Escriure. Stephen King
amb la ràdio engegada i jugant a cartes.
10
En Dave era un germà collonut, però massa llest per tenir deu anys. El seu caparró sempre l’incitava a fer-ne de l’alçada d’un campanar i en algun moment –segurament després de l’episodi amb el cul i les ortigues– es va adonar que era fàcil que el seu germanet Stevie el secundés quan es tractava de malvestats. En Dave no era un delator ni un covard i mai no em va demanar que em carregués la culpa de les seves trapelleries sonades, però en diverses ocasions sí que li va semblar que l’havíem de compartir. Així va ser, crec, que ens va caure el pèl quan en Dave va construir una presa al riu que travessava la jungla i va inundar la part baixa de West Broad Street. Això de compartir les culpes també explica que compartíssim el risc de morir quan vam fer el seu treball de ciències potencialment mortal.
Devia ser el 1958. Jo anava a la Center Grammar School i en Dave a Stratford Junior High. La mare treballava a la bugaderia de Stratford i era l’única blanca entre les que planxaven. Això és el que feia, planxar, mentre en Dave construïa el seu treball per a la Mostra de Ciències. El meu germà gran no era dels que s’acontentaven a esbossar diagrames de granotes o a fabricar «La casa del futur» amb peces de plàstic i cilindres de cartró de paper de vàter: en Dave volia la lluna. Aquell any, el seu projecte era «El Súper-Electro-Imant d’en Dave». El meu germà tenia una gran afició per tot el que fos «súper» i per tot el que dugués el seu nom; aquesta afició va culminar amb la revista Dave’s Rag, que comentaré més endavant.
La primera temptativa de construir el Súper-Electro-Imant no va ser gaire súper; de fet, podria no haver funcionat, però no n’estic segur. Ho va treure d’un llibre, no s’ho va inventar, això sí. La idea era aquesta: imantaves un clau gran amb un imant normal. La càrrega magnètica donada al clau seria dèbil, segons el llibre, però n’hi hauria prou per atraure unes quantes llimadures de ferro. Després de provar això, se suposava que havies d’enrotllar el clau amb fil de coure i unir les puntes del fil als pols d’una bateria. Segons el llibre, l’electricitat augmentaria el magnetisme i s’atraurien més llimadures de ferro.
Però en Dave no es conformava a arreplegar un grapat ridícul de llimadures de ferro: ell volia arrossegar Buicks, vagons de tren i fins i tot avions de càrrega. En Dave volia capgirar-ho tot i treure el món de la seva òrbita.
Bum! Súper!
Cadascun tenia un paper en la creació del Súper-Electro-Imant: en Dave s’encarregava de construir-lo, jo de provar-lo.
La nova versió d’en Dave de l’experiment canviava la bateria humil (que ell deia que segurament ja estava descarregada quan la vam comprar al magatzem) per l’endoll de la paret. En Dave va tallar el cable d’una làmpara vella que algú havia deixat a la vorera al costat de les escombraries, va pelar-lo fins a l’endoll i va enrotllar-lo al clau. Aleshores, assegut al terra de la cuina del nostre pis de West Broad Street, em va oferir el Súper-Electro-Imant i em va demanar que complís la meva part i l’endollés.
Jo vaig dubtar –almenys que consti en acta, això– però al final l’entusiasme boig d’en Dave era massa irresistible. El vaig endollar. No hi va haver cap magnetisme visible, però l’aparell va fer saltar tots els llums i electrodomèstics de casa, tots els llums i electrodomèstics de l’edifici i tots els llums i electrodomèstics de l’edifici del costat (on la meva enamorada vivia a la planta baixa). Alguna cosa va explotar al transformador del carrer i va venir la policia. En Dave i jo ens vam passar una hora terrible mirant des de la finestra del dormitori de la mare, l’únic que donava al carrer (tota la resta tenien una vista magnífica del pati del darrere, pelat i ple de cagarros de l’únic ésser viu que hi corria, un gos sarnós que es deia Roop-Roop). Quan va haver marxat la policia, va arribar una camioneta de tècnics. Un home amb unes sabates de claus va enfilar-se al pal d’electricitat que hi havia entre els dos edificis per inspeccionar el transformador. En altres circumstàncies, això ens hauria captivat del tot, però no aquell dia. Aquell dia només podíem pensar que la mare arribaria i ens enviaria al reformatori. Finalment, la llum va tornar i la camioneta se’n va anar. No ens havien enxampat i havíem sobreviscut. En Dave va decidir que era millor construir un Súper-Planador en comptes d’un Súper-Electro-Imant com a treball de ciència. A mi em tocaria fer el primer vol. Quina emoció, oi?
