Les tristes recances. Miriam Toews
De fet, estic d’acord d’anar-me’n ara mateix, li dic. Em sap greu haver de sortir abans de classe, professor Capfluix, però se m’està acabant el temps del parquímetre. L’he agafat per dues hores i em penso que se m’estan acabant. Això parlant del temps...
Sabia que aconseguiria que te n’anessis, diu. Ens abracem, començo a dir-li que l’estimo fins que les paraules es fan impossibles i ens passem un minut simplement respirant l’una enganxada a l’altra abans d’anar-me’n. Abans d’haver de ser a un altre lloc.
Consulto els missatges mentre baixo de dos en dos els graons de l’escala de l’hospital fins a la sortida. Un de la Nora, la meva filla de catorze anys: «Com va l’Elf???????????????? En Will ha trencat la porta d’entrada». I un altre d’en Will, el meu fill de divuit anys, que ha començat aquest any a la Universitat de Nova York, encara que aquests dies li he demanat que s’estigui amb la Nora a Toronto mentre jo vaig a Aigües Tèrboles: «La Nora m’ha dit que té permís per tornar a casa a les quatre de la matinada. Cert? Fes una abraçada a l’Elf de part meva! El desguàs de la dutxa està embossat de cabells de la N». I un altre de la meva amiga de tota la vida, la Julie, que compta veure’m aquest vespre: «Negre o blanc? Un petó a l’Elfie».
L’última vegada que la meva germana va intentar suïcidar-se, ho va fer amb la idea d’evaporar-se lentament en l’espai. Un intent furtiu de deixar aquest món morint-se de gana. La meva mare em va telefonar a Toronto, em va dir que l’Elf no menjava i que els havia demanat, a ella i a en Nic, que no avisessin cap metge. Estaven desesperats. Hi podia anar? Vaig córrer directament de l’aeroport a l’habitació de l’Elf i em vaig agenollar al seu costat. Em va preguntar què hi feia, allà. Li vaig dir que hi havia anat per avisar un metge. Potser la mare li havia promès que no ho faria, però jo no. La mare era al menjador. D’esquena a nosaltres. Era incapaç d’optar per la idea d’una de les filles contra la de l’altra, com qualsevol bona mare, per això mateix va fer un pas enrere. Li trucaré, vaig dir. Em sap greu. L’Elf em va pregar que no ho fes. M’ho va implorar. Em va mirar ajuntant les mans amb aire de súplica. Va prometre que menjaria. La nostra mare continuava asseguda a la taula del menjador. Vaig dir a l’Elf que ja venia l’ambulància. La porta mosquitera de l’entrada era oberta i se sentia l’olor dels lilàs. No hi aniré, va dir l’Elf. Hi has d’anar per força, li vaig dir. Va cridar la mare. Sisplau, digue-li que no hi vaig. La nostra mare no va respondre. Ni tan sols es va tombar. Sisplau, va insistir l’Elf. Sisplau! Va reunir tota la força que li quedava per dir-me que em fotés, amb el típic gest del dit, mentre els de l’ambulància la portaven cap al vehicle.
Va ser la primera vegada que vaig veure la Janice. Jo m’estava dreta al costat de la llitera de l’Elf a Urgències. Aquella seva motxilla tan gastada penjava del pal del sèrum al seu costat. Jo anava passant la mà amunt i avall per la barana d’acer inoxidable que la protegia i plorava. L’Elf em va agafar la mà, sense força, com un moribund, i em va mirar profundament als ulls.
Yoli, va dir, t’odio.
Em vaig inclinar per fer-li un petó, bo i murmurant que ja ho sabia, que ja n’era conscient. Jo també t’odio, li vaig dir.
Va ser la primera vegada que vam articular d’una manera o altra el problema més gran que teníem. Ella es volia morir, jo volia que visqués i érem dues enemigues que s’estimaven. Ens vam fer una tendra abraçada, incòmodes, perquè ella era en un llit subjecta a una sèrie de coses.
La Janice —ja aleshores portava aquell ninot pelut penjat de la baga del cinturó— em va donar uns copets a l’espatlla i em va preguntar si podíem parlar un minut. Vaig dir a l’Elf que tornava de seguida i me’n vaig anar amb la Janice a una saleta pintada de beix, on em va passar un paquet de mocadors, em va dir que havia fet bé d’avisar l’ambulància i que en realitat l’Elf no m’odiava. Aquest sentiment es pot vèncer, va dir. No l’hi sembla? Pensem en els components. L’odia perquè li ha salvat la vida. Ja ho sé, vaig dir, però gràcies. La Janice em va abraçar. Una abraçada forta, intensa, d’una persona forastera, és molt punyent. Em va deixar sola a la saleta beix. Em vaig estar rossegant les ungles i la pell que les envolta fins a fer-m’hi sang.
