Escriure. Stephen King
de ganduleria i d’activitat frenètica. El curs 1963-1964, només vam publicar un número d’El tambor, però monstruós, un de més gruixut que la guia telefònica de Lisbon Falls. Una nit, fins als collons de «Reportatges de classes», «Novetats d’animadora» i els esforços d’un pocapena per escriure un poema escolar, vaig crear una revista satírica en comptes de redactar els peus de foto d’El tambor. En van sortir quatre pàgines que vaig titular The Village Vomit, agafant el nom del Village Voice. Aquella mostra d’humor idiota va ser l’únic que em va causar problemes de debò durant els anys d’institut. També em va donar la lliçó d’escriptura més important que he rebut mai.
Seguint l’estil típic de la revista Mad –«preocuparme, jo?»– vaig omplir el Vomit amb xafarderies inventades sobre el professorat, fent servir malnoms que els estudiants reconeixerien immediatament. Així que la senyoreta Raypach, la monitora de la sala d’estudi, es va convertir en la senyoreta Rat Pack; el senyor Ricker, el professor d’anglès (i el membre més urbanita de l’institut; s’assemblava força a Craig Stevens a Peter Gunn) va passar a ser la Vacorra, perquè la seva família tenia la lleteria Ricker.
Em va passar el mateix que a tots els humoristes poca-soltes: em feia una gràcia increïble. Em trobava divertidíssim! Havia de dur el Vomit a l’institut i ensenyarlo a tots els amics! Tothom es pixaria de riure!
I sí: tothom es va pixar de riure. Sabia quatre coses sobre fer riure xavals d’institut i la majoria estaven exposades a The Village Vomit. En un article, la millor vaca d’en Ricker guanyava un concurs de pets a la fira de Topsham; en un altre, acomiadaven el professor de biologia per ficar-se ulls de fetus de porc pel nas. Com podeu veure, una gran mostra d’humor swiftià. Molt sofisticat, oi?
A la quarta hora, els meus amics reien tant al fons de la sala d’estudi que la senyoreta Raypach (Rat Pack per als col·legues) s’hi va acostar sigil·losament per veure què els feia tant de riure. Va confiscar The Village Vomit on jo, no sé si per un orgull desmesurat o per una ingenuïtat increïble, havia posat el meu nom com a redactor en cap. Per segona vegada en la meva carrera estudiantil, em van cridar al despatx després de classes per culpa del que havia escrit.
Aquest cop la situació era força més peluda. La majoria dels professors estaven disposats a prendre’s esportivament les meves bromes –fins i tot el de biologia hauria oblidat allò dels ulls de porc–, però una no. Era la senyoreta Margitan, que ensenyava taquigrafia i mecanografia a les noies. Se la respectava i se la temia; seguint una tradició antiga, la senyoreta Margitan no pretenia ser ni la teva amiga, ni la teva psicòloga ni cap inspiració. La seva feina era dotar-te d’una sèrie d’eines i volia que totes les lliçons s’adeqüessin a unes regles: les seves. De vegades, les noies de la classe s’havien d’agenollar i si la vora de les faldilles no els tocava a terra, les enviava a casa a canviar-se. No l’estovava cap mar de llàgrimes i no hi havia raonament que li fes canviar la seva visió del món. La seva llista d’alumnes castigades era la més llarga de l’institut, però les seves alumnes figuraven sistemàticament al quadre d’honor i solien aconseguir bones feines. Moltes l’acabaven estimant. Altres l’odiaven i segurament encara ho fan, tants anys després. Aquestes li deien la Bruixa, i segur que les seves mares també li deien així abans que elles. A The Village Vomit hi havia un article que començava així: «La senyoreta Margitan, que tothom de Lisbon coneix afectuosament com la Bruixa...».
El senyor Higgins, el nostre director calb (al Vomit rebia el simpàtic apel·latiu de Bola de Billar), em va dir que la senyoreta Margitan estava molt ofesa i empipada pel que havia escrit. Però no devia estar tan ofesa per oblidar aquella admonició bíblica que diu: «La venjança és meva, va dir la professora de taquigrafia». El senyor Higgins em va explicar que la Bruixa havia demanat que m’expulsessin.
