Els assassiats de la Molly Southbourne. Tade Thompson
havia pietat, a la seva mirada. Tampoc maldat, només finalitat, i això feia molta més por.
—T’ho prometo.
—Bé. Després t’alliberaré.
«La mort pot ser alliberació», penso, però no insisteixo en el tema. Crec que està boja. Sento que hauria d’estar molt més espantada, però no és el cas. No sé per què.
Sospira.
—No sé ni per on començar. Què hauria de... —Sembla que em demani ajuda.
Li sostinc la mirada com ho faria amb un gos rabiós. Quan deixo de mirar-la, diu:
—El record més antic que tinc és un somni...
DOS
El primer record de la Molly és quan el seu pare la va assassinar. En aquell moment pensa que es tracta d’un somni. Veu el pare a la seva habitació, apallissant-la, i ella és a terra, despullada. No para d’estomacar-la fins que deixa de moure’s, i llavors la Molly crida. És com si alhora fos a terra, sagnant, morint, i al llit, veient el seu pare panteixant, les mans vermelles. La Molly intenta desfer-se de l’abraçada de la seva mare. Li diu que ha tingut un malson. Li diu que el malson és perquè li ha caigut una dent. La Molly fica la llengua pel forat que té a la fila de dents del davant. La seva mare li canta una cançó tradicional i ella cau adormida. L’endemà al matí, quan es desperta, examina de seguida la catifa, però no hi troba res. Sembla més neta del que estava, però per la resta, és igual. Caldran anys abans no entengui què va passar, en realitat.
§§§
Als cinc anys, la Molly s’encarrega del corral de la granja Southbourne. És feliç i coneix tots els animals pel seu nom, els noms que ella els ha posat, en qualsevol cas. Hi ha ovelles, tres cavalls, dos gossos, gallines. Els posa noms a tots, com una Eva moderna. Sovint se sent molt sola, com si fos l’única persona viva al món, la primera i última humana. Mai surt de la granja. S’asseu sota l’arbre més gran i contempla el món més enllà de la tanca. Hi ha gent, allà fora, adults com la mama i el papa, nenes i nens com la Molly. Els ha vist a la tele. També hi ha el Trevor, que recull la llet, i l’Erin, que reparteix el correu. Els cau bé, la Molly, i li porten coses d’allà fora, petites joguines i caramels i dolços de pastisseria. El Munt, el pastor alemany, apareix al seu costat. Ara ja és vell. El papa diu que té dotze anys, i que són molts anys, per a un gos. La Molly s’estima molt el Munt.
La segadora del seu pare trenca el silenci del matí. La seva mare deu estar escrivint columnes de números que la Molly no entén. És un dia calorós i la Molly s’endormisca. Acaba adormint-se i de sobte es deixa caure sobre una pota del Munt, que li engega una mossegada i li fa sang. La Molly crida. La seva mare arriba i foragita el gos, que sembla no acabar d’entendre què passa. El papa no sent el crit pel rugit del motor. La mama tapa la ferida de la Molly, però el papa agafa l’escopeta i surt de casa. Dispara a fora, un so tan fort com d’un castell de focs. La Molly no torna a veure mai més el Munt. El troba a faltar.
Dos dies després hi ha una nena petita sota l’arbre.
El terreny de la granja fa una mica de pujada cap a la casa i després torna a baixar. Per aquest motiu es pot veure tot el terreny que envolta la granja des del pis de dalt, o des de la teulada. La Molly és al segon pis i veu la nena per la finestra de la seva habitació. És a l’ombra, i no porta gens de roba. La Molly fa un esglai de sorpresa. Va fins a l’armari i tria un vestit, llavors surt a correcuita fins l’arbre. Para de sobte quan la petita es gira per mirar-la. És clavada a la Molly. És com estar davant del mirall després que la mama la banyi. La Molly es mira on el Munt la va mossegar, però la nena no té la mateixa ferida.
—Hola —saluda la Molly.
