Les tristes recances. Miriam Toews
veure una nota a la taula del menjador. Era d’ella, i em deia que, sisplau, li tornés els DVDs de seguida que pogués. Sabia que estava destrossada amb tants esforços que havia fet per mantenir l’Elf en vida. El dia abans d’anar-se’n a Fort Lauderdale a agafar el vaixell, l’havia mossegat el rottweiler d’un veí del mateix replà, un gos mig boig, i ni se n’havia adonat fins que la sang li havia començat a travessar la màniga de l’abric d’hivern que duia; se n’havia hagut d’anar que li fessin uns punts i li posessin la injecció del tètanus. A la nit no havia tingut forces per res més que per esfondrar-se davant de la tele i veure un grapat d’episodis de The Wire, metòdicament, com una zombi, un darrere l’altre, a tot volum perquè era un pèl sorda, i s’havia quedat adormida mentre un nen d’aquells especials, de Baltimore, li parlava des de la pantalla, la consolava a la seva manera i li explicava el que ja sabia, és a dir, que un nen ha de seguir el seu camí sol en aquest cony de món.
El matí que se n’anava a l’aeroport, accidentalment va arrencar la barra i la cortina de la dutxa, amb tot el desgavell consegüent. Es va acabar de dutxar i quan va sortir somreia, amb expressió radiant, com nova, disposada a l’aventura. Li vaig preguntar com s’ho havia fet sense cortina, si no li... i em va dir que no, que tot bé, que cap problema. Quan vaig entrar a la cambra de bany, vaig trobar dos dits d’aigua a terra i tot, el paper higiènic, les coses del lavabo i el maquillatge de sobre el moble, les tovalloles netes, els dibuixos que havien fet els meus fills, tot plegat, ben xop. Em vaig adonar que allò de «tot bé» era una qüestió relativa en aquella casa i que, en el context de les nostres vides del moment, la mare tenia raó, a mi també m’anava tot bé, cap problema. De fet, l’Elf estava en un lloc segur, o més o menys segur, mentre fos a l’hospital i no a casa, on es passava gairebé tot el dia sola mentre en Nic treballava, de manera que era el millor moment perquè la mare se n’anés a esbargir-se i a reposar un parell de setmanes.
Em vaig quedar una estona al balcó del pis escoltant la fosa del gel. Semblava un atac d’artilleria, un rebombori de gent amb una bandada d’animals rugents com a teló de fons. La lluna plena penjava com la panxa d’una gata prenyada. Veia llums a les cases de l’altra banda del riu. Veia gent que ballava. Els podia convertir en invisibles amb la punta del dit i un ull tancat. Vaig telefonar a l’hospital per demanar si podia parlar amb l’Elf. Em vaig anar passejant pel balcó mentre esperava que els de la centraleta em posessin amb Psiquiatria. Feia aparèixer de nou la parella que ballava. Desaparèixer. Aparèixer.
Sí?
Sí.
Podria parlar amb l’Elfrieda?
És la seva germana?
Sí.
Li agraeix la trucada.
Ah, vaja, però puc parlar-hi?
S’estimaria més no fer-ho.
S’estimaria més no fer-ho?
Sí.
Li pot portar el telèfon?
Em sembla que no.
Bé, però...
Per què no ho prova més tard?
Podria parlar amb la Janice?
La Janice ara no s’hi pot posar.
Ah. No sap pas quan s’hi podrà posar?
Aquesta informació, no la tinc.
Com vol dir?
Que no tinc accés a aquesta informació.
Només li pregunto quan podria trucar per parlar amb la Janice.
I jo li responc que no tinc aquesta informació.
No és informació, és una resposta i prou.
Em sap greu, però no estic autoritzada a respondre.
Més o menys quan podré parlar amb la Janice? Com vol dir que no està autoritzada?
Haurà de trucar més tard, dispensi.
Però no tenen un sistema, o el que sigui, per buscar-la?
