Eugeni Oneguin. Aleksandr Puixkin
Vostès, mamàs, amb ull més vigilant,
tinguin les filles controlades,
estiguin als binocles aferrades!
Déu les empari, si no ho fan!
Jo puc escriure això amb raó:
fa temps que ja no sóc cap pecador.
30
Ai las, he malversat mitja existència
en tota mena d’alegria!
El ball, però, no fos per la decència,
encara avui m’agradaria.
A mi m’agrada el jovent boig
i la gentada, l’espurneig i el goig,
les dames, els vestits tan meditats,
i els seus peuets. Però amb dificultats
podreu trobar, a Rússia sencera,
que n’hi hagi, de bonics, ni tres parells.
Ah!, no he pogut oblidar aquells
peuets… Tristoi, sense delera,
encara hi penso tot el dia;
dormint, el cor se’m desficia.
31
¿Quan, doncs, i en quin racó de món
ho oblidaràs, cap de pardals?
Ah, peus, peuets! ¿On sou, ai, on?
¿Trepitgeu flors primaverals?
Criats entre plaers d’Orient,
la neu del nord, tan depriment,
no l’heu marcat d’unes petjades;
en grans catifes aflonjades,
gaudíeu luxes i textura.
¿De quan feu perdre’m la memòria
de set d’elogis i de glòria,
del lloc patern, de la clausura?21
La joventut alegre s’ha esborrat
tal com les vostres petges en un prat.
32
De Flora el rostre, de Diana el bust,
i tant que ho són, de bells, amics!
Però és millor Terpsícore, al meu gust,
que els seus peuets són més bonics.
En contemplar-los, l’ull preveu
alguna recompensa sense preu,
i llur bellesa afigurada mou
desitjos solts en enrenou.
M’agraden els peuets, Elvina amada,22
a taula, sota llargues estovalles,
al ball, sobre el parquet on t’emmiralles,
de primavera, a l’herba d’una prada,
d’hivern, tocant les reixes de la llar
o en penyes de granit, vora la mar.
33
Recordo el mar abans d’una tempesta:
com van engelosir-me les onades
que als seus peuets, corrua agresta,
corrien a ajaçar-se, enamorades!
Com vaig voler, llavors, amb la maror,
tocar-li els peus, fer-hi un petó!
No, cap passió semblant, cap dia
de joventut que en mi bullia,
va fer-me desitjar amb un tal fervor
besar la boca d’una Armida,
la galta com de roses, enrogida,
les sines plenes de llangor;
no, mai, amb una empenta així
cap sofriment no em va afligir.
34
Tinc el record d’uns altres dies:
en somnis íntims, per instants,
sostinc l’estrep de moltes alegries…
em ve el peuet entre les mans.
De nou la fantasia em bull a l’acte,
de nou la sang s’inflama amb aquell tacte,
sento que al cor pansit s’emmena,
l’amor de nou, de nou la pena!...
Prou, no diguem més meravelles
de les altives amb xerraire lira;
ni els sentiments ni els versos que ens inspira
el seu encant no se’ls mereixen, elles;
els dons d’aquestes magues són replets
d’engany: els mots, els ulls... i els seus peuets.
35
I el meu Oneguin, ¿què? Mig adormit,
directe al jaç, deixa la dansa,
quan els tambors23 ja han deixondit
la gran ciutat que no descansa.
Un tender es lleva, l’altre és al carrer,
va a la parada un carreter,
del barri d’Okhta24 una lletera
ve trepitjant la neu primera.
Creix el xivarri matinal.
S’obren persianes, la fumera arrenca
i puja en espiral blavenca,
i el pastisser alemany, tan puntual,
diversos cops, en gorra de cotó,
ja ha obert el vasisdàs (o porticó).
36
Però, esgotat del ball i del sarau,
tornant la matinada en mitjanit,
en una ombra beata, dorm en pau
el fill del luxe i del delit.
Dorm fins passat migdia; altra vegada
es llevarà amb la vida preparada,
monòtona i exuberant,
sempre el demà a l’ahir semblant.
Però l’Eugeni ¿està content,
tot i ser lliure i a la flor dels anys,
tot i tenir, en amor, tants guanys
i tants plaers diàriament?
En tants festins, ¿s’estava