Família. Natalia Ginzburg
simpatia. La Ivana va dir que la trobava una persona amable, però que era una estúpida. La Ninetta va dir que la Ciaccia Oppi feia la impressió de ser ximple, però que no ho era, tenia una gran cultura, llegia moltíssim i sabia un munt de coses. Així que en aquell sopar hi van ser la Ciaccia Oppi i el seu marit, especialista en malalties del metabolisme, una parella d’arquitectes, que estaven casats, i una germana petita de la Ninetta, a la qual havien convidat perquè entretingués l’Angelica, qui, a última hora, havia dit que volia quedar-se a casa. A la Ivana no li agradava gens ni mica la casa del carrer Barnaba Orianai, i ho va dir, ja que feia un temps que havia decidit que no volia tornar a dir la més petita mentida. Hi havia cortines vermelles al menjador, perquè la Ninetta i en Carmine adoraven aquell color. Vermell era també el sofà i vermelles les catifes, vermelles les estovalles i vermella la jaqueta del majordom que els servia el sopar. La Ivana va dir que tenia la sensació de trobar-se a l’última escena de la pel·lícula Rosemary’s Baby, quan no quedava res que no fos del color de la sang. Al costat del sofà hi havia un llum amb la pantalla blanca peluda que semblava, va dir la Ivana, un cuc de seda. Al costat de la taula hi havia un llum amb la pantalla blanca opaca que semblava, va dir la Ivana, un preservatiu. Cap de les dues comparacions va ser apreciada, ningú no va somriure, només hi havia el somriure de la Ninetta, immòbil i radiant. Tan bon punt va acabar el sopar, la germana petita va marxar, i amb ella el majordom, que treballava per la mare, que vivia al pis de sota, i quan van marxar, en Carmine va dir que esperava que no haguessin sentit la paraula preservatiu i que no s’esmentés al pis de sota. Eren, al pis de sota, molt cautelosos amb les paraules que es podien emprar. Era molt cautelosa, l’Evelina. Quan els prestava el majordom, els donava mil recomanacions: que no el cansessin, que no el viciessin, que no li donessin ni massa ni massa poc menjar, que no pronunciessin en presència seva ni paraules escandaloses ni observacions extravagants. Les observacions extravagants eren, segons ella, nefastes a l’orella dels majordoms, perquè els desorientaven i els induïen a riure per les butxaques a la cuina. Evelina. Deixa ja de dir Evelina, va dir la Ninetta, tens una manera de pronunciar el nom de la meva mare molt burlesc i no m’agrada gens. El somriure seguia sent radiant i immòbil, però la veu era mordaç. Finalment va esclatar una discussió entre la Ivana i els dos arquitectes, de tema polític, i la Ivana va dir que eren dos reaccionaris. El marit de la Ciaccia Oppi va donar la raó a la Ivana, i això, atès que ella el considerava un autèntic imbècil, la va irritar. També la Ninetta va donar-li la raó, i això també la va irritar. De cop i volta, es va aliar amb els arquitectes. Al final d’aquella nit, en Carmine estava molt cansat, i tots li resultaven antipàtics, els dos arquitectes, els dos Oppi, la Ninetta i la Ivana, la Ivana perquè contestava a la Ninetta amb un to molt contundent tan bon punt ella s’arriscava a dir alguna cosa, i la Ninetta perquè arrufava les celles i fingia escoltar intensament mentre pensava, ell n’estava convençut, únicament en coses mínimes i ínfimes, què fer-ne del risotto que havia sobrat, i si es podia salvar el pastís de carbassó, que no havia quedat bé i que ningú havia menjat gaire, potser tornar-lo a fer i servir-lo l’endemà a uns cosins seus que havien de venir a visitar-los i que no eren gaire exigents. Al rebedor, tots a punt per marxar, els arquitectes i la Ivana encara discutien, parlaven fort, amb el risc de despertar en Dodò. Quan finalment se’n van anar, encara se sentia la veu alta de la Ivana ressonar al final del carrer, i la Ninetta va dir «Déu meu, quina veu», mentre seia sota el cuc de seda per escriure a la seva agenda què havien menjat per sopar i qui eren els convidats, com feia sempre, per tal de no servir dues vegades a les mateixes persones el mateix plat. Però quan va escriure «pastís de carbassó», la va envair una gran malenconia, i va demanar a en Carmine que s’emportés aquelles sobres horroroses del davant dels seus ulls, i mentre ell desparava taula, va tancar l’agenda i la va llançar a la catifa. Al mirall que hi havia al davant del sofà va contemplar el seu rostre, que observava cada vegada amb més interès, es va tocar les galtes i els llavis, es va despentinar el suau serrell negre. Després van començar a discutir, ella i en Carmine, sense un motiu concret, perquè s’havia acabat l’aigua mineral, perquè els radiadors només estaven tebis, perquè en Dodò s’havia despertat i volia el mico de tela amb el qual acostumava a dormir i que no va ser fàcil de trobar. Finalment, ella es va ficar al llit en un mar de llàgrimes, i va dir a en Carmine que en tota la vetllada ell havia estat odiós amb ella, mirant-la sempre com si ella ja no fos la seva dona, sinó una estranya més aviat ximple, i odiosos eren els arquitectes, la Ciaccia Oppi segur que s’havia mort de l’avorriment, tot era avorrit i odiós. De la Ivana no en va dir ni una paraula. A la seva agenda havia escrit que no volia tornar a convidar a sopar aquella Ivana perquè la tractava com si fos una pobra ximple. Tenia fred, i es va encongir sota el cobrellit sanglotant amb força. En Carmine es va inclinar per consolar, al coixí, aquell serrell negre.