En la meva personalitat, una mena de salvatgia i el més profund conservadorisme estan entrelligats com en una trena. La part més sonada de mi havia escrit The Village Vomit i l’havia dut a l’institut; ara aquell enredaire Mr. Hyde havia tocat el dos i només quedava el doctor Jekyll, que havia d’imaginar-se com reaccionaria la meva mare si sabia que m’havien expulsat, com em miraria, trista. Me l’havia de treure del cap de pressa. Feia segon de batxillerat, tenia un any més que la majoria dels companys de classe, i amb un metre i vuitanta-cinc, era dels més alts de l’institut. Maldava per no plorar al despatx del senyor Higgins, sobretot pels nanos que eren al passadís i miraven per la finestra, encuriosits: el senyor Higgins al seu escriptori i jo a la cadira dels problemàtics.
Al final, la senyoreta Margitan es va conformar amb unes disculpes formals i dues setmanes de càstig per al gamberro que s’havia atrevit a dir-li Bruixa per escrit. No estava bé, però així era l’institut, no? Els anys que ens hi vam passar atrapats, com ostatges en una sauna turca, a tots ens semblava que l’institut era la cosa més seriosa del món. No va ser fins a la segona o tercera reunió d’exalumnes que vam començar a adonar-nos de com n’era d’absurd, tot plegat.
Un o dos dies més tard, em van dur al despatx del senyor Higgins i em van fer encarar-me amb ella. La senyoreta Margitan seia tota enravenada amb les mans artrítiques agafades a la falda i clavant-me els ulls grisos. Em vaig adonar que tenia alguna cosa que la diferenciava de la resta d’adults que coneixia. Al començament no hi queia, però vaig entendre que era immune als afalacs, era impossible guanyar-se-la. Més tard, mentre feia volar avions de paper amb els altres gamberros a la sala de càstig (que no era tan dura, al capdavall), vaig arribar a la conclusió que era força senzill: a la senyoreta Margitan no li agradaven les criatures. Era la primera dona que em trobava a la vida que no li agradaven les criatures: gens ni mica.
No sé si serveix de res, però les meves disculpes van ser sinceres. Entenia que la senyoreta Margitan s’hagués ofès de debò pel que havia escrit. Dubto que m’odiés (segurament tenia massa feina) però era la representant de la National Honor Society, l’organització d’àmbit estatal que aplegava els millors estudiants, i quan se’m va proposar com a candidat al cap de dos anys, ella em va vetar. Va dir que a la National Honor Society no li calien nois «d’aquesta mena». Amb el temps, hi he acabat coincidint. Un noi que va arribar a eixugar-se el cul amb una mata d’ortigues probablement no hauria de pertànyer a un club de gent preparada.
Des de llavors que no he tornat a bregar amb la sàtira.
20
Al cap de poc més d’una setmana del final del càstig, em van tornar a cridar al despatx del director. Hi vaig anar ben acollonit, sense saber com l’havia tornat a espifiar.
No era el senyor Higgins qui em volia veure, almenys; aquesta vegada havia estat convocat pel tutor de l’institut. Havien estat parlant de mi, va dir, i de com es podria canalitzar la meva «ploma incansable» per camins més constructius. S’havia posat en contacte amb en John Gould, el director del setmanari de Lisbon, i li havia dit que hi havia una vacant en la secció d’esports. L’institut no podia insistir que agafés la feina, però a tota la directiva li semblava una bona idea. La mirada del tutor suggeria: «O acceptes o et caurà el pèl». Potser només era paranoia, però quasi quaranta anys després, em sembla que no.
Em vaig empassar un gemec. Primer el Dave’s Rag, després El tambor, ara el Weekly Enterprise de Lisbon. Jo no estava atrapat per les aigües; com Norman Maclean a A River Runs Through It, jo era un adolescent perseguit pels diaris. Però què podia fer? Vaig tornar a mirar-me fixament el tutor i vaig dir que estaria encantat de fer l’entrevista.
En Gould –que no era l’humorista famós de Nova Anglaterra ni el novel·lista que va escriure The Greenleaf Fires sinó una mena de barreja de tots dos, crec– em va rebre amb recel però també amb cert interès. Podríem mirar si encaixem o què, va dir, si et sembla bé.
Com que estava lluny dels despatxos de l’institut, vaig carregar-me de sinceritat i li vaig dir al senyor Gould que no en sabia gaire, d’esports. En Gould va dir:
–Pensa que són coses que entén la gent que mira els partits borratxos als bars. Si t’hi fixes, n’aprendràs.