Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat. Vivian Gornick
per tranquil·litzar-la li deia que el pitjor que podia passar ja havia passat i després li recordava que la vida era així; que ningú no hi podia fer res; que havia de sobreposar-se; continuar endavant. Havent dit tot això, la persona en qüestió s’aixecava alleujada i es dirigia cap a la cuina, on sempre hi havia de dues a quatre dones per servir una tassa de cafè o un bol de sopa, un plat de carn i verdures. (Jo no recordo haver cuinat. Cada dia, per art de màgia, apareixia menjar preparat.)
La cuina era, de bon tros, el lloc més interessant. Dues de les dones sempre eren la tieta Sarah i la senyora Zimmerman; ni l’una ni l’altra no tenia un vincle gaire afectuós amb el seu marit i, de ben segur, consideraven el matrimoni com una desgràcia. Totes dues, però, havien quedat mudes davant l’extraordinària actuació de la mare. Només molt de tant en tant, la senyora Zimmerman, irrefrenable com era, murmurava tot remenant la seva sopa als fogons: «S’està allà ajaguda plorant com una boja. Si jo anés a casa i me’l trobés mort, seria una benedicció». La Sarah no deia res, però alguna altra de les dones que hi havia a la cuina, una altra tia, una cosina, una amiga (¿per què sempre hi havia d’haver alguna dona amb un vestit negre i un vel amb puntets?), renyava la senyora Zimmerman. «Si us plau, senyora», deia. «Ella no és com vostè. I una mica de respecte pel difunt, si no li fa res». La senyora Zimmerman es tornava vermella com un perdigot i obria la boca, però abans que pogués dir res, la Sarah li posava una mà al braç i li pregava que no fes cap escena. Jo seia a taula, al banc de fusta, repenjant-me en el braç de la Nettie. Animada per aquella conversa, em disgustava que la Sarah s’hi fiqués. Llavors, la Nettie abaixava el cap, i jo notava el seu somriure entre els cabells. Aquell somriure em feia el mateix efecte que si la senyora Zimmerman hagués replicat alguna cosa. I al cap d’una mica, la senyora Zimmerman finalment parlava. I una altra resposta agra tallava l’aire.
Jo no sabia si totes les dones que havien perdut el marit es comportaven com la mare, però sí que sabia que la conversa de la cuina era immensament interessant. Una de les dones parlava amb acritud; una altra, fent conjectures; i una altra, imperiosament. La conversa era dura i brillant, conferia a l’estança energia i intensitat. La Nettie, és clar, gairebé no deia res, però el seu cos, sovint a tocar del meu, parlava per ella, amb un discurs amagat, inquiet, entretingut. Jo no entenia què passava a la cuina, però la receptivitat entre les dones em deia que aquell era un tema viu. I com s’hi immergien! M’encantava. Em sentia nodrida i protegida, contenta i alleujada per aquell ambient. En recordo, sobretot, la sensació d’alleujament.
No hi havia blanor enlloc, no n’hi havia a la cuina ni a la sala d’estar, cap element de suavitat i consol amb el qual poguessis curar-te o llepar-te les ferides. Així i tot, la diferència entre la sala d’estar i la cuina era la mateixa que hi havia entre l’ofec i la supervivència. A la sala d’estar l’ambient era monòton, avorrit, espès i enrarit. Allà, hi respiraves fondo, aguantaves l’aire fins que no podies més i llavors o bé te n’anaves o queies. A la cuina hi havia variació de tons, l’ambient pujava i baixava, s’apagava i es tornava a animar. Hi havia moviment i espai, llum i aire. Hi podies respirar. Hi podies viure.
La Nettie passava molt de temps a casa nostra. Vora meu, no de la mare. Es quedava a la porta o al rebedor, s’asseia tímidament a la cuina, però rarament entrava a la sala d’estar. Amb totes aquelles respectables jueves, no podia obrir-se pas per arribar fins a la mare. De tant en tant, passava la porta i es quedava allà plantada com una criatura, cargolant-se les mans darrere l’esquena. Fins que la mare no la veia, estirava un braç i deia amb veu queixosa: «Nettie, he perdut el meu estimat!», ella no gosava (és a dir, s’hi sentia obligada) a acostar-se-li corrents, caure de genolls vora el sofà i posar-se a plorar.
Amb mi, però, no només s’hi trobava còmoda sinó que em veia com una igual i se sentia necessària. S’asseia amb mi al banc de la cuina, em passava el braç pel coll en una abraçada relaxada i em pentinava els cabells amb aquells dits tan llargs que tenia. Totes dues sabíem que ella no tenia ni la saviesa ni l’autoritat per alleujar l’ansietat que jo sentia (ni tan sols era una confident, perquè ella sempre havia tingut més franquesa amb mi per parlar que no a l’inrevés), però sabia posar-se a la pell d’una òrfena, arraulir-se vora meu com ho havia fet amb en Richie, donar-me el consol del seu cos càlid i impotent.
