Eugeni Oneguin. Aleksandr Puixkin
section>
TAULA
Pétri de vanité il avait encore plus de
cette espèce d’orgueil qui fait avouer avec
la même indifférence les bonnes comme
les mauvaises actions, suite d’un sentiment
de supériorité, peut-être imaginaire.
Tiré d’une lettre particulière 1
No vull distreure el públic vanitós,
estimo l’atenció benigna
d’una amistat: tant de bo fos,
la que et presento, una penyora digna
de la teva ànima agraciada,
plena d’un sacre ensonyament
de poesia clara i desvetllada,
simplicitat i elevació de ment.
Que sigui així, i, amb mà predisposada,
pren uns capítols divergents,
amb notes còmiques i tristes,
mig populars i mig idealistes,
fruit descurat dels meus divertiments,
d’insomnis, d’una vaga inspiració,
d’anys immadurs i ja pansits,
de freds advertiments de la raó
i de senyals del cor, adolorits.
1. «La plètora de vanitat el movia a aquella mena d’orgull que fa confessar amb la mateixa desgana les bones i les males accions, efecte d’un sentiment de superioritat potser imaginari.» Puixkin diu que treu aquesta citació d’una carta privada, però segurament s’ho va inventar.
PRIMER CAPÍTOL
S’afanya a viure i frisa per sentir...
PRÍNCEP VIÀZEMSKI2
1
«L’oncle és de normes tan perfectes
que ara, malalt de veritat,
se’ns ha guanyat tots els respectes:
millor no ho pot haver pensat.
Dóna un exemple de profit,
però, Déu meu, que és avorrit
estar-se nit i dia amb un malalt,
sense allunyar-se del capçal!
Que n’és, d’hipòcrita i mesquí,
distreure un infeliç que fina,
donar-li mentrestant la medicina,
tot trist, posar-li bé el coixí,
sospirar i dir-se, quan no ho sent ningú:
a veure si el diable se t’endú!»
2
Així rumia un jove poca-solta,
volant en cotxe de correus
entre la polseguera que l’envolta,
fet hereu únic pel voler de Zeus.
Amics de la Liudmila i d’en Ruslan!,3
deixeu que us mostri en un instant,
ara mateix, sense cautela,
el nostre heroi, l’heroi de la novel·la:
Oneguin, amb qui tinc bona amistat,
a vores del riu Neva neix,
allà on potser vas néixer tu mateix,
lector, o allà on has destacat.
Jo abans rondava per allí,
però em fa mal, el nord, a mi.
3
Servint l’Estat amb molt d’afany,
son pare s’endeutava més i més;
solia fer tres balls cada any;
s’entén que, en fi, s’arruïnés.
L’Eugeni queda a bon resguard:
primer el cuida Madame; més tard,
serà Monsieur qui en prendrà cura.
Si bé es feia estimar, la criatura,
era argent viu. Per treure-li neguits,
Monsieur l’Abbé, trist franceset,
en comptes de moralitzar el vailet,
en tot l’alliçonava entre acudits,
renyava les maleses sense aplom
i el duia al Parc d’Estiu 4 a fer-hi un tomb.
4
Quan joventut i rebel·lia
arriben a l’Eugeni, anys de somieig,
anys d’esperança i melangia,
a aquest Monsieur l’engeguen a passeig.
Ja en llibertat Oneguin roda:
es fa tallar els cabells d’última moda,
va igual que un dandy londinenc mudat
i entra per fi dins l’alta societat.
Se sap comunicar en llengua francesa
perfectament,