Amor. Hanne Ørstavik
el diari d’ahir, hi havia un article que els de la feina havien dit que estava tan bé. A la mà dreta porta una cigarreta. Ell no contesta. Però l’ha vist fa tan sols uns minuts. Encén el petit aplic de sobre el sofà, comprova que el diari no hi hagi caigut darrere. Deu ser a baix a l’habitació, ocupat en alguna cosa. Agafa la seva bossa i se l’emporta al bany, apaga la cigarreta a la pica. Es posa uns sostenidors, s’asseu a la tapa del vàter i treu el flascó d’esmalt de la bossa. En desenrosca l’aplicador i estudia la pintura d’un vermell profund que impregna el pinzellet, li venen ganes de sentir-ne el tacte sobre els llavis. Suau i fred, s’imagina. Es pinta les ungles dels dits dels peus, estirant la cama després de cada ungla per admirar-les una per una.
En Jon camina cap al centre del poble. Els fanals formen cercles de llum sobre el terra i ell va avançant d’un a l’altre. Sent música i un soroll llunyà de maquinària, pensa que deu ser la fira que ja ha obert. Accelera el pas. En aquell tram buit prop de la residència d’ancians, s’atura, arrenca un tros d’indicador per a la llevaneu i escriu el seu nom a la neu amb el bastó. Jon. Després l’esborra, no vol deixar rastre. Llança el bastó tan lluny com pot dins el bosc. Es bufa les mans mentre continua el seu camí.
En sortir del revolt, veu dues nenes que patinen al carrer una mica més endavant. Totes dues tenen el cabell llarg, que les segueix quasi en horitzontal quan donen voltes. Patins de nena, es diu. Per fer piruetes. Pensa en els seus patins de fulles llargues i llustroses. Les nenes continuen patinant mentre ell se’ls acosta. S’adona que alguns dels moviments els han practicat per fer-los alhora. Per sobre dels pantalons enconxats porten faldilles curtes; intenten assemblar-se a les que participen en competicions de patinatge artístic a la tele, pensa ell. La calçada està completament blanca. A les acumulacions de neu no els han sortit vores marronoses com passa a la ciutat, no hi ha prou cotxes que circulin per aquí. Es recolza contra un pal a poca distància de les nenes i les contempla. Intenta no parpellejar. Es fica les mans a les butxaques dels pantalons per escalfar-se-les. Els pantalons són força estrets, les mans li queden aixafades contra el cos. Li passa pel cap que fa la pinta d’un cowboy de pel·lícula, descansant contra la paret de l’entrada a una taverna. Dels llavis li penja una cigarreta i mig acluca els ulls per veure-s’hi a través dels núvols de fum que exhala. Una de les nenes se li apropa. S’atura davant d’ell i es queda immòbil sobre les fulles dels patins, en Jon observa que té un bon equilibri. Ella li pregunta si vol jugar a conillets a amagar. Les galtes se li han congelat tant que li costa pronunciar correctament la ela doble de «conillets». Riuen.
La Vibeke es bufa les ungles, belluga les mans amunt i avall. Quina hora deu ser? És dimecres, no feien alguna cosa a la tele que volia veure? No aconsegueix recordar què era. Amb cura, es posa una bata per sobre les espatlles i se’n va a la sala d’estar, en prem el botó amb el tou del dit. És clar. Ja ha començat. Un melodrama anglès, així va descriure’l algú de la feina. Podria ser, sigui com sigui és un plaer lingüístic escoltar un anglès britànic meticulós en lloc d’aquell americà tan comú que arrossega les paraules.
S’estira al sofà i reclina el cap sobre un coixí. Nota com la cinta de rus de la bata li llisca per l’interior de la cuixa. La mà esquerra encerta el paquet de cigarretes de sobre la taula sense que ella hagi de mirar.
—Fa massa fred —diu l’altra nena—. De totes maneres hem de ser més de tres.
Sobre els patins, porta fundes blanques amb cremallera. Semblen suaus i que hagin d’abrigar bé, pensa en Jon. Té una nena a cada banda. Amb els patins posats són més altes que ell.
—En tens, de patins? —li pregunta la primera nena, la que se li ha apropat.
—Sí —diu en Jon—, estic a l’equip del club. Ho intento, però encara no soc gaire bo, no m’he entrenat prou.
Els explica la història dels patins del vell. Mai no han sentit a parlar de la Kalottløpet. Se sent parpellejar un altre cop.
S’aparten al voral per deixar passar un cotxe. L’olor dels gasos del tub d’escapament es queda aferrada a terra.
