Els pobles oblidats. Joan Pinyol
es pot trobar el que queda de Brunyoles, la Guardiola, la Barraca (els últims estadants en van marxar cap a l’any 1920), la Cadavall, ca l’Esquerp (habitat fins a finals dels seixanta) i cal Cisteller. En els arxius, a més, hem trobat referències a dues cases més antigues, de localització incerta: el Serrat (datada l’any 1229) i el mas Roura (datat l’any 1413).
Brunyoles tenia l’especial particularitat que la casa i l’era pertanyien al municipi veí de Serinyà. El viver, en canvi, era en el terme de Briolf. Els últims habitants van marxar-ne a mitjans anys quaranta. A l’altre costat del Ser, tocant a la vora dreta, hi ha el cingle del Calabós, que fa de límit entre Briolf i Serinyà. Per Brunyoles passava l’antic camí ral que venia de Serinyà i que anava cap a Briolf, el Collell, el Torn i Mieres.
En una raconada enlairada del bac de Boquià, hi ha la bauma d’en Parrot i en Guillot, dos bandolers que s’amagaven i s’aixoplugaven en aquesta bauma quan no estaven robant en els masos de Briolf i de tota la Vall de Campmajor. En un altre reclau d’aquest mateix bac, hi ha el cau dels Teixons, enmig d’un esperó rocós. Durant uns mesos de la Guerra Civil (1936-39), s’hi van amagar alguns veïns de Briolf i del rodal, com en Manel de can Pla, pare d’en Valentí. Al capdamunt del serrat de Boquià hi ha les fites dels Tres Termes que marquen el límit de Briolf amb Porqueres i Serinyà.
A les Estampas del Collell, mossèn Pius Masvidal, que signava els seus escrits com a Rector de Ventatjol, explica que, a mitjan segle XIX, a can Picamill va haver-hi una topada entre els bandolers que s’amagaven al bac de Boquià i alguns veïns d’aquests masos. L’Elisabet Saus va traduir-ho i va transcriure-ho fa uns anys en un article que va publicar a Golany, la revista local de Sant Miquel de Campmajor. Diuen que un dia, de matinada, un grup de veïns va dirigir-se a can Picamill i va trobar-hi els malfactors. Aprofitant que estaven dormint, els van prendre les armes. Eren tres homes: en Parrot, en Cadena i en Boquica. En veure’s descoberts, van saltar per la finestra, descalços, i van provar d’escapar. Però els veïns van atrapar-los a tocar el riu Ser, just a la gorga del Dimoni. Els van lligar i els van dur fins al santuari del Collell. En ser a l’oratori que hi ha a pocs passos del santuari, van dir als malfactors si es volien confessar i si tenien alguna cosa a dir. Un d’ells, en Cadena, va confessar-se. Un altre, en Parrot, va dir: “Només us demano que em mateu amb el meu trabuc, que ja dic jo que no fallarà”. D’en Boquica s’explica que va ser empresonat i ajusticiat poc després.
En Valentí Anglada explica també com era la vida quotidiana a can Pla a mitjans segle XX. El seu pare es deia Manel Anglada i era fill de Beget, la seva mare, Mercè Vergés, havia nascut a Sant Martí Sesserres. En Valentí va ser el fill gran. Després van anar arribant en Miquel, en Fermí, la Maria Rosa, en Jesús i la Lourdes. En aquells anys, per arribar a can Pla no hi havia la pista forestal que hi ha avui. S’havia de voltar per Roca i Loreto i travessar el riu Ser dues vegades: a l’alçada del castell de Roca i a sota la Cadavall, ja a prop de la casa. Cada any, quan el riu creixia massa, el mas quedava aïllat alguns dies. En Valentí recorda que un any va haver-hi una riuada tan grossa que l’aigua va arribar al forcat d’un noguer que hi ha al camp del costat mateix de la casa. Anaven a col·legi al Torn, sempre a peu. Passaven prop de can Jofre de Roca, per la Brugada, el clot Fosc i el mas Rampinya. Durant bona part de l’any, marxaven de casa de fosc i hi tornaven de fosc, però no els feia falta llum per veure-s’hi perquè se sabien el camí de memòria. El dissabte al dematí també tenien escola i el diumenge tornaven a anar al Torn, a missa i a doctrina. En època de pluges, quan el riu anava alt, no podien arribar fins a casa i s’havien de quedar a passar la nit a ca l’Esquerp, on els feien el sopar del vespre i l’esmorzar de l’endemà. A ca l’Esquerp, hi vivia el matrimoni format per en Pere Batlle, “al cel sigui”, la Flora Batchellí i els seus tres fills: en Josep Maria, la Montserrat i la Fina. Avui, la Flora i el seu fill viuen a Camprodon; les dues filles, cap a Olot.
Tot i tenir el Ser tan a la vora, el gran problema de can Pla era l’aigua. Per poder beure, havien d’anar lluny: fins a la Deu (o font de can Pla) o fins a la font dels Fruiters, que era on es deia que hi havia la millor aigua dels voltants. Per cuinar, aprofitaven l’aigua d’una bassa que hi havia a prop de la casa. Més endavant, van construir una cisterna.
