Família. Natalia Ginzburg
com a intèrpret en una agència de turisme, després netejant en una pensió per a cecs. Havia tingut la seva filla Angelica amb un estudiant jueu de lingüística que havia conegut a una festa, alt i prim i pèl-roig. No n’estava enamorada, però volia tenir un nen. Ell es deia Joachim Halevy. L’havia portat a Bristol a conèixer la seva tia, una tranquil·la i canosa professora de dibuix en una escola bressol, però no va arribar a saber mai que havia sigut pare, ja que havia acabat, poc temps després d’haver-se conegut, en una clínica de malalties nervioses. La tia havia anat de Bristol a Londres per veure l’Angelica a l’hospital on havia nascut, i de nou havia viatjat des de Bristol quan la Ivana se’n tornava cap a Itàlia amb l’Angelica, les havia acompanyat al tren i havia regalat a l’Angelica, que aleshores tenia quatre mesos, un medalló amb un retrat d’en Joachim de petit. La tia escrivia, de tant en tant, a la Ivana, i cada any li enviava a l’Angelica, per Nadal, flors de paper per retallar. Les notícies sobre en Joachim eren dolentes. Després de tornar a Roma, la Ivana havia llogat un apartament al carrer Vantaggio. L’ajudaven el pare i la mare, tendres amb l’Angelica, durs amb ella. D’en Joachim, la Ivana en tenia un record confús i angoixós. De vegades trobava en ella els seus trets, la primesa, els pantalons de pana, la manera de caminar encorbada. El medalló, que alguna vegada, rarament, mirava, contenia el rostre d’un lactant rosat sobre un fons blau cel. Ell la picava. La seva relació només havia durat unes setmanes, però al final ella s’havia tancat amb clau a l’habitació de la seva pensió, fins que uns amics en comú li van dir que l’havien portat a una clínica. Encara ara, a la nit, ella es despertava de vegades presa del pànic. Ell podia escapar-se d’aquella clínica, anar-la a buscar a Roma, instal·lar-se amb ella i la nena al carrer Vantaggio. Malgrat tot, sabia que les seves pors eres insensates, perquè en Joachim, pel que la seva tia li escrivia, ja no tenia voluntat, ni memòria, ni veu, era un drap inert llançat al carrer. Havia tornat a veure en Carmine una nit, a casa d’uns amics en comú. Ell li havia fet un petó a la galta. Feia deu anys que no es veien. Ell havia passat uns anys als Estats Units, amb beques d’estudi; després havia tornat, i s’havia casat. Aquella nit, allà amb ell, hi havia la Ninetta, la seva dona, una noia alta, fràgil, envoltada en un xal negre. Tenia una manera de moure’s lànguida i fredolica, s’asseia a terra sobre els coixins tot jugant amb els seus collars llargs o amb els serrells del seu xal, i semblava invocar protecció amb els seus grans ulls confiats i clars. Oferia el seu somriure com una pedra preciosa. En Carmine va dir que havien de marxar, la Ninetta havia de donar el pit a en Dodò. Era, ell li havia dit, una nodrissa meravellosa. Però li va dir a la Ivana que tenien temps d’acompanyar-la a casa. Van acompanyar-la a casa a peu, perquè el carrer Vantaggio era molt a prop. Ells vivien a l’altra punta, al carrer Barnaba Oriani. Durant tot el trajecte, ell no va fer sinó parlar del seu fill, en Dodò, i la Ivana s’avorria; és avorrit sentir parlar de nens acabats de néixer quan no se’n tenen; ella tenia l’Angelica, però ja era gran i anava a l’escola. La Ninetta estava callada, envoltada amb el seu abric de pell, amb el xal enrotllat al voltant del cap, i oferia el seu somriure. Ella va pensar que quan tenien la seva filla, la Carmela, ell no se’n preocupava gaire, pràcticament no la mirava. Es va afanyar a preparar-li el bressol quan estava a punt de néixer, i el bressol era maco, un cistell revestit d’una tela amb floretes vermelles. Però després no s’havia interessat gens en la nena. Ell era, potser, massa jove. La Ivana els va convidar a pujar un moment a casa seva, però ells van dir que havien de tornar a casa, perquè havien de donar el pit a en Dodò i perquè tenien convidats, aquells dies, els pares d’ell, que havien vingut des de Vinchiaturo per celebrar que al nen li havia sortit la primera dent. L’endemà, ell li va trucar per telèfon. Es va disculpar per no haver-li preguntat, la nit abans, res sobre ella, només havia parlat d’ell, i de fet tenia moltes ganes de saber si estava bé, si treballava, si estava contenta. Li havien dit que tenia una filla. Això l’havia alegrat molt. Va preguntar-li si podia anar-la a veure. Hi va anar tot sol. A la Ninetta, li va dir, li havia caigut molt bé, i li havia fet moltes preguntes sobre ella, la nit abans, mentre tornaven a casa, i volia que algun dia anés a dinar amb ells, que veiés casa seva, i el nen. Ara a la Ninetta li feia una mica de mal el coll, però aviat, ben aviat, organitzarien aquell dinar. Potser