Les tristes recances. Miriam Toews
una colla més.
I què?, dic jo. Tots plegats ho entendran, i si no, és igual. No és pas culpa teva. Recordes què deia la mare? «A fer punyetes la culpa.» Te'n recordes?
Em pregunta d’on ve aquest soroll tan horrible i li dic que em sembla que és de plats que cauen al ciment del passadís, però ella em pregunta si estan immobilitzant algú allà fora i li dic que no, que ni pensar-hi, i ella m’explica que sí que passa, de vegades, que ella ho ha vist, i té molta por, que a veure si no he sentit a parlar mai de Bedlam, i que ella no vol deixar ningú a l’estacada. Em diu que li sap molt de greu i jo li contesto que ningú no està enfadat, que tots volem que estigui bé, que visqui. Em pregunta per en Will i la Nora, els meus fills, li dic que estan bé, molt bé, i ella es tapa la cara amb les mans. Li explico que ens podem riure de la vida juntes, al cap i a la fi és una farsa, hi estem d’acord o no? Sí que hi estem! Però no hem pas de morir. Serem soldats totes dues juntes. Serem germanes siameses. Sempre, fins i tot vivint en ciutats diferents. Busco les paraules amb desesperació.
Entra a l’habitació un capellà i pregunta a l’Elfrieda si és l’Elfrieda Von Riesen i l’Elf li diu que no. El capellà se la mira sorprès i després em diu a mi que hauria jurat que l’Elf era l’Elfrieda Von Riesen, la pianista.
No, li dic. S’ha equivocat. El capellà es disculpa d’haver-nos molestat i se’n va.
A qui se li acut?, dic.
Acudir, què?, respon ella.
De preguntar a una persona en un hospital si és qui ell creu que és. No haurien de ser més discrets els capellans?
No ho sé, diu l’Elf. És normal.
Jo crec que no, responc. És molt poc professional.
Sempre et molesta el que no és professional. No pares de dir, oh!, això és molt poc professional, com si hi hagués alguna definició de professional que impliqués un imperatiu moral de comportament. Jo ni sé què és ser professional.
Saps perfectament què vull dir, replico.
Plega de mentir sobre el que és la vida, fa ella.
Sí, Elf, plegaré de mentir-te si tu plegues d’intentar matar-te.
Aleshores, l’Elf em diu que té un piano de vidre a dins seu. Està esgarrifada que es pugui trencar. No pot deixar que es trenqui. Diu que el té entaforat a la part inferior dreta de l’estómac, que de vegades nota els cantells que empenyen cap a la seva pell, que té por que es desplaci i acabi sagnant fins a morir. Però més que res la terroritza que se li trenqui a dins. Li pregunto quin tipus de piano és i em diu que és un antic Heintzman vertical que havia estat un piano mecànic però que li havien tret el mecanisme i s’havia tornat tot de vidre, fins les tecles. Tot. Quan sent les ampolles que cauen a la part del darrere del camió de les escombraries, o bé una campaneta de vent o fins i tot algun tipus d’ocell que canta, ella es pensa a l’acte que és el piano que es trenca.
Aquest matí, una criatura reia, una nena que havia vingut a veure el seu pare, però jo no he copsat que fos una rialla, ho he pres pel so del vidre que s’esmicola i m’he agafat fort l’estómac pensant no, sisplau, no, ja està!
Assenteixo amb un somriure i li dic que jo també tindria molta por que es trenqués si tingués un piano de vidre a dintre meu.
O sigui que ho entens?, em pregunta.
Sí, li dic. De debò que ho entenc. És que, què passaria si es trenqués?
Gràcies, Yoli.
Ei, tens gana?, li pregunto. Vols alguna cosa?
Somriu, no, res.