Tot el dia estaven ocupats amb les feines del bestiar o treballant al camp i al bosc. Del seu record, en Valentí diu que tenien un ramat d’ovelles d’uns cinquanta caps i set o vuit vaques. El bestiar pasturava en els camps i feixes de can Pla. També tenien llogades les pastures de can Picamill i de Brunyoles, que ja eren deshabitats. I encara, pasturaven al bac de Boquià, fins al terme de la veïna propietat de ca n’Oliveres, de Campmajor. A l’hivern, les vaques estaven tancades a la cort, baixaven les ovelles a abeurar al riu i tornaven a tancar-les al corral per menjar. Venien els xais a Banyoles i els vedells al santuari del Collell. Durant una època van tenir un ramat de cabres. De la llet en feien formatges, però com que a l’amo del bosc no li agradava gaire perquè les cabres es menjaven els brots tendres, van decidir treure-les. Als camps, sembraven blat, blat de moro i userda. Duien el blat a moldre a Banyoles. Recollien l’herba dels marges i en feien palleres per donar-la al bestiar a l’hivern. A l’hort, feien patates i tota mena de verdures i hortalisses que consumien ells mateixos. Mica en mica, les feines es van anar mecanitzant, però, inicialment, tot es feia a mà o amb animals: segaven amb el volant, treballaven la terra amb la fanga, llauraven amb el parell de bous degudament junyits al jou i al brabant, una arada amb dues pales, dues relles i dues ganivetes. Batien amb les eugues, ajudant-se sempre amb els de ca l’Esquerp perquè a cada casa hi havia una euga.
Bona part del bosc de Briolf era d’en Cirera, de Mieres. S’hi treballava tot l’any, i sempre era net i ben cuidat, res a veure amb avui. A l’estiu, s’escorxava, s’estassava i s’aclaria; a l’hivern, es feia carbó. Hi havia colles de bosquetans i carboners per a cada feina. A l’època de fer el carbó es veien les piles fumejant a costat i costat del riu Ser. Els carboners es quedaven dia i nit prop de la pila vigilant que cremés bé, dormien a les barraques que es feien. Tant de l’escorxa com del carbó, en feien sarrions i els baixaven amb els set o vuit matxos d’en Cirera fins a les Tres Creus (a la carretera del Collell), on els esperava el camió de l’amo. L’escorxa anava per al tint, a les adoberies de Banyoles; el carbó, cap a Girona, Barcelona o a on fes falta. Els treballadors venien de Mieres i s’estaven a can Pla tota la setmana, fins dissabte a la tarda. Primer, dormien a la pallissa; més tard, en una cambra.
A cada mas es feien el pa, es matava el porc i en feien embotits per al consum de l’any. De l’hort en treien les verdures i hortalisses, i del galliner, pollastres i ous. I també tenien conills. El dimecres era mercat a Banyoles. La gent de can Pla hi anava sempre. Primer a peu, passant cap a Merlant, Rodeja i el Salt del Matxo. Més endavant, quan ja tenien carro, fins a Sant Miquel de Campmajor i, des d’allà, per la carretera, fins a Banyoles. Hi duien conills o el que els sobrava del mas, i en tornaven amb el que necessitaven. Per tallar-se els cabells o afaitar-se anaven al barber que hi havia al molí de Sant Miquel de Campmajor. Els dies de festa, feien la partida de cartes al Centre i, si s’esqueia, ballaven en els balls que s’organitzaven alguns diumenges a can Jan, de Juïnyà, o a cal Sec, del Torn, a la festa de Falgons o a la d’algun altre veïnat proper. Sempre hi havia qui s’estimava més anar a caçar o a pescar. Temps abans, a Briolf, s’havia fet la festa de Sant Esteve, que és el patró, i la del Roser. Cada any, el Dilluns de Cinquagesma, feien una romeria al santuari del Collell i el dia d’Any Nou, l’ancestral i popular aplec de Ninou. Durant l’hivern, mataven les hores a l’escon, asseguts al voltant de la llar de foc. Es passava el rosari, s’espellonava, s’explicaven i s’escoltaven atentament les històries i les dites dels padrins… El bestiar s’arraulia a les corts i corrals, acomodant-se als jaços de palla i evitant, gràcies a la seva escalfor, que els estadants tinguessin més fred del compte. A fora, sovint, bufava i xiulava un vent gèlid sota un cel ben ras i estrellat, se sentia el bram del riu crescut amb les pluges o queia alguna escadussera nevada silenciosa…
A sobre de ca l’Esquerp hi ha l’antiga església parroquial de Sant Esteve de Briolf, d’origen romànic. El bisbe Miró la cita amb el nom de Briulfo en el seu testament, que és de l’any 977. A Sant Esteve, hi ha encara una pica baptismal romànica i, en un dels altars laterals, força deteriorada, una pintura mural de finals del segle XIX,