L’endemà, la Ninetta va dir a en Carmine que la Ivana, com tothom sabia, tenia molts homes, i els canviava contínuament. Per exemple, tenia en Matteo Tramonti, un noi de vint anys, guitarrista. La Ciaccia Oppi tenia uns amics que anaven sovint a un petit teatre que hi havia a la zona de la plaça Flaminio, on en Matteo Tramonti tocava i cantava. I un altre home de la Ivana era Amos Elia, un metge. Vivia en un poble a prop de Todi, que es deia Fontechiusa, i la Ivana anava sovint a veure’l, però de vegades li tocava esperar hores i hores en un bar de la plaça a Todi, perquè tenia molts pacients, moltes coses per fer, i a més, ella li resultava força indiferent. Això també li havia explicat la Ciaccia Oppi, que tenia una cosina a Todi. En Carmine va dir que la Ivana, efectivament, tenia amb aquell metge que es deia Amos Elia una relació des de feia alguns anys, i que no la feia feliç perquè ell, de fet, es mostrava indiferent amb ella per una mena d’amargura congènita o per un escàs interès per la vida. La Ninetta va dir que la Ivana tenia un nas lleig i allargat, la pell apagada i es vestia de manera espantosa. En Carmine va dir que això potser era cert. La Ivana no tenia altres homes, va dir, i aquell Amos Elia era l’únic. Ella no el veia gaire sovint, perquè ell de vegades no volia veure-la, ja que tenia crisis fortes de malenconia que duraven mesos. Pel que fa a en Matteo Tramonti, ella de vegades l’acollia a casa, perquè aquest Matteo Tramonti tenia una relació turmentosa i complicada amb la seva mare, una advocada alta, grassa i coixa, amb els cabells blancs, que tenia una veu gutural i profunda i deia la ve baixa en lloc de la erra. En Matteo Tramonti era homosexual. Era jove, baix, robust, amb la barba curta, esclarissada i lleugera. Ell també tenia una veu gutural i deia la ve baixa en lloc de la erra, com la mare. Ell vivia a casa de la seva mare, en un apartament a la plaça Adriana, o bé en una comuna al carrer Boschetto, i quan estava fart de la mare i de la comuna, se n’anava a casa de la Ivana. Dormia en un traster al fons del passadís, en un catre, i el sentien caminar per tota la casa. L’Angelica li deia «maleït estúpid» perquè aquella manera de caminar nerviosa la molestava mentre dormia, i ell responia «maleït escuvçó», i al matí deia a la Ivana: «La teva filla és un escuvçó i m’injuvia sempve». Mentre prenia cafè amb llet amb l’Angelica a la cuina, ell la renyava perquè, quan li apartava els cabells del coll, veia que el tenia una mica brut. Deia: «Quan una noia és bvuta, se la descavta de seguida». L’Angelica li contestava que, atès que era un marieta, no entenia res de noies. A més a més, ell tampoc es rentava. Llavors ell explicava que, per la seva naturalesa, era extremament net, que el seu cos, per naturalesa, no desprenia ni suor ni olor. Mentrestant, la seva mare, l’advocada grassa, telefonava per preguntar «de quin humov havien trobat el noi» i la Ivana, encara vestida amb la camisa de nit, arrupida a la butaca, escoltava aquella veu lenta i gutural, pel fil telefònic, repassar episodis remots de la infància i l’adolescència del seu fill. Normalment, la Ivana no tenia gaire paciència amb la gent, però sí que en tenia molta amb aquella senyora Tramonti, qui sap per què. Però potser tenia tanta paciència amb ella perquè en Matteo Tramonti li havia presentat l’Amos Elia, i això, als seus ulls, envoltava d’una aura especial el noi i fins i tot l’advocada grassa. La Ninetta va arronsar les espatlles i va dir que estava farta de totes aquelles històries de postes de sol i albes, i va dir que el món de la Ivana no li despertava cap curiositat.
De l’Amos Elia, en Carmine en coneixia un jersei i una bufanda, que estaven en un banc del carrer Vantaggio, el jersei de llana grisa trenat, la bufanda de licra de color lila pàl·lid. El jersei i la bufanda els havia prestat ell a la Ivana l’última vegada que ella havia estat a casa seva, a Fontechiusa, un dia que el vent bufava molt i que a ell li va semblar que anava poc abrigada.