11
Vaig néixer el 1947 i no vam tenir televisió fins al 1958. El primer que recordo que hi vaig veure va ser Robot Monster, una pel·lícula que protagonitzava un home vestit de mico amb una peixera al cap –es deia Ro-Man– que corria amunt i avall intentant matar els últims supervivents d’una guerra nuclear. Em va semblar que era una bona mostra d’alta cultura.
També vaig veure Highway Patrol, amb Broderick Crawford com a intrèpid Dan Matthews i One Step Beyond, presentat per John Newland, l’home amb la mirada més terrorífica de la història. També passaven Cheyenne i Sea Hunt, Your Hit Parade i Annie Oakley. Sortia Tommy Rettig interpretant el primer millor amic dels molts que va tenir Lassie, Jock Mahoney fent The Range Rider i Andy Devine cridant «Espera’m, Wild Bill!» amb aquella estranya veu aguda que tenia. Era tot un món d’aventures en diferit, en blanc i negre, pantalla de catorze polzades i anuncis d’una sèrie de marques que encara em semblen pura poesia. A mi m’agradava tot.
Però la televisió va arribar relativament tard a cals King, i me n’alegro. Jo soc, si t’hi pares a pensar, membre d’un club força selecte: el de l’última generació de novel·listes nord-americans que van aprendre a llegir i escriure abans d’empassar-se la seva ració diària de porqueria audiovisual. Potser això no és important. D’altra banda, quan comences a escriure, pots fer coses pitjors que pelar el cable de la televisió, enrotllar-lo a un clau i tornar a ficar-lo a l’endoll. A veure què explota i fins a on. Res, idees meves.
12
A finals dels anys cinquanta, un agent literari i col·leccionista compulsiu de tot el que tingués a veure amb la ciència ficció, Forrest J. Ackerman, va canviar les vides de milers de nanos –jo n’era un– quan va començar a publicar una revista que es deia Famous Monsters of Filmland. Si li pregunteu sobre aquesta revista a qualsevol persona que en els últims trenta anys hagi tingut alguna relació amb el món del fantàstic, del terror o de la ciència-ficció, segur que riurà, li brillaran els ulls i li vindrà una riuada de records feliços: quasi hi posaria la mà al foc.
Cap a l’any 1960, en Forry (que de vegades es deia a si mateix Ackermonster) va treure Spacemen, una revista efímera però interessant de pel·lícules de ciènciaficció. El 1960, vaig enviar un conte a Spacemen. Era, si no recordo malament, el primer conte que enviava per publicar. No en recordo el títol, però encara estava en la meva fase Ro-Man i aquest conte en particular segur que era deutor del mico assassí amb la peixera al cap.
No me’l van acceptar, però en Forry el va guardar (en Forry ho guarda tot, com pot corroborar qualsevol persona que hagi visitat casa seva, l’Ackermansió). Uns vint anys més tard, estava signant autògrafs en una llibreria de Los Angeles i en Forry va aparèixer a la cua amb el meu conte, redactat a un espai amb la màquina d’escriure Royal que em va regalar la mare per Nadal quan tenia onze anys, una màquina perduda feia temps. Volia que l’hi signés, i probablement ho vaig fer, encara que la trobada va ser tan surrealista que no n’estic del tot segur. I que després et parlin de fantasmes. Déu-n’hi-doret.
13
El primer conte que em van publicar va sortir a una revista de terror que feia Mike Garrett a Birmingham, Alabama (encara és viu i continua editant). Me’l va publicar amb el títol In a Half-World of Terror, però encara crec que el meu títol era molt millor: I Was a Teen-Age Grave-robber («D’adolescent robava tombes»). Súper! Bum!
14
La meva primera idea original per a un conte (crec