Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat. Vivian Gornick
és pas la West End Avenue!
–Entesos, entesos. Així doncs, ¿què ha fet, ara, el fill?
–No es tracta del que ha fet ara, sinó del que fa sempre. Aquest matí la Bella ha parlat amb el seu nét i el nen li ha dit que ahir a la tarda van tenir molts convidats, i que tots s’ho van passar molt bé menjant al porxo. Ja et pots imaginar com s’ha sentit la Bella. Fa mesos que no l’han convidada. Ni el seu fill ni la seva jove senten res per ella.
–Mama, que el fill aconseguís sobreviure tenint la Bella per mare i, encara més, que acabés medicina... això només passa a les pel·lícules, i ho saps molt bé.
–És la seva mare.
–Déu meu.
–No em vinguis amb «Déu meu!». És veritat. Ella és la seva mare. Ben senzill. Es va estar de moltes coses perquè ell pogués tenir alguna cosa.
–¿Tenir què? ¿La bogeria de sa mare? ¿La seva ansietat?
–Una vida. Així de senzill. Ella li va donar la vida.
–D’això fa molt de temps, mama. No pot recordar-se’n.
–És molt poc civilitzat si no se’n recorda.
–Sigui com sigui, no per això ha de tenir ganes de convidar-la a seure amb els seus amics una tarda preciosa de dissabte de començament de primavera.
–Ho hauria de fer, tant si en té ganes com si no. No em miris així. Sé de què parlo.
Arribem a una cafeteria de la Tercera Avinguda, un local barat amb pretensions, tot de plàstic que imita la fusta, pell sintètica, canelobres de llautó platejats amb bombetes amb forma d’espelmes enceses, en un ambient cursi i fosc.
–¿Et sembla bé? –em diu la mare, en un to alegre.
Si jo digués: «Mama, aquest lloc és horrorós», ella diria: «La meva filla tan refinada, ella. Jo vaig créixer en un pis on només hi havia aigua freda i el vàter era al replà, però això és poc per a tu. Doncs, molt bé, tria tu el lloc», i continuaríem caminant per la Tercera Avinguda. Però faig que sí amb el cap, ens asseiem totes dues en una taula vora el finestral i em preparo per beure’m una horrible tassa de cafè mentre continuem la nostra conversa tan important sobre pares i fills.
–Ben calent –diu la mare al cambrer d’ulls caiguts i cabells negres que s’acosta a poc a poc a la nostra taula–. Vull el cafè ben calent.
Ell se la mira amb tan poca expressió que totes dues pensem que no l’ha entès. Després el cambrer es gira cap a mi i es limita a arquejar les celles per preguntar-me què volia. La mare li agafa el braç i inclinant el cap li fa un somriure exagerat.
–¿D’on és vostè? –li pregunta.
–Mama! –exclamo.
Estrenyent el braç del cambrer amb els dits, repeteix:
–¿D’on és?
El cambrer somriu.
–De Grècia –li diu–. Sóc grec.
–Grec! –diu ella, com si calculés el valor d’aquella nacionalitat–. Molt bé. M’agraden els grecs. Recordi. Calent. Vull el cafè ben calent. –Ell es posa a riure. La mare té raó. Sap de què parla. Sóc jo que estic desorientada en el món, no pas ella.
Aclarida la situació, ella reprèn el fil de la conversa.
–És inútil. Digues el que vulguis, els fills no estimen els pares com quan jo era jove.
–Mama, ¿de debò que ho creus, això?
–I tant que sí! La mare va morir als braços de la meva germana, envoltada de tots els seus fills. ¿Com moriré, jo? ¿M’ho pots dir, sisplau? Probablement trigaran una setmana a trobar-me. Passen els dies. No sé res de tu. El teu germà, el veig tres vegades l’any. ¿Els veïns? Quins? ¿Qui hi ha que es preocupi de mi? Manhattan no és el Bronx, saps?
