Les tristes recances. Miriam Toews
que la tenia allí al meu costat. Em sabia de memòria aquelles gravacions, fins l’última entonació, l’últim sospir, i li seguia les frases, encavalcant-les, fins i tot feia les mateixes rialletes. M’ho havia après tot de memòria.
En Radek va servir una altra copa de vi mentre deia que li havia passat pel cap una cosa que havia escrit Northrop Frye sobre l’energia que cal per abandonar un lloc i com aleshores una persona ha de continuar endavant aprofitant l’impuls per crear, per anar reinventant. Hi estàs d’acord?
Sí, hi estic d’acord, li vaig dir. Vols dir que seria legal estar en desacord amb ell?
És clar que, potser tu... va fer ell.
Ja ho sé, ja ho sé, feia broma. Però sí que hi estic d’acord.
Enyoraves la teva germana, va dir ell, concís.
Sí, però no era només això. El cas és que no volia que tornés. No sé si en aquella època n’era conscient, però, d’una manera o altra, sabia que havia de continuar estant lluny de casa. Alhora, però, notava que la necessitava per continuar allí, i realment m’encaparrava intentant trobar la manera de mostrar-me valenta quan ella no hi era. Quan venia a veure’ns, jugàvem molt a tennis. Ho fèiem a les fosques. Tennis cec. Era divertit, però perdíem una pila de pilotes. Ella em deia que havia d’escoltar amb molta atenció quan jugàvem a tennis cec, que aquesta era la qüestió. Rèiem com beneites enmig de la foscor i xisclàvem quan una pilota ens queia al damunt. Quan l’Elf tocava el piano, jo sempre li endevinava l’estat d’ànim. Quan estudiava, va aconseguir totes les beques de l’escola, fins i tot va participar en un concurs de la tele, però hi havia moltes coses que la treien de polleguera. Per exemple, la gent que no s’esforçava la feia enrabiar. Les males maneres l’exasperaven. Quan el pastor i la seva colla d’ancians de l’església van venir a casa a dir als pares que no havien de deixar anar l’Elf a estudiar perquè agafaria idees rares, aquella mateixa nit ella va calar foc a la botiga on el paio organitzava les renovacions espirituals i la poli es va presentar a casa...
Ostres, va exclamar ell.
Però primer, quan els paios aquells de l’església eren a casa, ella es va posar a tocar Rakhmaninov a l’habitació del costat. La meva mare i jo ens havíem amagat a la cuina. Semblava que com més pressionaven el pare, més xisclava ella. Bé, em refereixo a xisclar amb el piano. Els va fotre al carrer amb el seu fulgor i la seva ràbia, igual com va fer Jesucrist amb els mercaders o... d’això... com en Dustin Hoffman a Els gossos de palla...
Com la llum del sol amb els vampirs, va dir en Radek.
Era una gent tan simple, tan salvatge, com si actués per a un públic de mastodonts... Ella no...
Quina peça era?, va preguntar.
Preludi en sol menor, opus 23.
I què va passar quan va venir la policia a casa teva?
Els pares no van permetre que la portessin a un centre de menors, ni que l’enviessin a un campament cristià de reeducació allà a la muntanya, tot i que em sembla que només era una amenaça. De tota manera, tots junts vam fer un llarg viatge a Fresno, a Califòrnia, per posar-hi distància, per veure si quan tornàvem ja els havia marxat la dèria. A Fresno, l’Elf va convèncer un noi perquè fos el seu xicot aquells dies, i quan ja ens n’anàvem, va intentar amagar-lo al maleter del cotxe, però el pare va notar més pes del compte en tirar endavant i es va aturar per desfer-se’n. L’Elf i ell es van començar a grapejar com desfermats i, atès que el pare no sabia com abordar la qüestió, va haver de baixar del cotxe la mare per dir a l’Elf que havíem de sortir de seguida. Encara la recordo estirant el braç de la meva germana mentre ella besava el seu xicot. Llavors, va entrar al cotxe plorant a llàgrima viva i el noi ens va seguir corrent fins que no va poder més, igual que fan els gossos de les cases de pagès dels afores d’East Village.
En Radek reia. No tens cap foto d’ella?, em va preguntar. En vaig agafar una de la cartera i l’hi vaig ensenyar. Només se li veien aquells enormes ulls verds i els cabells negres i brillants. Eh que té pinta d’extraterrestre?
És preciosa, va dir ell.