L’altra nena els explica que el seu germà gran és el millor patinador de tota la regió. Té dotze anys. La primera nena riu tot dient que són els millors en tot en aquella família. En Jon es posa les mans fredes en forma de cassola davant la boca i hi bufa.
—Et puc deixar les meves manyoples si vols —li diu ella.
Assenyala la casa més propera.
—Vaig a buscar-ne unes altres i ja està.
Allarga les manyoples a en Jon. Són vermelles. Ell se les posa. Li van una mica estretes. Es nota que són noves perquè el material tou de què està fet l’interior encara no ha començat a formar boletes. L’altra nena diu que ella marxa cap a casa. Es treu una gorra de la butxaca i se la col·loca al cap amb els palmells de les mans, fent que les puntes de les manyoples li sobresurtin per sobre les orelles. En Jon pensa que li dona l’aspecte d’un conill.
Avancen cap a l’entrada de la casa. Quan es gira, la segona nena ja ha fet un bon tros de carrer. S’adona que no patina, sinó que, per caminar, aixeca les cames com si portés sabates.
S’ha d’esperar al vestíbul mentre ella pregunta si té permís per portar algú. Al mig del revestiment verd del terra s’ha format un toll de neu fosa, provinent de les botes d’hivern que s’apilen a banda i banda de l’habitació. Tal com a casa, pensa ell. Normalment es raspalla la neu de les botes abans de passar el llindar, però per molt que ho faci sempre queda una mica d’aigua a terra.
Les parets de l’entrada són grises. La porta que dona al passadís és marró i té una làmina de vidre esmerilat. Sent el so de les veus, un xiulet en les canonades, llavors algú tanca l’aixeta. En Jon percep una olor, però no sap de què. Sent uns passos de nou, que venen de l’interior. A través del vidre veu el perfil borrós de la nena, el jersei vermell, el moviment de la mà cap a la porta i cap a ell.
La casa fa olor de foc de llenya. Una olor seca. Pugen les escales. Hi ha diverses portes al petit passadís del pis de dalt. Ella n’obre una, encén el llum i el deixa passar davant. La deu compartir amb algú, pensa ell, hi ha dos llits a l’habitació. La finestra és just davant per davant de la porta. Dona a la part de darrere de la casa, al bosc. Ell s’hi acosta. Un parell de cortines estampades pengen una a cada costat. Mira enfora. Veu que una petita part del bosc està il·luminada, és la llum que surt de les finestres de la casa. Se li acudeix que els troncs foscos dels arbres sobre aquell fons de neu blanca són com traços en un paper. Com més lluny són, més junts li semblen. Al final, s’esvaeixen en el negre. Ella li pregunta per què fa allò amb els ulls tota l’estona. En Jon respon que no ho sap. Es tomba cap a ella, li diu que intenta parar, però que no ho aconsegueix. La nena tanca els ulls amb força uns quants cops. És cansat, diu. No hi penso, contesta en Jon. La meva tia té un ull de vidre, diu la nena. Quan era petita, tenia la mania d’espiar pel forat del pany, i un dia el meu pare era a l’altra banda i li va clavar un tornavís perquè el deixés en pau. Et ve de gust jugar a l’Othello? Abans que ell pugui respondre res treu un tauler de sota d’un dels llits. S’asseuen a terra amb el tauler i totes les fitxes negres i blanques al mig.
L’episodi s’ha acabat, els crèdits desfilen per la pantalla. S’incorpora, haurà de fer via si vol anar a buscar alguna cosa a la biblioteca abans que tanquin. Els ulls marrons. Els veu per tot arreu quan parpelleja, com les taquetes que apareixen després de mirar fixament una llum enlluernadora. Es pregunta com deu ser viure amb un enginyer. Què els interessa? Entra al dormitori i es vesteix, roba d’esport informal, res que tingui un aire estudiat. No fos cas que se’l trobi a la biblioteca, que podria passar, no hi ha gaire cosa més a fer aquí. Especula a quina secció pot anar. Ciències naturals. Novel·la negra i de suspens. Viatges. Biografies. Potser fins i tot poesia. S’eixuga el cabell amb l’assecador al bany, doblegada cap endavant, començant per les arrels i acabant per les puntes. Quan acaba, tira el cap enrere i s’observa al mirall. Fracàs o èxit? No gens malament. Se somriu i furga una mica en la capsa del maquillatge; pólvores, prova d’imaginar-se si a ell li agradarien. Voleteja per la casa, recollint i posant els llibres