Me’n vaig tornar a veure l’Elf, que continuava a Urgències. Em va dir que acabava de sentir una frase genial, realment genial. Quina?, li vaig preguntar. Me la va dir literal: Em sorprèn la poca intel·ligència d’aquesta senyora Von R. Qui ho ha dit, això?, li vaig preguntar. Va assenyalar un metge que anotava alguna cosa en un taulell circular enmig de tots aquells moribunds. Anava vestit com un nen de deu anys, amb pantalons curts dels que duen els que van en monopatí i una samarreta que li anava gran, com si acabés de sortir d’una prova per treballar a la sèrie Degrassi High. A qui coi ho deia?, li vaig preguntar. A aquella infermera, va respondre l’Elf. Em considera estúpida perquè no agraeixo que m’hagin salvat la vida. Quin torracollons, vaig respondre, ha vingut a parlar amb tu? Sí, es podria dir que sí, va respondre ella, encara que més aviat ha estat un interrogatori. Escolta, Yolandi, que ja saps com són.
Equiparen la intel·ligència amb el desig de viure?
Sí, va dir, o amb la dignitat.
Aquest cop, el mètode no havia estat deixar-se morir de gana, sinó les pastilles. L’Elf havia deixat una nota, un full arrencat d’un bloc d’aquests grocs, pautats, com els que en una altra època havia fet servir per dibuixar aquella firma excepcional, TR; expressava l’esperança que Déu la pogués rebre, sense temps de deixar-hi marca i adjuntava a la carta una llista amb els noms de totes les persones a qui estimava. La meva mare em va llegir aquells noms per telèfon. Em va dir que l’Elf els havia escrit amb un retolador verd. Hi érem tots, a la llista. Enteneu-ho, sisplau, també hi havia posat. Deixeu que me’n vagi. Us estimo a tots. La meva mare em va dir que en aquella pàgina també hi havia una cita, que ella no havia sabut desxifrar. Algú anomenat David Hume?, va dir. Però ho va pronunciar «Um», que, ben mirat, era igual. Un moment, vaig pensar, de manera que l’Elf creu en Déu? D’on va treure les pastilles?, vaig preguntar a la meva mare.
No ho sap ningú, va dir ella. Potser va trucar al 911, al departament de medicaments. Qui sap!
La mare l’havia trobat inconscient al seu llit, a casa i, amb el temps que va trigar a arribar a l’hospital, jo ja havia volat des de Toronto i era al seu costat quan va obrir els ulls. Va somriure amb lentitud, un gran somriure, com el d’una criatura que acaba d’entendre l’estructura d’una broma per primer cop a la vida. Ets aquí, va dir, i va afegir que havíem de deixar de trobar-nos d’aquella manera. Em va presentar, amb la màxima formalitat, com si fóssim en un sopar d’un consolat, les infermeres d’Urgències i la dona que havien llogat perquè no es mogués del seu costat ni es perdés cap gest de l’Elf.
Ella, va dir, apuntant la barbeta cap a mi perquè tenia les mans lligades amb unes cintes de cotó, és la meva germana petita, la Yoyo.
Yolandi, li vaig dir. Hola. Vaig encaixar amb la dona.
Em va dir que la gran semblava jo. Això em passava sempre perquè l’Elf, curiosament, s’havia escapat dels efectes de l’erosió de la vida. Aleshores, l’Elf em va explicar que ella i aquella dona que la vigilava estaven parlant sobre Tomàs d’Aquino. Eh que sí?, va dir la meva germana, dirigint un somriure a la seva acompanyant, que em va dedicar una ganyota inquietant mentre encongia les espatlles. No li pagaven pas per parlar de sants amb pacients que havien intentat suïcidar-se. Per què Tomàs d’Aquino?, vaig preguntar mentre m’asseia a la cadira del costat d’aquella dona. L’Elf va fer un esforç per establir contacte visual amb ella, la vigilant, que seia a l’altra cadira. Encara té molta medicació al cos, va dir la dona.
Tot i així encara no n’hi ha hagut prou, va saltar l’Elf. Vaig començar a protestar. Era broma, Busqui, va respondre. Ostres.
Quan l’Elf es va quedar adormida, me’n vaig anar a la sala d’espera a buscar la mare. Era al costat d’un home que tenia un ull de vellut i llegia una novel·la policíaca. Li vaig dir que l’Elf havia estat parlant de Tomàs d’Aquino.
Sí, va respondre la mare, amb mi també