Em sap greu, però jo no hi puc fer res.
No la pot avisar?
Passi-ho bé.
Esperi, esperi.
Em sap greu dir-li que no hi puc fer res.
Podria fer una excepció.
Com diu? (Li costava de sentir-me amb el soroll del desglaç.)
Simplement volia sentir la veu de la meva germana.
Em pensava que volia parlar amb la Janice.
Sí, però vostè ha dit que...
Li recomano que ho provi més tard.
Per què la meva germana no vol parlar amb mi?
Jo no he dit que no volgués parlar amb vostè. He dit que s’estimaria més no haver d’anar a la sala comuna per respondre la trucada. Si hagués de portar el telèfon als pacients cada cop que els truquen, no tindria temps de fer res més. I ens estimem més que siguin els pacients els qui facin l’esforç de connectar amb la família i no a l’inrevés.
Ah.
Realment li recomano que ho provi més tard.
D’acord, i tant, per què no?
Vaig penjar i vaig llançar el telèfon al riu. No vaig llançar el telèfon al riu. Em vaig frenar a l’últim segon i vaig ofegar un crit ja ofegat d’abans. Vaig decidir que tant de bo pogués calar foc a l’hospital. Hauria volgut no tenir l’ànima tan destrossada. Bartleby, l’escrivent «s’estimava més no fer-ho» fins que es va estimar més no treballar, no menjar, no fer res, i es va morir a sota d’un arbre. Robert Walser també es va morir a sota d’un arbre. James Joyce i Carl Jung es van morir a Zuric. El nostre pare es va morir a tocar d’uns arbres damunt de les vies de ferro. La policia, després, va entregar a la mare una bossa amb les seves pertinences, amb el que duia a sobre quan s’havia mort. Ves a saber per què les ulleres no se li van trencar, potser li van volar de la cara i van anar a parar damunt d’uns trèvols tendres, o bé se les va treure amb compte i les va deixar a terra, però quan la mare les va treure de la bossa de plàstic, se li van esmicolar a les mans. I el rellotge també. El temps. Trinxat. També li va quedar esmicolat l’anell de casat, així com els seus dos-cents sis ossos.
En aquell moment, portava setanta-set dòlars al damunt, que vam fer servir per comprar menjar tailandès, ja que, com diu sempre la meva amiga Julie sobre ocasions d’aquestes: Bé s’ha de menjar alguna cosa.
4
En Nic havia de passar a veure l’Elf al vespre quan sortís de treballar i després ens havíem de trobar tots dos per fer una cervesa, moment en què ens miraríem fixament l’un a l’altre, preparats per a la batalla, desconcertats, i parlaríem del pas següent. Teníem la intenció de reunir un equip de cuidadors que, de seguida que ella sortís de l’hospital, es pogués posar mans a l’obra.
En Nic havia insinuat amb gran delicadesa a l’Elf que un punt de col·laboració era un factor clau en el camí de recuperar la salut. Ella no estava per coses d’aquestes. Per descomptat. Deia que quan sentia la paraula «acoblar» només li venien al cap uns cavalls desbocats. En un equip, el jo desapareix, o no, Yoli? Citava l’entrenador de bàsquet que teníem a l’institut i deia que l’expressió sempre l’havia esgarrifat. Què faria aquell equip amb ella?, preguntava. Què faria l’Elf amb l’equip? Unes llistes? Establir uns objectius? Acceptar la vida? Iniciar un diari personal? Capgirar l’arruga del front? Amb aquella idea posava al descobert els enormes problemes bàsics de tot plegat. Déu meu. Nicolas, deia. Camí? Salut? Que no veus què dius? Jo també l’havia escoltat, en Nic, i m’havia semblat tot prou raonable, però l’Elf estava enfurismada, feia carrisquejar les dents davant d’aquella història d’autoajuda tan pagada de si mateixa que en definitiva servia per vendre llibres i anestesiar els més vulnerables,