–Exactament. D’això és tracta. Manhattan no és el Bronx. La teva mare no va morir als braços de la seva filla perquè la teva germana l’estimés més del que nosaltres t’estimem a tu. La teva germana odiava la teva mare, i ho saps molt bé. Era amb ella perquè era el seu deure i perquè des que es va casar sempre va viure a la cantonada. No tenia res a veure amb l’amor. No era una vida millor, era una vida d’immigrants, una vida de classe treballadora, una vida d’un altre segle.
–Digues el que vulguis –respon ella enfadada–. Era una manera de viure més humana.
Totes dues callem. Ve el cambrer amb el cafè. Ella agafa la tassa entre les mans abans que ell s’hagi girat del tot. Fa una xarrupada i llança una mirada desdenyosa a l’esquena del cambrer.
–¿D’això en diu calent? –es queixa–. No ho és, de calent.
–Crida’l.
Ella fa un moviment amb la mà.
–Tant se val. Me’l beuré així; no em moriré per això. –Veig clarament que la conversa la deprimeix.
–Jo només puc dir que si no fos fill seu, la Bella no el tornaria a veure mai més.
–Doncs ja són dos, no? Ell de ben segur no la tornaria a veure mai més si no fos la seva mare, no?
La mare em mira fixament des de l’altre costat de la taula.
–¿On vol anar a parar la meva filla tan intel·ligent?
–Dic que avui dia l’amor s’ha de guanyar. Fins i tots les mares i els fills.
Ella queda bocabadada i em mira amb una llàstima profunda. El que acabo de dir és una barrabassada tan grossa que potser no recuperarà mai més la capacitat de parlar. Després, movent el cap d’un costat a l’altre, diu:
–Et diré el mateix que em va dir aquella nena: «Senyora, ho ha entès tot al revés».
En aquell moment passa el cambrer amb una cafetera fumejant. La mare estira les mans i gairebé el fa caure.
–¿Aquest és calent? –pregunta en un to exigent–. L’altre no ho era.
El cambrer arronsa les espatlles, s’atura i li omple la tassa de cafè. Ella se’l beu amb delit, frisosa.
–És calent.
Per fi està satisfeta.
–Anem –diu, aixecant-se–. Fem tard.
Tornem sobre els nostres passos i continuem avançant per Lexington Avenue. L’aire és més dolç que abans, més càlid, més ple, i en la grisor brillant s’insinua pluja. Deliciós! De sobte, sento dins meu una onada d’esperança, però, com de costum, no va gaire més enllà. En comptes de pujar recta, clara, l’onada es torça, es replega cap endins i al cap de no res mor ofegada; un cicle que, tristament, conec molt bé. Miro la mare de reüll. Potser ho imagino, però em fa la sensació que veig reflectit en la seva cara el mateix recorregut absurd d’una emoció que s’ha extraviat. Hi ha color a les seves galtes, però té una expressió de sobresalt als ulls i un rictus a la boca. ¿Què veu, em pregunto, quan em mira? L’ambient del dia comença a canviar perillosament.
Som entre el número cinquanta i el seixanta. A banda i banda de l’avinguda, hi ha aparadors immensos de vidre plens de color i disseny. És una sort que sigui diumenge, perquè les botigues estan tancades i no cal prendre decisions. Ens agrada la roba, a la mare i a mi, ens agrada fer goig amb la roba, però ni ella ni jo podem sofrir anar a comprar. Sempre portem les poques peces que hem triat a cuita-corrents del primer expositor que trobem. Quan ens plantem, com ara, davant d’un aparador, i ens veiem obligades a admetre que hi ha dones que es vesteixen amb molta cura, som conscients de les incapacitats que totes dues tenim, i ens convertim en el que som sovint: dues dones d’inhibicions extraordinàriament similars unides pel fet d’haver viscut l’una dins l’òrbita de l’altra gairebé