era oportú, va dir ell, esperar fins que marxessin els seus convidats, és a dir, els seus pares. Va preguntar-li si se’n recordava, d’ells. Ella se’n recordava. Estaven encantats amb el nen, els seus pares, va dir ell, i es passaven hores i hores mirant-lo mentre dormia al llit, i comentaven amb admiració els seus ulls, les mans, els peus. El nen tenia un llit i no un bressol, va preguntar ella. No, un llit amb barana, de fusta envernissada de color vermell, que es podia desmuntar i es convertia en una tanca. Dormia allà des que havia nascut. Els bressols ja no s’estilaven. Els seus pares també estaven encantats amb la casa, i amb la Ninetta, que amb ells era, va explicar ell, deliciosa. Ella va adonar-se d’aquell adjectiu, deliciosa; era una paraula que no li pertanyia, que temps enrere no hauria fet servir mai. La seva mare, va dir ell, li havia ensenyat a la Ninetta una pila de coses: la pasta feta a casa, les albergínies en oli.* La Ivana pensava que s’havia tornat avorrit. Les albergínies en oli i la relació tendra entre la Ninetta i la mare d’ell no li importaven gens ni mica. Al cap d’uns dies li va dir, per telèfon, que trobava que s’havia tornat avorrit. Va dir: «M’importen un rave les albergínies en oli». Després li va dir que no entenia per què li deien Dodò al nen, trobava odiós cridar els nens amb diminutius i sobrenoms, Dodò, Fufú, Pupú, quin costum irritant, melindrós, odiós. Ell es va ofendre, i va dir-li que ella no s’havia tornat avorrida perquè avorridíssima, llunàtica i capritxosa ho havia estat sempre. Però, tot seguit, ell va anar a casa seva. Va portar un pollastre rostit que havia comprat en una rostisseria al carrer Babuino. L’Angelica ja se n’havia anat al llit, però la van fer aixecar-se, i va menjar aquell pollastre amb ells, a la taula de la cuina, vestida amb la camisa de dormir de franel·la rosa. En realitat, l’Angelica i la Ivana ja havien sopat, però normalment només sopaven cafè amb llet i pa amb mantega. Ell va adquirir el costum d’anar-hi força sovint. La Ivana treballava en les seves traduccions, ell de vegades li buscava paraules al diccionari, i mentrestant jugava a escacs amb l’Angelica, o llegia el diari al sofà. Cap a la mitjanit, trucava per telèfon a la Ninetta, i li deia que tornaria a casa al cap de poca estona. La Ninetta li donava records per a la Ivana i l’Angelica. Però ell encara es quedava una estona allà estirat al sofà, llegint, fumant, mirant per la finestra els arbres del carrer, el pont, el riu, les teulades il·luminades per la lluna. Quan estaven sols, normalment parlaven de la seva vida actual, de la Ninetta, de l’Angelica, d’en Dodò. Gairebé mai no parlaven de quan vivien junts. A tots dos els semblava una època estranya i remota, en la qual, qui sap per què, havien cultivat la idea absurda d’estar junts, encara que fossin tan diferents, encara que tinguessin una naturalesa tan diversa i irreconciliable. De vegades recordaven amb afecte el gat Fidèl. De la seva filla que s’havia mort no en parlaven mai.
Finalment va tenir lloc l’àpat al carrer Barnaba Oriani, un sopar, però havia passat molt de temps des que la Ivana i en Carmine s’havien retrobat, aquella nit, a casa d’aquells amics, i ara en Dodò ja tenia gairebé tres anys. La Ninetta i la Ivana no es veien pràcticament mai; la Ninetta havia anat una o dues vegades a la casa del carrer Vantaggio; en Carmine, la Ninetta i la Ivana havien sortit junts a la nit una o dues vegades. Un dia, la Ninetta va trucar per telèfon a la Ivana per demanar-li que anés a casa seva, perquè estava sola amb en Dodò, que es trobava molt malament, tenia quaranta de febre, i ella no localitzava en Carmine i no sabia on era, no trobava la seva mare, no trobava el pediatre, no trobava tampoc una amiga molt estimada, la Ciaccia Oppi, qui ho sabia tot sobre els nens. Se sentia, va dir, profundament angoixada. La Ivana va agafar un taxi i va anar al carrer Barnaba Oriani, on no havia estat mai, però, mentrestant, havia arribat el pediatre, i també hi havia anat l’amiga, la Ciaccia Oppi, i a la Ninetta li havia passat del tot l’angoixa, ja que el pediatre li havia dit que es tractava d’un simple refredat. Com que plovia a bots i barrals, i no es trobaven taxis, la Ciaccia Oppi va acompanyar amb el seu cotxe la Ivana, i el cotxe es va quedar atrapat en un embús més de tres quarts d’hora, així que la Ivana va haver de conversar amb aquella Ciaccia Oppi, que li semblava una autèntica estúpida, i va arribar un moment en què no tenien res a dir-se, atrapades en aquell cotxe sota una pluja torrencial; després el cotxe no es va moure més per la pluja i la Ivana i la Ciaccia Oppi van haver d’empènyer-lo durant una estona. Al vespre van trucar-li la Ninetta