La primera vegada que vaig menjar a casa d’en Radek, li vaig explicar que havia estat fidel al meu marit i que havia pujat la mainada amb ell, en Radek va somriure amb tendresa, movent el cap afirmativament, com si estimés aquella dona de qui jo li parlava, és a dir, que la preferia respecte de mi, però vet aquí que érem allí junts. Aquests últims dies estic tan cansada que sovint recolzo el cap a la taula d’ell i em quedo adormida mentre renta els plats, i en acabat m’agafa, em porta al seu llit, em treu la roba amb gran delicadesa, col·loca bé els texans damunt de la cadira, de manera que el protector labial no caigui de la butxaca i rodi per sota del llit enmig de la pols, i posa la brusa damunt del llum de peu, que així difon una agradable aurèola, i seguidament em fa l’amor amb molta tendresa, com un perfecte cavaller. Aquestes són les paraules que feia servir l’àvia per descriure el seu marit. Tendre. I també és tot el que em ve al cap a l’hora de parlar d’en Radek. Quan arriba al clímax diu alguna cosa fluixet en txec, una sola paraula. A mi m’agrada jugar amb les puntes dels seus dits, tocar-ne les arrugues i els solcs que té de prémer les cordes del violí cinc o sis hores al dia.
Un dia em va dir que jo, quan dormia, deixava anar lladrucs com un gos. Jo tenia un record molt lleu d’això, d’un somni en què a la fi tot el que sentia i tot el que volia expressar dels meus sentiments sortia sota la forma d’un clapit repugnant i incipient. De vegades em fa l’efecte que, si més no amb els somnis, em vaig acostant al punt de comprendre els silencis de l’Elf. Quan vivia sola a Mont-real, destrossada per un amor perdut, em va enviar una cita de Paul Valéry. Això sí, amb una paraula en cada carta, de manera que vaig trigar mesos a desxifrar-la. «Hàlit, somnis, silenci, encalçament que instiga, viva pau que triomfes.»
5
Al matí tenia ressaca. Al voltant dels ulls se m’hi havien dibuixat uns cercles liles, emmascarats pel rímel, i els llavis m’havien quedat resseguits per una crosta de vi negre fina i seca. Les mans em tremolaven; vaig anar a buscar un cafè per emportar-me a Tim Hortons. Doble doble doble doble. La mare era en un vaixell. En Nic estava sumit en unes equacions relacionades amb les tènies. Vaig comprar el que em va demanar l’Elf: la xocolata negra, el sandvitx d’amanida amb ou, les calces i el tallaungles. Quan vaig arribar, dormia. Sabia que era viva perquè les ulleres que tenia damunt del pit es movien amunt i avall com un minúscul bot salvavides encallat. Li vaig posar el coixí morat de les libèl·lules al costat del cap i em vaig asseure a la cadira de vinil taronja que hi havia a tocar de la finestra, esperant que es despertés. Veia el vell Chevrolet de la mare a baix, al pati i vaig pitjar el botó d’engegar-lo per comprovar des de quina distància el podia tornar a la vida. No va passar res, no va parpellejar ni un llum.
Vaig consultar el BlackBerry. Dos missatges d’en Dan. En el primer, un resum dels meus defectes com a esposa i mare i en el segon, disculpes pel primer. Alcohol, tristesa, impulsivitat, comportament penós. Vet aquí les raons d’ell. Els ingredients bàsics de la discòrdia. Entesos. De vegades m’envia missatges electrònics tan formals que semblen redactats per tota una corporació d’advocats i de vegades me n’envia d’altres que tenen l’aire de la continuació de les nostres converses al llarg dels anys, una mena de broma íntima sobre res, com si tot aquest assumpte del divorci fos simplement un joc. Totes les recriminacions i disculpes i intents de comprensió i atacs... De tot això, també en sóc culpable. En Dan volia que em quedés. Jo volia que l’Elf es quedés. A tot el planeta, tothom batalla perquè algú es quedi. Quan Richard Bach va escriure «Si estimes algú, deixa'l anar», de ben segur que no es dirigia als éssers humans.
A la cambra de bany que l’Elf comparteix amb la companya d’habitació, quan en té alguna (la Mélanie se n’ha anat a passar uns dies amb la família), hi vaig buscar algun indici d’autodestrucció. Res. Bé. Fins i tot el tap de la pasta de dents tornava a ser al seu lloc, i la veritat és que quina persona, molt menys una que es vulgui morir, es preocuparia de tapar el tub? Amb el dit em vaig netejar la línia que m’havia deixat el vi als llavis i també les dents. Vaig mirar de treure