Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat. Vivian Gornick
on jeia, ben espantat, sota una tenda d’oxigen que van dir que li salvaria la vida, encara que jo ja sabia que no. Havia tingut tres atacs de cor en cinc dies. L’últim el va matar. Tenia cinquanta-un anys. La mare en tenia quaranta-sis. El meu germà, dinou. Jo, tretze.
Quan van tocar el timbre, el meu germà va ser el primer a aixecar-se, la mare va anar darrere seu i jo, darrere d’ella. Ens vam apinyar tots al minúscul rebedor. El meu germà es va quedar dret a la porta sota la llum d’una bombeta de seixanta watts mirant fixament un full de paper quadrat i d’un groc pàl·lid. La mare li va clavar les ungles al braç.
–El papa és mort, oi? Oi? –El meu germà va caure a terra, i van començar els crits.
–Oh! –va cridar la mare.
–Oh, Déu meu! –va cridar la mare.
–Oh, Déu meu, ajudeu-me! –va cridar la mare.
Llavors van caure llàgrimes fins a formar un riu que va omplir el passadís, va entrar a la cuina, va travessar la sala d’estar, va comprimir les parets de les dues habitacions i ens va inundar a tots.
Tot aquell dia i tota la nit la mare va estar envoltada de dones que ploraven i d’homes espantats. S’estirava els cabells, s’esgarrapava i es va desmaiar una vegada i una altra. Ningú no gosava tocar-la. Estava sola dins d’un cercle en una estranya quarantena. Li donaven suport però no destorbaven. Ella s’havia tornat màgica. Estava posseïda.
De mi, en van fer el que van voler. Passant-se’m de l’un a l’altre en un èxtasi de compassió ritual, em van aïllar del tot, més que si m’haguessin deixat de banda. M’estrenyien contra el seu pit per consolar-me, em feien ennuegar-me amb menjar indigerible, m’esfereïen murmurant-me a cau d’orella mots tranquil·litzadors i soporífers. La meva única esperança era recloure’m en mi mateixa. Vaig adoptar un posat d’indiferència i no el vaig deixar.
De tant en tant, la mare em clavava la seva mirada envidriada. Després deia el meu nom cridant amb veu aguda i afegia: «Una òrfena! Oh, Déu meu, ets òrfena!». Ningú es veia amb cor de recordar-li que, segons el costum jueu, eres orfe si se’t moria la mare, i només mig orfe si se’t moria el pare. Potser no és que no s’hi veiessin amb cor. Potser s’adonaven que no es referia a mi. Es referia a si mateixa. La consumia un sentit de pèrdua tan primari que s’havia fet seu tot el dolor. El dolor de tothom. El dolor de la dona, de la mare i de la filla. El dolor l’havia omplert tota i l’havia deixat buida. S’havia convertit en un receptacle, un conducte, una manifestació. Ara posseïa una fluïdesa singular, sensual, exigent. S’estava estirada al sofà com una nina de drap, amb els ulls apagats, cecs, traient la llengua de la boca mig oberta, els braços caiguts. De cop i volta s’incorporava, amb el cos tens i alerta, els ulls esmolats, el front xop de suor, i una vena li bategava al coll. Dos minuts més tard, es retorcia, es prostrava davant del sofà, queia a terra, blanca com el guix, els ulls ben tancats, la boca ben comprimida. Això va durar hores. Dies. Setmanes i anys.
Jo em veia a mi mateixa només com una peça d’attrezzo en l’extraordinari drama del dolor de la mare per la pèrdua. A mi m’era igual. No sabia quins havien de ser els meus sentiments, i no tenia temps d’esbrinar-ho. De fet, estava espantada. No em feia res d’estar-hi. Vaig suposar que era una reacció tan bona com qualsevol altra. Només que el fet de tenir por imposava unes certes responsabilitats. Per començar, m’obligava a no treure els ulls de la mare ni un segon. Jo no vaig plorar mai. Ni una vegada. Vaig sentir que una dona murmurava «Això és antinatural en una criatura». Recordo que vaig pensar: «Ella no ho entén. El pare no hi és i la mare se n’anirà en qualsevol moment. Si ploro, no la veuré. Si no la veig, desapareixerà. I llavors em quedaré sola». Així va començar la meva obsessió conscient de no perdre mai de vista la mare.
