «Perquè ho estic», feu ella. Don demanà si Crisòstom li havia parlat de la seua ambició literària, si li havia ensenyat textos seus. «Alguns contes», va fer ella. Don insistí a demanar-li si, a banda dels contes, Crisòstom li havia passat algun altre escrit. «Ara que ho pense», va dir ella, «també una mena de dietari amb pensaments, amb aforismes».
Hores després, a casa, Caterina havia repassat en fred la conversa i havia comprès que l’havia vinguda a buscar només perquè li parlara de Crisòstom.
Crisòstom contà a Mateu que es presentà a casa de Don a mitjan matí, després d’una nit de pluja; la senda de terra i de baladres, tot i que ara feia sol, continuava humida, clapejada de bassals que Crisòstom evitava. Don no tenia telèfon, Crisòstom no el podia haver avisat i el va interrompre en plena dutxa. Don es mostrà expressiu i content quan el va veure, li va dir que s’agafara alguna beguda de la nevera. Crisòstom preferí esperar fullejant alguns llibres dels prestatges, uns volums plens de subratllats i d’anotacions en llapis, alguns de ben atapeïts. Don li explicaria més tard que els més plens d’anotacions eren llibres que havia hagut de ressenyar o de treballar per a algun text crític. Crisòstom no l’havia vist mai tan sol·lícit, i no el tornaria a veure mai més així. Don va traure cerveses i va dir que, sens falta, s’havia de quedar a dinar, que de bon matí, quan havia parat de ploure, havia anat a la mar i havia pescat dos llobarros magnífics i volia compartir-los. A més, afegí, s’havia llegit Tot, i havien de parlar-ne.
Durant l’àpat, entre copa i copa de vi, Don va dir que havia llegit Tot d’una tirada i amb molta atenció. Va dir que l’obra, una mica caòtica, sovint massa digressiva, deixava entreveure un autor potent, un autor que l’havia impactat. Crisòstom no oblidaria mai aquell dinar ni aquell instant ni aquella paraula: «impactat». Don la va dir mirant-lo fix, potser massa fix, massa seriós, com si li ho tirara en cara,