3
L’Elfrieda està tan prima i té la cara tan pàl·lida que quan obre els ulls és com una mena d’assalt per sorpresa, com un d’aquells atacs aeris que converteix la nit en dia. Li pregunto si recorda el dia que totes dues vam interpretar una versió lentíssima i corprenedora de Wild Horses per a un grup de vellets mennonites que estaven en una residència. La mare ens havia demanat que participéssim en la celebració del setanta-cinquè aniversari de casament de la parella més gran que vivia allí i a nosaltres ens havia semblat que aquella cançó era superxula i molt apropiada per a l’ocasió. L’Elf la tocava al piano, jo em vaig asseure al seu costat i vam començar a cantar amb tota l’ànima davant d’un públic embadalit, col·locat al voltant nostre, amb cadires de rodes o bé drets, ben recolzats amb els bastons i els caminadors.
Vaig pensar que aquell record la faria riure, però em va dir que me n’anés. Es va adonar abans que jo que estava allargassant l’anècdota perquè representava una altra cosa i molt més que no pas la suma de les seves parts. Yoli, va dir, ja sé per on vas.
Prometo que no li tornaré a parlar del passat si això li fa mal. No li parlaré de res si és que no ho vol, mentre em deixi estar al seu costat.
Ves-te’n, sisplau, diu.
Li dic que li puc llegir com feia ella amb mi quan jo estava malalta. Em llegia Shelley i Blake, els seus amants poetes, com en deia ella, imitant-los les veus, masculines i britàniques, escurant-se la gola... Stanzas Written in Dejections, near Naples. «El sol és càlid, el cel és clar, les onades dansen ràpides i lluents.» I si canto? I si ballo? Com una onada. També podria xiular. I puc fer imitacions. Aguantar-me amb el cap. Li podia llegir L’ésser i el temps de Heidegger. En alemany. El que sigui! Com era aquella paraula?
Dasein, murmura l’Elf. Mig somriu. Ésser aquí.
Ah, això! Sisplau! M’assec i em torno a aixecar. Va, li dic. T’agraden els llibres amb «ésser» al títol, sí, no? Sisplau. Em torno a asseure al seu costat i li acosto el cap a l’estómac. Com era aquella frase que tenies a la paret?, li pregunto.
Quina frase?, diu.
A la paret de la teva habitació, quan érem petites.
La lluita és clau per a la pau?
No, no... aquella altra, sobre el temps. Alguna cosa sobre l’horitzó de l’ésser.
Ves amb compte, diu ella.
El piano?
Sí. Em posa suaument les mans al cap i les hi deixa com si reposessin damunt d’una panxa embarassada. Noto la calor que transmeten. Sento que li ronca la panxa. M’arriba l’olor del detergent Ivory Snow amb què s’ha rentat la samarreta que porta a l’inrevés. M’acaricia les temples i m’aparta del seu cos. Diu que no se’n recorda, de la frase. Diu que el temps és una força i que hem de permetre que faci la seva feina, que li hem de respectar el poder. Em plantejo de dir-li que ella falta al respecte a aquest poder intentant esquivar-lo, però llavors m’adono que potser ja s’hi ha fixat i que la reflexió se la dedica a ella mateixa, tant com a mi. No hi ha res per afegir. Sento que murmura una altra disculpa i em poso a taral·lejar una cançó dels Beatles sobre l’amor i el que ens cal.
Recordes la Caitlin Thomas?, li dic.
L’Elf no respon.
I recordes la manera en què va entrar desenfrenada i borratxa a l’habitació de l’hospital de Dylan al St. Vincent de Nova York, on ell agonitzava d’una intoxicació alcohòlica, i es va llançar al damunt d’aquell cos turmentat suplicant-li que no se n’anés, esperonant-lo a lluitar, a ser un home, a estimar-la, a parlar, a alçar-se, a abandonar d’una vegada això de morir, per l’amor de Déu. A la meva germana li agrada que la compari amb Dylan Thomas, però es disculpa i em torna a demanar que me’n vagi, que necessita pensar. Li dic que d’acord, que me n’aniré, però que tornaré demà. M’explica que troba curiós que cada segon, cada minut, cada dia, mes, any, pugui comptabilitzar-se i anomenar-se, quan el temps, o la vida, és impossible de copsar, és tan intangible i llisquent. Això la mou a compadir els qui han inventat el concepte de «dir l'hora». Quin optimisme, exclama. Quina cosa tan preciosament fútil. Perfectament humana.
Però Elf, li dic justament el fet que no t’interessin els sistemes que ajuden a