Eugeni Oneguin. Aleksandr Puixkin
ja li porten notes i correu.
¿Què són? ¿L’inviten? Sí, a la nit
el criden de tres llocs, es veu.
Primer una festa, una altra més tardana…
¿A on anirà, el meu tarambana?
¿Per on comença? Li és igual:
a tot arreu arriba puntual.
Es muda i surt, si dura el titubeig,
cofat amb un bolivarià,
i ja tenim l’Oneguin a rondar
a l’aire lliure, pel passeig,
fins que adverteix l’atent Breguet8
que arribarà a sopar justet.
16
Ja és fosc. Dins el trineu s’aclofa,
tothom s’aparta al crit «Feu pas, us dic!».
El gebre li ha argentat l’estofa
del coll de llúdria de l’abric.
Cap al Talon s’embala: que l’esperin,
segur que allí ja hi ha en Kaverin.9
Hi ha entrat, el suro salta en línia dreta,
raja el xampany, el del cometa.10
Té enfront un roast-beef ensagnat,
tòfones (luxe de la jovenesa,
la flor de la cuisine francesa)
amb pinya de color daurat,
formatge tendre de Limburg
i foie en conserva d’Estrasburg.
17
La set vol copes per posar en remull
la carn que crema, el greix; però el Breguet
repica enmig del batibull:
avui estrenen un ballet.
Legislador implacable del teatre
que xiula tant com idolatra
belles actrius a l’escenari,
dels bastidors un ciutadà honorari,
Oneguin vola a l’esdeveniment
per a xiular-hi l’heroïna,
Fedra o Cleòpatra, aplaudir Moïna11
o un entrechat, dins d’un ambient
d’esperit crític (l’únic fi
de tot plegat, però, és fer-se sentir).
18
País de màgia! En temps passats,
Fonvizin va brillar sovint,
còmic audaç i amic de llibertats;
també l’adaptador Kniajnín.
Ózerov va partir-s’hi el tribut noble
que són els plors i aplaudiments del poble
amb la Semiónova, l’actriu.
Allà Katenin va tornar-hi viu
el geni majestàtic de Corneille,
el murri Xakhovskoi va fer l’estrena
dels seus sainets, punyents de mena,
i Didelot va coronar-s’hi rei.12
Allà, entre bastidors entretingut,
van córrer els dies de ma joventut.
19
¿Què se n’ha fet, deesses, de vosaltres?
¿On heu anat? Oïu ma trista veu:
¿sou les d’abans?, ¿sou unes altres
que, rellevant-les, no les reemplaceu?
¿Escoltaré aquells cors un altre cop?
¿Ingràvida, em volarà a prop
una Terpsícore13 del país rus?
¿No trobaré, amb l’ull trist, difús,
cap rostre conegut sobre l’escena
repetitiva i, dirigits
al públic els binocles avorrits,
espia fred de l’emoció aliena,
hauré de badallar, callat,
i recordar aquell temps passat?
20
És ple, el teatre. Brillen llotges,
butaques i platea, tot hi bull,
al galliner piquen de mans, ferotges,
i fa remor el teló mentre es recull.
Brillant, etèria, el gest acorda
als arquets màgics de la corda,
prop seu un grup de nimfes s’aglutina,
és ella, Istómina, la ballarina.14
Tocant a terra amb un peu sol,
fa amb l’altre un cercle, punt per punt.
De sobte un salt, de sobte vola amunt,
com Èol bufaria un borrissol,
es descabdella, s’embolica
i amb un peuet veloç en l’altre es pica.
21
Aplaudiments. Oneguin entra,
se’n va al seient topant amb tot de cames;
guerxeja i els binocles centra
sobre desconegudes dames.
Ja ha repassat les galeries,
ho té tot vist: vestits i fesomies
el deixen molt insatisfet.
A banda i banda, als homes els ha fet
salutacions, i, amb gran desinterès,
després, ha contemplat l’escena
i ha badallat i ha dit, girat d’esquena:
«Al pas del temps, tot hi és sotmès.
Abans veia els ballets sense fer figa,
però ara en Didelot també em fatiga.»
22
Encara amors, dimonis i serpents
salten i s’esvaloten allà dalt.
Encara