La nena somriu, i la Molly decideix que li cau bé. Li ofereix el vestit i ella se’l posa.
—Com et dius? —pregunta la Molly.
La petita arrufa una mica les celles i diu:
—Molly.
—Jo també!
Durant tres dies viuen juntes a l’habitació de la Molly. Ella ho explica als seus pares, però es pensen que es tracta d’una amiga imaginària i en fan broma. Ella separa el menjar en dues parts i se l’emporta escales amunt, on l’altra Molly se’l menja. Juguen amb les andròmines de la Molly i llegeixen llibres il·lustrats tan bé com saben. La nena dorm sota el llit fins que la mama marxa, llavors s’esmuny sota els llençols amb ella.
El quart dia juguen a la vora d’un petit rierol que marca el límit nord de la granja Southbourne, quan de sobte la nena deixa de somriure. La Molly l’esquitxa amb aigua per intentar que somrigui. La petita agafa una roca i l’estimba contra la Molly, l’hi tira al cap. La Molly crida, nota que la sang li raja per un costat del cap. Empeny la nena, sense resultats. Crida la mare. La nena continua atacant-la amb la pedra.
A la Molly se li tanquen els ulls. Sent algú que crida «eh, tu!», i una explosió que sembla venir de molt lluny. Obre els ulls un breu instant i veu la mare amb una pistola fumejant. La Molly es desmaia i torna a recobrar la consciència al seu llit.
—Està desperta —anuncia una veu desconeguda. Sent una pressió al cap. Veu a una dona vestida d’infermera.
—Hola, Molly. Com estàs? Vas patir una caiguda molt lletja.
—On és la Molly? —pregunta la Molly. No es reconeix la veu. Sona massa espessa.
—Tu ets la Molly, estimada.
—Ja ho sé. On és l’altra Molly?
—Em dic Alana, soc la teva infermera. Crec que estàs una mica atordida.
La Molly no ho està pas, però sap com van, els adults. De vegades diuen coses que no són veritat i només volen que hi estiguis d’acord. Els agrada especialment quan assenteixes amb el cap.
La Molly ho fa, i diu:
—Estic atordida.
L’Alana somriu.
—Vaig a buscar els teus pares.
Mai parlen del tema, però la vida de la Molly canvia. Ara hi ha normes. Més que abans, i més estranyes que mastegar amb la boca tancada o mantenir els colzes fora de la taula.
Arriba un doctor per examinar la Molly. Mentre fa la feina es fixa en les tulipes de l’ampit de la finestra. Diu que al Japó hi ha el costum de portar plantes de jardí a la gent malalta, en comptes de flors, perquè les flors o són mortes o s’estan morint. La Molly no està segura si aquella història ha de ser divertida o reconfortant, per tant somriu. Als adults els agrada. Ell diu als seus pares que vol portar la Molly a fer un escàner, però s’hi neguen.
A la nit, la Molly de tant en tant sent trets d’escopeta, i somia, malsons sobre l’altra Molly, però s’esvaeixen amb el temps.
—Si mai veus una nena que s’assembla molt a tu, corre. Si no pots, lluita. La teva mare i jo ens en farem càrrec tant bon punt arribem. Però tu corre i crida. Ho has entès? —pregunta el pare.
—Si veig una altra Molly, corro, crido i lluito —diu ella.
—Sí.
—Papa.
—Què?
—No sé com lluitar.
—Ho solucionarem.
§§§
Córrer o lluitar és la norma més important, però també hi ha la norma de la sang. No sagnis. Per tant, ha d’anar amb compte. No pujar als arbres, no córrer per l’asfalt, res de jugar amb els gossets. Fora les catifes velles. Els passadissos i les habitacions queden nets d’obstacles. No hi ha màquines. Joguines toves. Bona il·luminació a tot arreu. Quasi tots els mobles tenen els cantells arrodonits. Sabates bones, es revisen els talons cada setmana per si s’han fet malbé i,