La primera nit que el pare era sota terra, va començar a nevar. Regirant-se al sofà amarat, la mare va veure que nevava. «Ai, pobra de mi!», va exclamar, «Neva damunt teu, amor meu! Estàs tot sol allà fora, sota la neu!». Un nou calendari havia començat a marcar el temps al nostre pis: la primera vegada que va nevar sobre la tomba del pare; la primera vegada que hi va ploure, la primera verdor de l’estiu, la primera tardor daurada. Cada «primer» s’anunciava amb un gemec agut que al principi era com si em clavessin una agulla al cor i al final com si me la clavessin al cervell.
El funeral. Vint anys més tard, quan feia de periodista a l’Orient Mitjà, vaig presenciar funerals àrabs gairebé cada setmana –centenars d’homes i de dones corrent pels carrers, estirant-se els vestits, deixant anar esgarips esfereïdors que semblaven crits d’animals; persones que es desmaiaven i eren trepitjades, en un remolí de gent i xiscles incessants. Els occidentals que s’estaven vora meu al carrer movien el cap perplexos davant d’aquella escena tan aliena que els refermava en la convicció secreta que aquella gent era diferent d’ells. Per a mi, però, tot m’era ben familiar, només una mica més sorollós del que recordava, i la bogeria era més repartida. Tal com jo ho recordava, la mare sempre havia ocupat el centre de l’escenari.
Quan em vaig despertar el matí del funeral, la mare s’agitava al sofà vestida amb la mateixa roba que portava feia quaranta-vuit hores i que es negava a treure’s, i ja plorava altre cop. Era un plor rítmic, repetitiu: començava amb un gemec greu que de seguida arribava a un to estrident, després reculava perdent energia fins que tornava al gemec original. Cada cicle es tancava al cap de dos o tres minuts, i durant tot aquell matí interminable es va repetir sense cap variació, mentre vuit o deu persones (el meu germà i jo, i uns quants oncles i ties i els veïns) voltaven d’esma pel pis: entrant i sortint de la cuina, entrant i sortint de la sala d’estar, entrant i sortint dels dormitoris.
No recordo cap conversa; ni tampoc recordo cap abraçada en silenci. Certament, entre nosaltres les conductes explosives eren comunes, mentre que les mostres tendres de consol ens costaven més, però era la mare qui ens havia fet emmudir a tots. El seu sofriment exaltava la mort del papa, ens feia a tots partícips d’un fet transcendent, ens deia que havia passat una cosa que no havíem de tolerar ni superar, o que, com a mínim, ens hauria de deixar estabornits per sempre més. Així i tot, era la mare qui ocupava el centre dramàtic de tot, mentre que els altres caminàvem arrossegant els peus al fons de l’escenari, movent-nos sense llàgrimes ni paraules en el llot d’una grisa tristor. Era com si tots haguéssim quedat absorbits en el seu espectacular abandó, com si ens haguéssim convertit en testimonis de la seva pèrdua en comptes de ser conscients del nostre propi dol. Era en la mare en qui pensàvem mentre voltàvem apesarats pel pis –¿qui podia pensar en el pare en aquell caos?–, la mare, a qui calia vigilar i cuidar, la mare, que corria el perill d’esfondrar-se del tot arrossegada per aquella angoixa mortal. Semblava que el desastre fos imminent, que encara no hagués passat.
Al migdia, la casa de sobte es va omplir a vessar de persones que en comptes d’anar directament a la funerària els havien demanat que passessin pel pis. Aquestes persones van fer que la situació arribés al límit. Quan una nova cara es posava directament en el camp de visió de la mare, ella se sentia obligada a deixar anar un altre gavadal de llàgrimes i crits. Jo em vaig espantar encara més. Estava convençuda que cauria en un estat d’histèria del qual no sortiria mai més.
Va arribar l’hora d’aixecar-la del sofà, allisar-li la roba i fer-la sortir per la porta. Així que va tombar les cames a un costat, va començar a tenir espasmes i a retòrcer-se convulsivament. Va girar els ulls en blanc, el cos va perdre força, els peus no volien tocar a terra, i van treure-la per la porta arrossegant-la com un pres a punt de ser executat, envoltada d’un eixam d’homes i de dones que ploraven, suplicaven, cridaven i es desmaiaven en un gest mimètic d’empatia.
A la funerària, la mare va intentar ficar-se dins de la caixa. Al cementiri va intentar llançar-se dins la tomba oberta. Hi va haver altres moments de l’enterrament dignes de ser enregistrats –el meu germà es va desmaiar; jo vaig mirar tanta estona el taüt, que em van haver d’apartar; un camarada de la lluita política va anunciar al peu de la tomba que el pare havia estat un esclau assalariat a Amèrica–, però aquests moments són poc clars, borrosos. En el meu record, queden eclipsats per l’embogiment brillant i implacable de la mare.
El dia de l’enterrament