Els pobles oblidats. Joan Pinyol
tocinos l’any. Fèiem bull de llengua i d’ou, botifarres, xoriços, girella i una mena de foie-gras que era boníssim. I tot amb tripa bona i no com ara que tot és plàstic!”. Abans que ens ho digui, ja hem endevinat que al Ricard, de petit, li agradava força la matança del porc. “De petit m’agradava molt quan a casa matàvem tocinos. Li clavaven un ganxo i després l’obrien per la panxa. Eren bèsties que pesaven més de 150 quilos. Eren unes bèsties de collons!”. Les explicacions del Ricard són tan al detall que l’habitació es va transformant com per art de màgia en un escorxador on, fins i tot, es pot començar a sentir la flaire del confitat a dins de les tupines de l’oli. “Compraven porcellets i estaven un any criant-los. Els fotien a la cort i apa! Els llençaven tot el que sobrava: peles de patates, remolatxa, naps... I tot s’ho menjaven aquelles bèsties! Mentre els homes li clavaven el ganxo, els nens aguantàvem la cua... Però a vegades el tocino es remenava i llavors els nens anàvem com una baldufa... Ens fotíem unes hòsties com pans. Mentre els grans feien el mandongo, que és tal i com anomenàvem la matança del porc, sempre hi havia un moment o altre que algú deia: ‘Vinga, que farem el tastet!’. I a la nit, després de netejar tots el ganivets, les olles i els cubells i tot ja endreçat, els homes feien el vi cremat acompanyat de pomes o d’alguna figa i apa! A dir ruqueries d’aquestes. Xerrameca tot plegat per entretenir-nos una mica.”
Imagino la nostàlgia que deuria sentir la gent que va haver d’abandonar Àrreu. Cases immenses, totèmiques, fetes amb l’esforç de moltes generacions, i tot plegat perquè ara es vegin violentades per qualsevol desconegut que vulgui remenar per dins de les seves ànimes. En els ulls del Ricard no hi ha, però cap ombra de ressentiment. Sap que un dia o altre la carretera arribarà a Àrreu, tot i que no sap quan. “Massa interessos, vet-ho aquí”. Coneix per experiència els hiverns gelats, quan barrufava el vent de port i quan moltes vegades entrava per les finestres i ho deixava tot ben enfarinat. Quan els vells feien servir els escalfallits i les mares els posaven les polaines perquè la neu no els pugés per la cama. Recorda la Festa Major d’Agost, quan els veïns d’Isil i també els de Borén pujaven a ballar, i, també, quan anava amb tartana fins a Esterri i, si no hi havia sort, doncs s’engegava a peu: “Mitja hora de camí, tot plegat un passeig”. La gent de muntanya parla d’aquells anys amb una barreja d’enyor nostàlgic i de recança per tot allò de bo que es va anar perdent pel camí del no-retorn. Temps de dallar els camps, de regirar l’herba, de rasclar, de la sopa amb rosta, de donar menjar als animals, el matxo i la mula, els conills i les gallines, de fer vedellar les vaques, de menjar pa negre, de cremar teies, de quan el foc de la cuina et deixava cuit per davant, mentre l’esquena continuava estant com el gel, “d’escoltar per ràdio aquell Franco dels collons!”, i d’arribar al llit asclats de tant treballar.
I va arribar un dia que es va tancar la darrera casa d’Àrreu. “La darrera casa que es va tancar va ser casa Golet”. I tot, també els records, va quedar enrere. Potser algun dia tornarem, qui ho sap... Però de moment, sí, tanquem finestres, balcons i portes, i marxem. I els d’Àrreu van dir adéu a l’antiga serradora que hi havia a la sortida de les bordes, camí de l’ermita de la Mare de Déu de les Neus; als hiverns gelats, a les mules que portaven a vendre a Salàs i als contrabandistes, que s’emportaven la llana i que tornaven amb xocolata, arròs i tabac.
Ens acomiadem del Ricard sense ganes. Soc conscient que la conversa dona per moltes més hores, però tenim encara pendent la caminada que ens ha de dur a Àrreu i comença a fresquejar. “Ben segur que uns brètols ja m’hauran tornat a trencar el cadenat!”, ens diu a tall de comiat.