Durant aquelles hores de la setmana del funeral que vam compartir al banc de la cuina va començar a néixer alguna cosa diferent. Quan les dones parlaven dels homes i del matrimoni i jo notava el somriure secret de la Nettie entre els meus cabells i les rialles que ofegava a la meva esquena, sentia dins meu una excitació pertorbadora. Ella sabia una cosa que ningú més d’aquella habitació sabia, i jo notava que em volia atreure cap a allò que ella sabia, volia que ho compartís, que arribés a ser una veritable amiga.
I m’hi convidava amb el moviment del seu cos arran del meu, amb la llibertat i la intimitat d’aquell cos. Els seus gestos eren rítmics, la seva abraçada reconfortant. M’acariciava els cabells i l’espatlla. Em sentia consolada i sedada. Jo m’arraulia encara més contra ella. Les seves carícies van començar a semblar insistents. Sentia que m’estirava. Cap a on, no ho sabia. Era com si la Nettie fos a la boca d’alguna cosa fosca i suau i que em tibés, que el seu cos em digués: Vine. No tinguis por. Jo t’ajudaré a sortir-ne. Dins del cap, dins del pit, se m’anava dissolent una taca borrosa, vaga. M’endormiscava contra el seu pit: oberta, disposada, excitada.
De sobte, el terror em va pessigollejar la pell. Vaig sentir que em precipitava cap endavant, de cap. Aquell lloc fosc i suau era un buit negre. ¿I ella? ¿Qui era ella? Només una dona-noia que somreia d’amagat, una nena gran. Quan ens explicàvem les nostres fantasies, jo sempre em sentia més gran que ella. Si m’endinsava en la foscor amb ella, seríem dues nenes allà dins, soles i juntes. ¿Com podia refiar-me’n? No s’hi podia confiar, en ella. El cos se’m va posar rígid en la seva abraçada. Ella va fer un bot, tan perduda en aquell moment hipnòtic com jo, desconcertada i alarmada per la meva retirada sobtada.
–Vull anar a veure la mama –vaig dir.
Àgil com un gat, els ulls de la Nettie es van tornar opacs, el coll se li va allargar, va posar bé els braços i les cames. Jo podia anar-me’n de la taula quan volgués.
A la sala d’estar em vaig aclofar a terra vora la mare, que de seguida va estrènyer el meu cap contra el seu pit. Els seus braços forts m’aferraven, els seus gemecs em sacsejaven. En qüestió de segons l’encant somnolent de la Nettie s’havia dissipat. Per dins tremolava de dalt a baix, com si m’hagués anat d’un pèl de caure en un perill. L’ansietat tenia un tacte fred i brut. Vaig deixar que la mare m’estrenyés ben fort contra el seu pit càlid. No vaig resistir-m’hi. Era amb la mare que havia d’estar. Amb la mare la situació era clara: em costava respirar, però estava segura.
Al matí ha plogut i ara, a la una de la tarda, durant uns instants, Nova York es veu ben neta. Els carrers lluen a la claror pàl·lida de la primavera. Els cotxes radien una alegria sense pols. Els aparadors de les botigues llambregen despreocupats. Fins i tot la gent sembla diferent.
Baixem per la Vuitena Avinguda cap al Village. A la cantonada de la Vuitena i de Greenwich hi ha una hamburgueseria Withe Tower on una colla d’indigents que hi tenen la residència permanent la fan petar amb d’altres del carrer Catorze, Chelsea i fins i tot del Bowery. Aquesta tarda, la colla de la cantonada, que sovint fan molt d’enrenou, estan desanimats i indiferents al bon temps que fa. Quan travessem la porta de doble batent del restaurant, però, un home amb aires de senyor se separa del grup, fa dues o tres passes insegures i ens barra el pas. Es planta, tambalejant, davant nostre. És negre, d’edat compresa entre els vint-i-cinc i els seixanta anys. Té la cara tallada i inflada, les parpelles gairebé tancades del tot. Els cabells són una mata bruta de cent cuetes, els pantalons se li aguanten amb un cordill, les sabates són dues talles massa grosses i no du mitjons. Tampoc no porta camisa i se li veu el pit sota un abric ronyós de xeviot que se li obre a cada moviment que fa. Aquest ésser se’ns encara, para la mà i parla.
–Senyores, ¿que em poden donar mil dòlars per a un martini? –pregunta.
La