Amor. Hanne Ørstavik
hi va ser. Ja n’hi ha prou, Jon. Un dissabte, fa una mica més d’una setmana. La llibreria, és clar. Què si no? Ella i en Jon van menjar pastís en aquella botiga on no es podia fumar. Déu meu quin lloc, una pastisseria tota com de plàstic. A aquella ciutat hi falta una cafeteria amb un disseny ben meditat, és com una casa sense un vestíbul de debò. Ja està bé, Jon. En el fons, fa una bona temporada que no em compro roba, pensa. Un conjunt nou li faria servei, se’l ben mereix després de com s’ha escarrassat en la mudança. Para d’arrufar els ulls d’aquesta manera tota l’estona, Jon; sembles un ratolí. Recorda una faldilla estreta i llisa de color beix que un cop una dona portava en un seminari.
En Jon contempla un quadre que hi ha a la paret, al costat de la finestra. És una fotografia aèria del poble en un marc negre. Ja hi era quan es van traslladar a la casa. L’estudia mentre es menja una salsitxa més. Les cases s’arrengleren al caire de la carretera, que traça una línia regular. Encara que la fotografia és vella i s’està esgrogueint, no hi ha cap diferència entre llavors i ara, llevat que tot era més nou quan es va fer la fotografia. Prova de projectar els habitants de cadascuna de les cases, però els únics que sap on van són alguns dels seus companys de classe. Si observa durant prou temps la fotografia, sortiran de les cases i començaran a moure’s com en els dibuixos animats.
A un dels nens de classe, fa dues setmanes, li van regalar un caça bombarder de joguina per l’aniversari. En Jon vol un tren. Marca Märklin. Només en necessita unes quantes parts de moment: un tram senzill de via i si és possible una locomotora.
Dins la motxilla, hi té un talonari de la rifa per al club esportiu. Quan acabi de sopar passarà per les cases de la fotografia a vendre loteria.
La Vibeke s’alça, recull els plats i els gots i els deixa al taulell de la cuina. En Jon s’agenolla sobre la cadira i s’inclina cap endavant per sobre la taula, ella s’adona que està intentant atrapar l’última salsitxa servint-se de la forquilla com si fos un arpó. Ell li explica un acudit sobre un home que es llança per una finestra i mai no arriba a terra. Ella no creu que aquelles historietes divertides que li explica tinguin cap conclusió. En Jon captura la salsitxa, la parteix en dos i n’hi ofereix una meitat. Ella somriu. Sempre es mengen l’última així, la comparteixen, sense condiments. Ell s’entreté una mica, reposant el pes del cos sobre els colzes, com si esperés alguna cosa. Li parla sobre una fotografia d’una tortura que ha vist en una revista, un home que penja del sostre amb una caputxa cobrint-li el cap. Té els braços lligats amb corda en una barra, està penjant tant de temps que els braços quasi se li desprenen del cos, diu en Jon. I si marxes, pensa ella. Troba alguna cosa a fer, juga ni que sigui una mica.
—Està molt bé que pensis en els qui pateixen —diu ella—. Si tothom ho fes, potser el món seria una mica millor.
Estira la mà i l’hi passa pel cabell.
—Ja comences a tenir amics aquí?
El seu cabell és fi i suau.
—Jon —diu ella—, estimadíssim Jon.
Ella repeteix el moviment mentre es mira la mà. S’ha pintat les ungles d’un beix clar amb només un deix de rosa, li agrada anar discreta a la feina. Es recorda del set de bellesa nou que encara deu ser dins la bossa, color pruna, o era més aviat tirant a vi; un pintallavis fosc, sensual, i esmalt del mateix to. Una combinació que fa joc amb un home també fosc i d’ulls castanys, pensa de sobte amb un petit somriure.
En Jon troba la seva motxilla al vestíbul. Treu el talonari de la rifa de la butxaqueta de davant, on normalment guarda la bossa del dinar. Es posa un parell més de mitjons i es torna a cordar les botes grises. S’abriga amb la jaqueta i la bufanda blava. La gorra de llana. Es dona una ullada al mirall. Prova d’estar-se’n però no ho aconsegueix. Palpa els costats de l’abric de la Vibeke. Entre els tiquets de compra i un bitllet de bus antic, hi descobreix algunes monedes. En direcció al passadís crida que surt.