Sortim del poble de Borén fins arribar a la carretera i, després de travessar el pont romànic, ens endinsem a peu per un sender que fa pujada, costerut com n’hi ha pocs, camí natural dels qui un dia van habitar la població d’Àrreu. Caminant xino-xano, tot i que no s’hi estigui gaire avesat, el recorregut es pot fer en uns vint minuts. És clar que avui, millor que no es faci gaire de pressa perquè la vegetació i el paisatge és tan sublim que, a mesura que vas pujant, t’obliga a fer aturades per anar assaborint, com glopets d’aigua, la perfecció que només la natura ens sap oferir. I si teniu la bona pensada de fer aquesta excursió durant la tardor, encara podreu copsar millor els colors que ens ofereix aquest racó del Pirineu. Les vostres càmeres de fotografiar, els vostres mòbils, segur que no es podran resistir al magnífic contrast dels boscos de pi negre amb els tons rogencs i grogosos dels arbres caducifolis.
Quan enfilem la darrera pujada del camí de ferradura, les pedres de l’antic safareig del poble d’Àrreu ens donen la benvinguda. Una indicació ens assenyala el trencall que condueix el visitant fins a la Mare de Déu de les Neus, situada a 1250 metres. La font, en el carrer principal i únic del poble, no treu ni un petit rajolí d’aigua. Em distancio una mica del grup per esguardar amb calma la façana de les cases. Són realment immenses, majestuoses, sublims, cases per presumir-ne. Cases tanmateix espoliades fins a deixar-les sense res. “Un dia vaig enganxar un individu que s’emportava un armari!”. Avui però la casa Tomeló, on va néixer i créixer el Ricard Bringué, encara conserva el cadenat. Demà, però qui ho sap.
Marta Alòs
El miracle de la Bartra
La Bartra
L’Alt Camp
A la Bartra hi ha hagut un miracle. Gent que per damunt de tot estima la natura i aprecia la pau ha aixecat un poble en ruïnes. Com l’au Fènix,. No té ajuntament ni església, és clar, però tampoc no n’hi havia abans, i no els fa cap falta perquè la gent que ara viu allí no es regeix per poders fàctics com una alcaldia i un rector, sinó que va per altres viaranys ben diferents.
La Bartra està situat damunt d’un dels cingles imponents de les Muntanyes de Prades. A 725 metres, el poble està envoltat de barrancs, de cingles, de boscos de roures i alzines, de rieres, de fonts i d’un cel viu, net, amb postes de sol de calendari i nits estelades per somiar.
El Josep Albert Lleonart era dissenyador gràfic i vivia a Barcelona quan un dia va arribar a aquestes contrades. Era l’any 1981 i volia fugir de l’aglomeració i dels fums de la ciutat. En aquell temps la Bartra era un poble amb nou cases enrunades i cobertes d’esbarzers, sense comptar la casa dels escoltes, La Mulassa, que llavors estaven aixecant. Els nou habitatges pertanyien a tres propietaris, els últims n’havien marxat feia vint anys. No hi havia ni llum ni aigua corrent, però ni al Josep Albert ni als seus companys la feina no els espantava. De moment, van intentar posar ordre en algun espai del poble per poder-hi viure i, en un mes, ja tenien una habitació decent. La gent de l’entorn els considerava uns hippies, però ells tenien molt clar el que volien: treballar per pujar de nou el poble. I van començar per comprar les cases enrunades, que no era una empresa fàcil. En aquell temps també hi havia un artista de Tarragona que s’ho volia quedar per fer-hi una residència d’artistes, però el projecte no va prosperar mai i el Josep Albert va aconseguir el seu somni. Com diu ell, “ho hem fet tot sobre la marxa.”
Van començar llaurant amb mula i anant a peu al poble. Tots els materials eren reciclats: pedres d’altres cases, bastiments de portes i marcs de finestres velles o marcs de pas d’alguna església abandonada, troncs de pins que tallaven ells mateixos i que servien de bigues, arbres morts... Un dia van aconseguir fer rajar aigua de la primera aixeta que hi havia a la Bartra. El miracle es feia amb suors, però tirava endavant.
Ara el poble, a banda del refugi dels escoltes, s’ha convertit en un centre global anomenat “La Bartra: natura i consciència”, i hi té cabuda qualsevol activitat que s’adigui a l’esperit del Josep Albert i la seva companya Àngels: ioga, classes de cuina, teatre, música, dansa, però sobretot el tai-txi, ja que ell n’és professor.
Però la Bartra, temps ha, havia estat un poble on vivien cinc famílies repartides en nou cases. Pertanyia a Rojals i no tenien ni església ni cementiri ni escola, tot es feia a Rojals, que era a una hora de camí. Els nens hi anaven cada dia a peu per anar a l’escola. Dinaven a casa d’algun familiar que tenien a Rojals i al vespre tornaven. La Maria Vallverdú, que ara té 86 anys, ho recorda com si ho visqués: “Érem només tres nens que fèiem el camí. A l’hivern