Obre la porta d’entrada i roman uns instants al llindar. En inspirar, sent al nas el fred que fa.
En Jon voreja el cotxe de la Vibeke. S’atura, falca ben fort amb els genolls el talonari, ajunta un munt de neu de sobre el maleter i la prem fort entre les mans. No arriba a ser una bola, la neu és tota pols. La bufa de les manyoples, llavors les fa xocar l’una contra l’altra. Produeixen uns espetecs aguts i punyents. Els sons es tornen tan lleugers quan fa fred... Tot s’hi torna. Com si ell mateix fos una bombolla d’aire que, en qualsevol moment, pogués començar a flotar cel amunt i desaparèixer en l’espai.
Agafa el talonari de la rifa, creua el carrer i puja pel senderó net de neu. Se sent un cruixit amb cada pas. El vell té un cobert al costat de la porta d’entrada, hi guarda llenya apilada. El vent ha fet que la neu s’acumulés entre els troncs. El llum de fora no està encès. En Jon troba el timbre a les fosques. El prem, però no se sent cap so. Hi ha tant de silenci, pensa en Jon. Tot d’una, el vell obre la porta, d’una manera tan brusca que en Jon se sobresalta.
—Que vol comprar loteria? —pregunta en Jon, allargant-li el talonari—. És per al club esportiu.
El vell se’l mira un moment, llavors desvia la mirada cap a la calçada. Els ulls se li mouen de pressa. Fa una estona que no passa cap cotxe i fa massa fred perquè la gent vagi pel carrer a peu. Amb un gest, indica a en Jon que entri. Tanca la porta d’entrada un cop dins i en travessa una altra cap a l’interior de la casa. En Jon pica de peus per espolsar-se’n la neu i el segueix.
Entren en una sala d’estar amb una cuina oberta en una banda. Sobre el taulell de la cuina hi ha un televisor petit. Fan una pel·lícula en blanc i negre, el volum està completament abaixat. El vell s’acosta a poc a poc a una estufa de llenya i s’ajup posant un genoll a terra, sembla una mica engarrotat. Afegeix un tronc al foc. S’estiregassa les mànigues del jersei i, amb les mans tapades, tanca el regulador fins a deixar-hi només una petita obertura. Llavors, es gira i somriu a en Jon.
—Això el farà tirar una estona. La gent no es pot pas congelar quan ve a visitar aquest vell xaruc.
Vora la finestra hi ha un balancí que encara es mou lleument. Devia seure-hi quan he trucat, pensa en Jon. Potser m’ha vist venir.
—El club esportiu, dius.
L’home arrossega els peus fins al taulell i obre un calaix, li pregunta quants cupons té i quant costen. En Jon respon. El vell agafa una cartera i diu que els hi comprarà tots. Apunta el seu nom al talonari i dibuixa un signe de repetició entre claudàtors a cada pàgina numerada. És una cosa que comporta temps. En Jon examina el seu voltant.
A la paret de sobre el balancí, hi pengen tres marcs rodons amb retrats antics, dels que tenen les puntes borroses com si estiguessin a punt d’esvair-se. En un racó de la cuina hi ha una canya de pescar. Potser és de pesca amb mosca, pensa ell. L’any passat la Vibeke va tenir un nòvio que volia ensenyar a en Jon a pescar amb mosca. Només nosaltres, entre tios, li va dir; va treure un mapa per ensenyar-li on anirien, va assenyalar un riu i li va descriure diversos gorgs. Aquí, va dir, aquí n’atraparàs un de gros. Va aixecar la vista cap a la Vibeke i va somriure. Però un dia va desaparèixer. En Jon no els havia ni sentit discutir.
El vell es gira cap a en Jon, li dona el talonari i uns bitllets.
—Ets nou aquí, oi?
—Sí, vam arribar fa quatre mesos i tres dies.
En Jon es fica els diners i el talonari a la bossa. Està content.
—I ja vas amunt i avall venent loteria. Saben com posar la gent a treballar, els del club esportiu.
En Jon diu que s’hi acaba d’inscriure per començar a patinar.
El cabell de l’home és d’un blanc pur, el porta llarg, fi i despentinat. Sembla que tingui la cara vermella, com si tot just s’hagués despertat.
—Vols que t’ensenyi una cosa? —li pregunta el vell.
—Què? —diu en Jon.
Intenta no parpellejar.
—Ja